diumenge, 28 de febrer de 2010

ALLÒ TANT GRIS

Fa dies que hi dono voltes: quan arribi el moment de votar, què faré? no vull deixar de votar però d'altra banda, dubto que apareixi cap idea que m'apassioni tant com per anar-hi. El vot en blanc no és visible, el vot nul no em convenç.

Donant volts al tema sempre acabo amb la mateixa conclusió: si no vull votar és perquè no crec en els partits. Com tampoc amb l'esglèsia, ni amb sindicats (per exemple). Me n'adono que no confio en rés que organitzi a la societat. Però d'altra banda si que crec i confio en les persones. Llavors en Tohuw em fa una proposta: i si votèssim a llistes obertes? els poders centrals (partits polítics, sindicats, etc) perdrien força i en guanyarien les persones. Aquesta idea m'agrada però dubto que mai es posi en pràctica.

Davant d'aquesta confusió i incoherència, em pregunto el per què confio tant poc en les estructures. I xerrant amb el Tohuw concloc (això està ben escrit?) que la culpable és La Grisor que tot ho envolta. Sense adonar-nos (o si) per davant sempre puja el més incompetent,  El Trepa Gris de torn, el més llepón, el que sempre diu si, el que deu alguna cosa i per tant, callarà. En definitiva, el que no porta problemes però tampoc decissió, ni imaginació, ni coneixement, ni serà responsable, ni tindrà sentit de l'humor. No. Sols el més còmode pel que mana.

Començo a pensar que en moments díficils com els actuals cal (i seguint el que Tohuw proposa amb els seus "tubus" matinals) o cremar bancs i repartir els seus beneficis o dur a terme iniciatives creatives que gent com El Trepa Gris de torn és incapaç de dissenyar. Caldrà estrujarnos els cervellets replets de John Cobra per impedir que La Grisor ens invaeixi i converteixi el món on vivim en un món de personatges curts i justets. El nostre país petit, el que és una mica més gran o allò a gran escala seria força diferent si aquests no haguessin existit. És això una penitència?

divendres, 26 de febrer de 2010

PUBLICITAT 5.0 (reload)

Seguint amb la publicitat i aprofitant un regalet rebut via facebook, aqui us deixo una mostra de la publicitat dels '70 per ajudar a desengreixar la setmana (com molava la Leia, trabuco en mà, matant soldats blancs!). 

Per cert, alguna proposta interessant per als propers dos dies?

diumenge, 21 de febrer de 2010

HI HAN COSES QUE INSULTEN

Deixant de banda de si una és dona o home, hi ha anuncis que insulten:

No he sentit a cap defensor del menor comentant aquest tipus d'anuncis. M'extranya. En canvi, hi ha maneres de dir les coses que arriben:



dijous, 18 de febrer de 2010

Festa de Cap d'any a Blogville (sabates vermelles-sabates negres): Danseu, danseu, maleïts...



-extracte del diari nadalenc  de la RaTeta Miquey-

zzzzz.... hip...zzzzzz.... que dius que què, Violette? zzzzz... que et passi les fotos de la festa.... no, si zzzzz... la càmera me la va deixar El Veí... hip... hip... treu, framiquel, treu el whisky del meu davant.... violette, si no estan sota aquell test, pregunta-li a la Zel... hip... segur que ella en té còpies... zzzzzzz....
... ai, quin mal de cap... zzzzz....

... mmmm.... que fa aquest esclop sota el coixí?... que no és un coixí? què???  què és el pelut de l'Emily??? passa, quisso, passa... té Kika, el teu esclop... preciosos... zzzz... otra ronda de mojitos, por favor... el Trio d'Asos ensenyen a ballar tango.?.. a les 7 del mati? però si la Joana ja va donar classes tota la setmana passada! no, Eli .. jo no em veig capaç... me paso el dia bailando i ara mateix estic bufff..  ostres, si el Francesc i la Mercè encara ballen la conga... no m'ho puc creure!!!: millor seguir hivernant!!!... Xurri, encara vas sobre talons? i la Nimue també? i la Joana? temeràries que sou!!! espera, Gatot, que em giro cap a la dreta i seguim xafardejant la festa... zzzzz.... hip hip... Al tantu, Tarambana!! de poc ens trepitges... si, si, ens hem quedat adormits abraçats als bafles, si...zzzzz.... abans ens ha passat el mateix amb les sabates espectaculars de la Joana... hip... per poc no ens treu una punxa amb la punta de la sabata... hip hip.

