diumenge, 30 de gener de 2011

VOLUNTAD: MUY DEFICIENTE

A seté d'EGB (si, jo vaig fer EGB) tenia un profe de mates dels que fan por. Fumava Winston a la classe i malèvolament reseguia amb el dit el llistat dels nostres noms, de dalt a baix i de baix a dalt, decidint cruelment qui sortia a la pissarra. El dringar tremolós de la nostra dentadura sovint no deixa escoltar el nom escollit. Literalment tremolavem de por.

Quan miro el passat el recordo com un dels millors profes millors que  he tingut tot i que sempre em va fer por.

Al que anava.

Al juny de 7è vaig treure de nota final a Mates un MD (Muy Deficiente, Muy Deportivo o Cero-cerote: diferents nomenclatures per un mateix valor)) i em va tocar l'amor pròpi (expressió que s'ha perdut en el temps però molt famós en aquella època). Durant el curs haviem fet geometria i m'havia agradat i no entenia perquè no aprovava els exàmens (potser perquè realment no els entenia?).

Al setembre del mateix any, després d'entregar-li els exercicis de recuperació d'estiu fets i polits i fer l'exàmen de recuperació, la nota va tornar a ser un cero-cerote. Pacientment, l'ogro-mestre em va donar més exercicis per fer amb l'opció de tornar-me a presentar el febrer següent. Aquella tercera convocatòria la vaig aprovar, no sense el comentari de: "m'has entregat tots els exercicis correctament fets, l'exàmen no t'ha acabat de sortir bé però veig que hi has posat tanta voluntat que t'he aprovat". Vaig sortir la mar d'emprenyada: jo havia aprovat perquè creia que ho sabia fer (o no...) però mai perquè hi posés voluntat a les coses: això no!!. Segons la meva opinió ell havia infravalorat els meus coneixements i per aqui no passava (quan s'és jove un es permet ser cretí).

I ara us preguntareu a què ve tot aquest "remember when": doncs per què fa un mes que intento rebaixar 6 quilos i no hi ha manera, a la mínima la voluntad cedeix i apareix "la bestia negra que llevo en mi".

I jo em pregunto: serà la voluntad una d'aquelles capacitats humanes de durada limitada? de les que s' esgoten al cap d'un temps? I el més important, per què la meva, de voluntad, s'ha perdut en algún moment de la vida!!
 


dilluns, 24 de gener de 2011

FENT D'ESPIA, XAFARDEJANT...

Quan arriba el capvespre m'agrada mirar les finestres del pisos i imaginar-me les vides de la gent que hi viu. Me n'adono que, com sempre, ens definim pels petits detalls: el color d'una paret, els vidres si són nets o bruts, les plantes del balcó, l'elecció d'unes cortines o si la il·luminació és càlida o pràctica: 
 
Tot són factors força determinants del nostre caràcter. Un altre exemple és aquell qui no vol perdre l'ocasió de manifestar-nos la seva opinió:
Fins i tot, sovint es vol mostrar la composició familiar:
Sóc curiosa o xafardera. I xafardejant pels passatges del Poblenou barceloní, divendres vaig trobar una planta baixa que, si tingués diners, seria el meu trocet de món. Mantindria el terra de fusta vella,  els porticons grans i blancs i el sofà miraria al pati per on entra l'escalfor del sol. A la dreta, una taula gran on poder ajuntar moltes opinions bevent i menjant pastelets de Belém i a l'esquerra, un racó sota la finestra  ple de cables, altaveus, pantalles i monitors.

I deixaria les finestres sense cortines per a què algú, xafardejant, es fes una idea de qui viu dins.

dimecres, 19 de gener de 2011

... JO TENIA UN NÒVIO...

Fa temps que tinc un novio guapu. Ingenios, amb sentit de l'humor, intel·ligent i atractiu. Com a defectes sols el seu amor per la Sharon Stone i la Monica Belucci i el seu desamor al formatge i la cervesa (allò de que quan el cambrer et porta l'aigua i la cervesa sempre haviem d'intercanviar-nos les ampolles, ell l'aigua i jo la cervesa).

D'un temps ençà ha anat canviant, perillosament, trets de la seva personalitat:

- abans tufava el cotxe amb tabac pudent, ara haig de reclamar "què no fumes, carinyu? - Dona, no et vull molestar - no, si m'agrada l'olor"
- abans era home de colors sobris (blanc i negre), ara li dona pel "colorido"
- abans cada vespre bevia whisky de malta, ara sols els dies de festa
- abans grunyia, ara poc
- ara pren danacols

Jo tenia un novio que prenia 3 o 4 cafès al dia. Això si: ristrettos, cafè negre, fort i amargant. De tio, tio. El tema de demanar un cafè sempre ha estat un handicap a la nostra relació: "coi, és que no en saben fer, això és  aiguaXirri!!". Ara en pren 2, al matí i per despertar-se. Ristrettos, això si.

Jo tinc un novio que porta tres dies amb la cafetera espatllada i que aquesta tarda m'ha trucat per dir-me: "nena, acabo de comprar una Nespresso".

Jo tenia un novio original i gourmet. Ara és un nòvio ingeniós, amb sentit de l'humor i intel·ligent però amb una vulgar Nespresso (eps!! que cadascú faci el que vulgui, jo sóc més de cafè del Caracas o Tupinamba).

D'aquí rés arribarà amb una camisa de "paño" a quadres, de las que (fins no fa gaire) odiava.

si, el meu novio se li assembla

És un post domèstic però em té d'allò més preocupada.

Pd: Oju amb els comentaris.

