dilluns, 28 de juliol de 2014

FANTÀSTICS RETROBAMENTS


Amb el temps he deixat de llegir poesia, de fet m'adono que he deixat de llegir bastant (sobretot en suport de paper) però ara he recuperat el costum de la lectura nocturna. Tot i així tinc quatre versos recurrents que sovint volten pel meu cap, sense saber quin va ser el dia i la situació en què hi van entrar: per exemple els de Benedetti que sempre se m'escapen, cervell endins.

Diumenge, mentre feia el llit, vaig començar a dir en veu alta: "no digas que fué un sueño, no confíes en tales esperanzas" i regirant lleixes vaig retrobar el meravellós llibre d'en Terenci Moix "No Digas Que Fué Un Sueño" (Premi Planeta crec, suposo que d'encàrrec). Pel que recordo el primer capítol és la descripció de la pena més absoluta per un amor perdut: el cel, el vaixell, els protagonistes... tot, tot està envoltat de la negror més absoluta per la mort del ésser estimat.

M'agrada el ritme que té, en Kavafis.


               


"Cuando de pronto se oiga, a medianoche 
a un invisible tíaso pasar 
con músicas fantásticas, con voces- 
tu suerte que declina, tus hazañas 
que no fueron cumplidas, tus proyectos 
que fueron todo errores, no los llores para nada. 
Como dispuesto de hace tiempo ya, valiente, 
dile por fin adiós a Alejandría que se marcha, 
y sobre todo no te engañes y no vayas 
a decir que fue un sueño, que se confundió tu oído. 
No confíes en tales esperanzas vanas. 
Como dispuesto de hace tiempo ya, valiente, 
como te cuadra a ti, que tal ciudad te mereciste, 
quédate inmóvil junto a la ventana 
y escucha conmovido, pero no 
medroso y suplicante como los cobardes, 
como un placer postrero los sonidos, 
los raros instrumentos del tíaso sagrado 
y di por fin adiós a Alejandría que se marcha."

Konstandinos Kavafis

dilluns, 21 de juliol de 2014

MISTER POTATO


És allò que un dia i d'imprevist, t'agafen la cara per les galtes i et fan un petó. I et diuen: "aaara dona". I va i tu que, amb les dues mans, agafes el teu cervell i delicadament el deixes sobre el tamboret que tens a l'esquerra. 

Res, sols 10 minuts. I tots els mals de cap, les dificultats, les obligacions o dubtes són sobre aquell tamboret durant el curt espai de temps que suposen els 10 minuts. I respires profundamentI et sents tranquil. I relaxat. I molt, molt lleuger.

Llavors, amb les dues mans tornes el teu cervell al seu lloc. I agafes el metro i vas cap a casa.

Però no t'adones que, com si d'un Mr. Potato es tractés, has col·locat el teu cervell del revés. I ves, ara toca recompondre una mica, la teva realitat.


dilluns, 14 de juliol de 2014

WHATSUP

Si  és que en el fons, tot pot ser tan i tan senzill

 

divendres, 4 de juliol de 2014

PUTAPARAULA

És allò que vas fent la vida, a estones xula a estones xunga, i que de cop et trobes que ha passat el temps i no t'ho creus: DEU ANYS, ja?? Doncs sí.

Han passat 10 anys d'unes coses, 15 d'altres i 20 o 25 de més.

Però els anys no pesen. Pesen les paraules. Perquè de cop algú, un desconegut provoca que expliquis un fet, una circumstància, una situació que durant aquests 10, 15, 20 o 25 anys duus dins i que potser has mostrat als propers però mai prou intensament, tan intensament com el pòsit que la paraula et deixa.

I sents la teva veu, en alt, explicant allò. I sents la veu desconeguda que et diu una paraula, sols una. La paraula justa. La paraula justa que et fa mal. I et fa mal.

I plas!, va i et punxa i plas!, et quedes amb els cinc dits marcats en el que seria la cara però és el cor i plas!, caus, caus, caus per un tobogan llarg, ràpid, massa ràpid fins que per fi s'atura.

I agafes la paraula, l'hòstia que t'han pegat i les teves circumstàncies com si es tractés d'una bata de cola i amb un cop de cap, apartes el serrell (massa) llarg de la cara mentre dius: "que jo QUÈ??? venga p'alante, coi!".

I segueixes endavant (potser) uns anys més.