Nenaaaaaa... Jaka!!!! m'encanten aquestes sabates... hip!!!... precioses, aquestes si són còmodes... ara què l'Inia no es queda curta... si, si, encara queda ponx, si... bé, no sé si la Duschgel voldrà oblidar-se del jetlag amb una copeta.. hip... que fa dies que ja és aquí...??? hip hip... no sé on tinc el cap, no..

... Veí... trobo a faltar a l'Arare, l'has vist? no? enlloc?... hip hip... noies, al salón que viene un paio!!! rita , saps on s'ha amagat aquesta xicota??? i per cert... algú ha vist la foto de les sabates d'en Tibau.?? alguna noia se l'ha quedat sota l'escot??? doncs que surti ara i així s'estalviarà problemes...

(a risc de semblar aquests, veins quin gust treballar amb vosaltres. Amb uns més directament, d'altres a la distància. Gràcies. I sobretot  amb qui deixa la terrassa per ballar i qui, generosament, ofereix compartir aquesta iniciativa. Voilà, així és molt fàcil treballar. Per això, una abraçada immensa a tots vosaltres)

dilluns, 15 de febrer de 2010

EL LLIMONER

Avui en aquest petit món que cadascú tenim, en el meu petit món en som un més. Ha pesat set mitjos quilos i la seva primera nit la passarà a l'habitació 707. De regal li compraré un llimoner perquè, quan junts creixin, culli almenys 7 llimones cada vegada. Volia un arbre amb color a l'hivern i tot i que el taronger em recorda al cabell de la seva mare quan ens vem conèixer, crec que serà un llimoner. Àcid i dolç, picant i festiu. Valent. Com la seva mare.

I en aquest petit món que tots tenim, actuo a vegades com no crèia i jutjo quan no hauria. I m'emprenyo amb mi i recordo el que som, el que vem ser i el que seguirem sent. I malgrat sempre he estat més d'aquests, quan escolto aquests altres, escolto a la mare vint anys enrere. Uns cops lluny, d'altres aprop. Però sempre allà. Tranquil·litza.

Amb dificultats inesperades avui, 7+7 de febrer, és el primer dia de la seva vida. I emociona pensar-hi.

dissabte, 6 de febrer de 2010

UN GRA DE SAL

Si hi ha alguna cosa a que no em puc resistir és a les galetes salades. Si pot ser, de les petitones, aquelles que omplen un pot de plàstic. Me las puc acabar tant sols obrint el pot. Si d'aquestes no n'hi han, las pioneres, las Ritz, poden ocupar el seu lloc. Directament darrera venen les CrackyLu "chispas de sal". I és precisament aquesta sal el que em "fascina". Unes galetes sempre han de ser dolces, el fet de la sal les transforma en quelcom diferent. Però continuen sent galetes.

Aquesta setmana ha estat especial. Per una banda el pare d'una amiga comença a viure el final de la seva vida. D'altra, el fill d'una amiga està a hores de nèixer. Per acabar he hagut d'actuar en contra de les meves creences. Ho he provat i no m'ha agradat. Ara ho sé.

La vida, la sal, el sucre, és tant petita la diferència i tant poc visible que temo el moment en que seré jo qui començarà a viure el final de la vida. Me n'adonaré? hauré viscut prou? o bé, tot em passa tant depressa que no seré conscient de que se s'acaba vida?. Sovint el poc que medeix un gra de sal és el que diferencia de viure-la intentant ser feliç o no sabent ser feliç. Intentaré que, en aquest petit moment la balança es decanti cap a "Ha Sabut Viure la Vida". És una feina de constància, ni de diners ni d'aparences ni de possessions. És una feina personal, de veure's i sentir-se i per això cal posar-se "manos a la obra".