dilluns, 29 de novembre de 2010

LABYRINTHS vrs MAZES

Dissabte, amb un mocador gris ple de penjolls que dringuen quan es mouen enrotllat al coll, vaig enfilar el Passeig de la Circumval·lació direcció al CCCB amb la bici desmontable (i plegable): cada 200 metres, la cadena es desmonta.

Amb el Tr3sC entrava gratis a l'expo "Per Laberints". El laberint és un lloc inquietant que, en certa manera, encara ara m'aterroritza pensar que no sabré trobar la sortida... com la vida mateixa.

L'exposició és curiosa i em va permetre conèixer tres coses: la diferència en anglès entre Labyrinth i Mazes, el Memorial "El Ojo que Llora" (un grup escultòric preciós construït al Perú i el llibre que li van escriure a Borges a través d'un laberint: de les coses més maques que mai he vist:


Confesso no haver llegit a Borges però ara és un bon moment per posar-m'hi.
De tornada vaig comprar pa a un forn de la Barceloneta. És on compro la farina per fer el meu pa però mai havia provat rés ja cuit. I si, és tant bo com diuen.

La nit va ser maca, amb deu dones dins el meu petit recinte de 25 metres quadrats. Vaig obrir la veda del fumar i encara avui tot fa pudor a fum però vam crear el clima adient (dones que fumen i parlen de tu? je je). De fet, ara que treballo en una cova fosca i solitària, em reconforta veure tantes persones juntes.

Avui he collit sis quilos i mig d'arbequines. Tal i com hem van recomenar, esperava que fós la lluna vella de novembre per collir-les però crec que he esperat massa perquè ja començàven a arrugar-se. De totes maneres seràn boníssimes, faltaria més!

I de passada, he votat. I els meus no han guanyat. Sincerament tampoc sé quins ho són. Però crec que aquest tampoc sabran trobar la sortida. I mentrestant, el PP es frega les mans.

dissabte, 27 de novembre de 2010

BUSCANT UN SALAKOV

De sempre que sóc d'aquelles que disfruto tant o més en la preparació de les coses que en el moment en si. Aquests dies m'entretinc buscant llocs que no em puc perdre en una visita ràpida, racons on un turista és desconegut però sobretot imaginant-me moments que són els que perduren en el temps i que donen sentit a les petites (i grans) escapades.

Gener no és el millor mes de l'any per moure's gaire però crec que a Lisboa li senta bé el fred. Segur que si.

Tohuw, aquesta no "gemega" tant i m'agrada.
Aquest també. 
Acompanyat de vinho verde segur que entra millor
i no m'agafa la pena

dimecres, 24 de novembre de 2010

... A VEURE SI ME'N ENSURTO...

Ahir em van posar deures extraescolars. Després de fer quatre "cuentas" i un parell de dictats resulta que hauria de fer alguna cosa així com una mica alegre... el problema és que avui, no sé cómo ni sé con qué pretexto, m'he trobat pagant a la senyoreta de caixa un assortiment d'aquests articles....


Per la tarda m'he entretingut mirant en quins racons de la casa podia penjar-los. I si, m'ha envaït la por... si, ja està arribant. 

Però bé, posem la nota alegre: gens intel·lectual però a mi, encara ara, m'encanta, ell i els seus derivats. Aquest sobretot.

dimarts, 23 de novembre de 2010

... QUÈ FEIES EL DIA QUÈ...

Per més que ho intenti, per segons què tinc mala memòria. No recordo si tinc el carnet caducat, què vaig fer el cap d'any passat, ni els anys que fa que treballo. Si sé, però, que l'any 97 no vaig complir anys ja que Greenwich no m'ho va permetre.
I tant feliç.
En canvi recordo perfectament un 11S on en Lluís Llach tocava a Sant Boi. La casualitat va fer que veiés en directe el 2n avió estavellant-se contra les Torres Bessones, sentint el silenci enmig del caos. Recordo pensar si el que estava presenciant era un tràiler de la llavors impactant "Mision Imposible". Però no.

