dimecres, 28 d’abril de 2010

QUESTIÓ DE VEINATGE

Tenia ganes de canviar d'aires. Els nanos se m'estaven tombant. Això de viure a pagès està bé però aviat haurien d'anar a l'institut i no era plan d'estar tot el dia al cotxe amunt i avall. A més cada vegada se m'estaven tornant més salvatges. Un parell de vegades havia salvat el gat de fumar-se un petard com exemple "light" de la situació.

Quan de joveneta vaig venir a la ciutat a estudiar vivia en un edifici on hi havia Escala A i Escala B. Edifici de 14 pisos d'alçada on hi vivia tanta gent com el poble d'on venia! Per això ara vam buscar un barri més tranquil i una escala més petita. El problema va ser que els nens no van acabar d'asimilar el canvi. De fet, en Joan em tranquilitza dient-me: "no passa rés carinyu, a la vida s'hi trobaran". Però hi ha quelcom dins meu que no em deixa estar tranquil·la.

Annex 1
Disculpi Sr. però crec que es confón... comença a ser hora que es gradui correctament les ulleres (o té tants deutes que no li queden dinerets per fer-ho?) perquè rès més allunyat que pretendre lligar amb vostè. Què jo amb el meu Joan sóc requetefeliç.


Annex 2
Doncs miri, vostè que està tant enfeinat pujant trastos (d'on els treu?) no s'haurà fixat que en tinc 3 i no 2, de fills... per cert, i vostè a què es dedica? perquè la portera comenta que puja carregat a hores intempestives...

divendres, 23 d’abril de 2010

EXPERIÈNCIA LABORAL

Quan vaig començar a treballar (compto i fa la friolera de 23 anys, ja) tenia dues companyes que em van ensenyar com treballar, transmetent-me coneixements que, fruit de l'experiència, m'ajudaven a que tot fos més fàcil i ràpid.

Va passar el temps i vaig canviar de feina. Allí em vaig trobar amb companys que, fruit de l'experiència, m'explicaven com resoldre dificultats per fer més agradable el dia a dia laboral.

Ara, vint anys més tard esmorzo amb companys que, fruit de la seva experiència, debaten la seva visió de l'actualitat. Professionals amb llarga experiència discuteixen sobre econmomia, política, cultura, societat lligant temes un darrera l'altre, demostrant que els fets  no són fenòmens aïllats sinó que tenen una relació clara: que tot està interconnectat. Cada esmorzar és una classe magistral i cada dia és un exercici d'intel·lectualitat absoluta. Sense noms grandilocuents sinó amb la senzillesa de qui està acostumat a exigir-se el màxim dia a dia. I tot enmig d'un cafè i un entrepà. Cal dir que sovint aquests subjectes són elements discordants i difícils de cara als qui manen: la seva postura ha estat clara al llarg dels anys i molesta als que l'han variat, seduïts per petites àrees de poder.

D'altra banda hi ha els que tot just comencen i que, sense vergonya i tot i ser analfabets, reivindiquen  una nova manera de fer les coses. Per suposat, més "moderna". Sovint aquest nou model es tradueix en un senzill copy/paste de feines alienes o bé d'informacions poc contrastades . Això si, la mar de moderns.

Tot això per dir que jo, RaTeta Miquey, segueixo confiant amb l'experiència com a principi vital per viure i que seré "queca" però m'entusiasma escoltar als que van per davant meu. Després, amb tota llibertat, decidiré que vull fer. 

Feliç Sant Jordi. Petons i llibres per a tots.

dimecres, 21 d’abril de 2010

OJU, RECOMANACIÓ!!!

Estri imprescindible per fer i obtenir petons de mel el dia de Sant Jordi.
 
 

dilluns, 19 d’abril de 2010

ufff... SOPAR DE PRIMAVERA... sento que em repeteixo...

Fa anys, quan treballava en un petit lloc on tots ens coneixíem i compartíem temps laboral i temps d'oci, vam instaurar fer un sopar de primavera. Amb nova llum, els nous brots creixen, les gallines aprenen a pondre ous, el sol comença a cremar la pell blanca i nosaltres amb nous objectius i en una ambient distès, xerràvem, reien i fèiem tot allò que es fa quan et trobes bé amb la gent que t'envolta. Ens renovavem.

El problema ve quan això canvia. Ens fem grans i descobrim que el que abans eren maníes tontes ara són defectes que ens molesten (em molesten?), que els que abans eren "marisabidillos" ara son trepas i que amb qui abans comparties "secrets" ara et clava (si no vigiles) "punyalaes traperes". En definitiva, descobreixes que aquest sopar o qualsevol altre, perd sentit. Per sort segueix havent persones amb qui continues compartint moments. I de noves amb noves expectatives. 

De fet, em recordo que el món (abans i ara) segueix rutllant.

dijous, 15 d’abril de 2010

QUE FLUYA, QUE FLUYA...


El millor de tot és que estem condemnats a entendre'ns...

diumenge, 11 d’abril de 2010

MOCADORS, de mocar

De sempre que m'ha agradat l'olor de roba planxada, un cop freda. Com tantes altres raTetes i raTolins, intento tenir el mínim de roba que calgui planxar però és una feina que m'agrada. És neta, poc cansada i amb resultat visible.

D'adolescent m'agradava planxar les camises del pare (primer els braços, després el coll del revés, la peça de l'espatlla, els darreres i acabant pel davant), les bruses blanques d'estiu i sobretot, els mocadors.

Els mocadors havien de ser blancs, de coto i lo más: amb un petit brodat, de fil blanc, amb les inicials a una cantonada. Es veu que era un regal per quedar bé quan no sabies que portar tot i que a la meva mare no li agrada, diu que no vol regals que li recordin que plorarà. Té raó, la mama.

Si remeno per casa dels pares encara trobo mocadors amb les inicials dels avis: PRP ó ACS. Quan es van casar van passar a RC. Part (els sencers) els va heretar la mare. Quan era jove, com diu ella, es va brodar RRC per després, un cop casada, passar a AR. Feia hores extres per pagar-se l'aixovar, part del qual encara es pot veure als seus armaris i te l'ensenya amb il·lusió. El meu pare d'això (mocadors o aixovar) no en tenia. Primer eren la roba o les sabates.

Bé, tot això per dir-vos que no entenc com avui, dia de primavera total, JO, RaTeta Miquey constipada (amb el nas rajant i els esternuts a flor de pell) faig servir els mocadors de paper per mocar-me, dels que esgarrapen el nas cada cop que els utilitzo.

dijous, 8 d’abril de 2010

dimecres, 7 d’abril de 2010

D'AQUELLS MOMENTS DE QUE PARLÀVEM

Si, dels Petits Moments de Felicitat. Dissabte passat a l'hora d'esmorzar, sense presses, intento acabar un llibre que havia començar durant la nit. Em costava deixar-lo i poquet a poquet l'havia devorat. Cuatro Amigos de David Trueba. A mi aquest xicot sempre m'ha caigut bé i el llibre enganxa. Trec una cadira baixa al balcó, em poso el vestit de tirants que a l'estiu veu la llum (pensant que potser així, el clima estiuenc arribarà abans), acabo el te Lipton Caramel, sec i....


Algún veí del meu petit racó de món sembla que està aprenent a tocar la gaita... o el sac de gemecs... o no sé. Uns veïns l'han criticat, d'altres s'han queixat i uns quants ens hem assegut a escoltar-lo.

Inauguro així Els Meus Moments de la Vida de 41 Anys.