ARRIBATS A AQUEST PUNT

Davant d'aquestes intencions:
 
sols em queda fer una proclama:
I després, parlem.

dijous, 13 de gener de 2011

IRREVERÈNCIES I ALTRES FENÒMENS

Apurava l'última tarda de vacances d'hivern amb la neboda. Els Reis li han portat un estoig de manicura francesa que ens havia quedat pendent de provar igual que una planxa d'allisar el cabell i un set complert de 30 ombres d'ulls, 12 pintallavis i 4 colors per les galtes. Havíem quedat per avui adecentar-nos després de les festes i l'he anat a recollir a escola.

Un cop berenada (no entenc com li poden agradar les Oreo poden escollir entre el Petit Ecolier o bé les Principe) i amb les gates ja entretingudes, ha procedit a fer d'esteticient pintant-me a la francesa, unes ungles curtes. Després ha continuat amb un to lila pels meus ulls i una mica de color les galtes. Em torno a maquillar després que em confessés que quan sigui gran sempre durà els llavis pintats, rimmel a les pestanyes i una mica de color a les galtes però que ara encara és massa petita: a ella no li toca encara pintar-se i a mi em fa mandra... quina llàstima, no?

Mentre li preparava sopar (i un cop planxat el seu cabell) s'ha entretingut mirant ladigagas i taiocruz i m'ha ensenyat un descobriment recent:


Irreverent, no? doncs mireu, mireu la sèrie. Dura però real.

De tornada a casa seva m'ha confessat que avui s'ho havia estat parlant amb una amiga de l'escola i que ja sap on vol que el seu novio la dugui quan en tingui: a mirar una posta de sol a la muntanya (a la platja no, que no li agrada des que a P3 va saber que existien les morenes i els taurons). 

I jo l'he trobat tant, però tant tendre tot plegat que ho escric per si en algun moment se m'oblida que ha passat.

Si, se'm segueix caient la baba.

dimarts, 11 de gener de 2011

MALABARISMES EMOCIONALS

Segons els plans que fa tres mesos vaig planificar, a hores d'ara hauria d'estar fent una maleta que no sobrepassés els 20 quilos (avui en dia i volant en lowcost és difícil no embarcar l'equipatge).

La RaTeta durant l'inici de les seves vacances d'hivern
De sempre que se'm dóna malament això de les maletes. En un primer moment el "per si de cas" s'imposa i tot ho trobo imprescindible, més si és per un cap de setmana llarg d'hivern: això per voltar còmode, això per si anem a sopar "de guapus", això per si plou o això altre perquè em fa il·lusió... Un cop plena, amb la tranquilitat de no descuidar-me rés, la buido i començo de nou, ara amb el pensament racional activat, amb un resultat correcte.

De sempre, també, que gairebé em fa més il·lusió la preparació de les coses que el fet en si mateix. Sense arribar a extrems que tots coneixem, localitzo originalitats que em facin sentir menys turista en els llocs que vull visitar. Tot i així un cop arribada a destí (guia en mà) acabo passejant per on tots ho fem, encantada, descobrint algun racó més solitari o més ple d'oriunds que durant una estoneta em fan sentir una Paul Hogan catalana.

De gran he après que surten inconvenients que a vegades no ens permeten dur a terme els nostres plans i no passa rés i el món segueix rutllant. Avui és un dia on haig de practicar aquesta lliçó. Demà sortirà un vol on un dels seients està reservat a nom de La RaTeta Miquey i jo no hi seré asseguda. Al costat, el d'en Tohub, també buit. I mira, racionalment ho entenc però de cor... de cor em fa tanta ràbia...

I ara, un descobriment maco:

diumenge, 9 de gener de 2011

"PARTINT-ME LA CAIXA"

De sempre que sóc d'escoltar la ràdio.

Vaig començar amb Los Musicales de l'Albert Malla, Albert Castillon i Eduardo de Vicente, El Minutero del Ricky i el Bernal i fins i tot vaig assistir a la connexió telefonica del Sergio Mas des de la cabina telefònica del davant del cuartel del Bruc per explicar el seu excedent de cupo als que escoltàvem l'Arús con Leche


També vaig seguir els començaments d'El Terrat, els migdies de Radio Barcelona. Si, de tot això fa molts i molts anys.


La radio em continua agradant. Molt.

Ara, suposo que amb esperit innovador, alguns programes (sobretot els d'entreteniment) fan ús exagerat de les xarxes socials. Tant exagerat que sospito que sovint comencen el programa sense tenir cap mena de guió davant seu, amb la confiança de la seva capacitat d'improvisació davant dels comentaris, més o menys aguts, dels seus oïdors. Pa mi gusto el Toni Clapés sap mesclar BÉ els altres, poc.

També des de temps immemorial he escoltat les bromes telefòniques on o el presentador o un col·laborador es fa passar per un personatge conegut que truca a un altre (també conegut) amb la intenció de deixar-lo en ridícul. Al principi rèiem tots però 25 anys després, la broma em sembla fàcil. Sigui el rei, sigui el papa; crec que ja toca ser ingeniosos i buscar altres formes de fer gràcia.

I ja per acabar (i ara, també dins l'àmbit televisiu) el tema dels zappings o dialings. Penso que fer gràcia mostrant com les persones es traven amb les paraules (a mi) tampoc fa gràcia. Una vegada o dues si, 100 no.
I rés més, avui ho deixem aquí. Bon 2011

diumenge, 2 de gener de 2011

ESPERIT 2011


Després d'escoltar aquesta versió de 2010 de Beverly HIlls, 90210 tant bàsica i senzilla com alegre sols em falta convertir-me en Phoebe i desitjar que aquest any tot sigui una mica més facil... i si més no, ho intentarem (vés, en un plisplas m'he traslladat de sèrie i de costa... si és que no estem pel que hem d'estar...)

Què, ens seguirem veient per aqui, no?