Un altre malson que recordo és una nit d'ara fa deu anys que estava a casa els pares. De cop em van picar a la pared (la manera de cridar-me sense fer crits quan m'avisaven que a la tele feien alguna cosa que m'interesaria). Em van dir que havien assassinat a l'Ernest Lluch i ens vam quedar sense paraules. Després, preguntes estúpides o comentaris buits no van ajudar a esvair aquella pena per algú a qui no conèixes però de qui et sents proper. Aquest dies quan es parla d'ell encara m'emociono una mica.

Pocs dies després a la feina, alguns companys van arribar molt tard. La Diagonal estava més embussada del normal i ells trasbalsats: havien presenciat com uns assassins mataven a un guàrdia urbà. És una època oblidada però que va ser feixuga de passar.

Ahir, de casualitat i de manera totalment inconscient, em vaig trobar en el mateix bar amb la mateixa persona amb qui ara fa deu anys, vam anar cap a la manifestació per l'assassinat del Lluch. Per suposat que, de tot el què he explicat en aquest post és, sense dubte, el millor.

diumenge, 21 de novembre de 2010

VIGGO &THE ROAD

Avui he vist aquesta pel·licula:


Per a mi, una obra mestra. No he llegit el llibre (La Carretera de Cormac McCarthy, 2006) però dubto que ho faci. També dubto que la torni a veure. Ara bé, crec que és de visita obligada.

Jo si fos ells, al minut 3 de la pelicula ja hagués usat la bala.  I no crec en els happy end's

M'ha trasbalsat i malgrat la pizza de després, ara no puc dormir.

dimarts, 16 de novembre de 2010

TARDES DE DIUMENGE

Quan érem petits tornant de passar el cap de setmana al poble, anàvem oblidant el trogloditisme viscut durant dos meravellosos dies. Allò que ara ens sembla impossible haver gaudit: cases de pedra antiga sense escalfador ni calefacció, brasers sota la taula del menjador, cuina amb llar de foc i llits amb "botelletes d'aigua cremant" sota pesades mantes que no ens deixaven, durant la nit, moure el més mínim.

A mesura que ens anàvem trobant les retencions de la llavors A7, ens inventàvem jocs i concursos per passar l'estona. Així és com vaig aprendre la divisió administrativa espanyola (castillalanueva, castillalavieja), les capitals d'Europa, els rius... etc on el pare, apart de ser el xofer, feia les feines de presentador showman. El meu germà, massa petit, li tocava ser l'espectador.

Un altre joc més tonto era anar mantenir-se amb els ulls tancats fins el proper pont que travessés l'autopista. Llavors parava l'altre. Aquest el jugàvem molt però francament, era avorrit de matar.

I una cosa heretada de la meva germana gran era dir que quan veiem una creu en el cel feta pels avions, aquell es convertia en el nostre dia de sort. L'altre dia més que una creu, va ser un asterisc. Serà el dia de la SuperSort?

divendres, 12 de novembre de 2010

DANÇA ORIENTAL, BALLES? (una altre compra online)

El maleït canvi d'horari laboral m'ha portat a recuperar un antic plaer que, per raons sentimentals, havia deixat una mica de banda (com deia aquell "no hay mal que por bien no venga"): cada dimecres, disciplinadament, agafo la bici i enfilo el Passeig Marítim a tota màquina, provant les diferents marxes que les cames poden pedalejar i oju!! sóc de las que faig servir el timbre tant com puc. Hi ha dies que un cop acabada la classe se m'escapa un rotet de gust.
 
No, no puc ensenyar les meves dots artístiques. He fet cinc classes i no, no ballo com la Shakira.
 
Tant feliç estic amb el tema que m'he llevat buscant a la xarxa algun vídeo de com fer estiraments matinals (les gates s'espanten amb el dringar de les monedes del mocador de ballar quan m'aixeco del llit... si, dormo amb ell). Després de posar incens per crear una atmosfera adient i mentre buscava les imatges, he escoltat a la radio aquesta campanya:
 
I he provat això de les donacions online. És tant fàcil que fins i tot fa ràbia no fer-ho. Total, tots ho podem necessitar.

dijous, 11 de novembre de 2010

LA CANÇÓ QUE M'HAGUÉS AGRADAT ESCRIURE (2)

Sento la música i els peus comencen a moures però escolto la lletra i penso com seria de diferent si en Gato continués miolant.

Rumba dels 60's (Romesco, 1979) de Gato Pérez

Un matí de primavera del que aviat farà dotze anys
arribava a la ciutat per la porta que té al mar
en un "barco" transatlàntic des d'un continent austral
un xicot viatger que duia una gran curiositat.

Molts amics en la distància havia hagut ell de deixar
tot un món intens de festa que solia freqüentar
la seva ciutat gegant coneixia pam a pam
i aprenia del carrer les qüestions fonamentals.

Un ambient cosmopolita i d'una gran activitat
va sorprendre gratament aquell noi al arribar,
quasi 30 anys captiva no havien pogut canviar
a l'enèrgica ciutat que començava a despertar.

Emigrants i forasters inundaven els carrers
en un cóctel demencial de turistes amb obrers
obert i càlid el cor dels seus habitants
es nodria des de sempre de tradicions ben diferents.

Hi ha gitanos i jueus
valencians i portuguesos
andalusos i argelins
mallorquins i aragonesos
i unes Rambles que van plenes
de fecunda humanitat
un oasi de tolerància
impossible d'amagar

Copa a copa descubria els seus recons més amagats
en extenses caminates a les hores escolars
un itinerari ric de xerrades i de bars
des d'el Tibidabo al mar i del Besós al Llobregat.

dimecres, 10 de novembre de 2010

TEMPS DE LLUITA

Em truca i diu que sembla que ell està ja molt cansat i que els metges diuen que potser aquesta serà la seva última nit aqui. Després de quatre anys sense que "els que saben" li donessin cap esperança sembla que conèixer els seus nets l'ha fet lluitar i aguantar.

Truco i em diu que la seva amiga ha acabat rapat-se, que estava farta de trobar-se cabell per totes bandes. Sembla que assumeix la seva momentànea nova imatge però la preocupa veure's al mirall, diu que ara "si que hi veu reflectida una persona malalta".

Després de dues operacions i un any de baixa, va tornar a treballar. D'això ja fa quatre anys. A la feina ara té més responsabilitat, sense dubtes i amb més seguretat. Rés serà més difícil què el que ha passat.

Estic esperant que ella truqui per avisar que "el que no vol sortir", neixi. Tot està preparat però sembla que ha sortit mandrós.

Anar i venir, estar i marxar. Això és la vida. 

Molta sort.

.

dilluns, 8 de novembre de 2010

dijous, 4 de novembre de 2010

... NINOOONNN... NIIINOOOON... : MIGDIADES

ell ... què faràs, dinaràs a casa?
ella ... no... és que se'm fa llarg dinar sola...
ell ... dina depressa, estira't a fer la migdiada i jo de seguida arribo...
ella ... és que sense la teva escalforeta em costa dormir...

dimarts, 2 de novembre de 2010

... SI ÉS QUE NO HI HA...

... com tenir uns germans meravellosos que et facin feliç amb una deliciosa truita de patates amb rodanxetes de xistorra... 

Amb les truites sóc negada: sempre pateixo per posar massa oli o per fregir en excés la patata i el resultat és que m'acaba apareixent una truita rebullida i descafeinada. La de ahir va ser una senyora truita, fet que va confirmar el que ja sabia: tinc una germana "mestressa de casa". El brother té altres virtuds però no el de la cuina. Ell, com jo, no som "mestresses de casa", som tiets.
 Com alguna vegada ja s'ha dit en aquest altre món, 
El Plaer de les Petites Coses Senzilles