dimecres, 20 de setembre del 2017

EL PODER DE LES ABRAÇADES (2)


I després d'uns anys plens d'experiències Mr. Potato torna allà on es va quedar. La seva arma és fer-te sentir que prop seu ets a casa amb roba ampla i mitjons de cotó. I tot en ordre. Pregunta que he fet a la vida durant aquest temps, m'abraça per donar caliu i jo deixo que faci mentre comenta: "mira que quan t'amanyaguen, ets facilona" i li responc que no, que a mi no m'abraça qualsevol però que sols els que abracen molt i sovint en saben i que no deixaria passar per res del món una de les seves abraçades. I és que #YaNoSeAbrazaComoAntes.

L'altre dia un company (plasta) de feina, un que diu haver estudiat per fer de coach però amb poquíssima intel·ligència emocional, ens tornava a perseguir per fer-nos l'abraçada obligatòria matinal de la que fujo fa anys. Segueixo sense suportar que m'obliguin a aquest contacte si ens podem desitjar un bon dia igual o més intensament que amb una abraçada de postureo. Em passa el mateix quan algú creu que necessito un massatge i comença a masegar la meva esquena mentre treballo: que si, que és molt afectuós i amb molt bones intencions però sóc esquerpa i no, no necessito que ningú em toqui.

Dissabte ens deia un amic que el seu pare estava ja amb morfina. Ahir no vaig poder anar al comiat però després vaig parlar amb ell per saber com estava. "Blandito" va contestar "aprofita i plora, és bo i segur que ho necessites" insisteixo "no... yo no soy de llorar, yo soy mas de abrazos" aaaaaaaaaaaaaaaamiiiiigooooooooooo vaig pensar, llavors tu ets dels meus.

Tot això que explico i que demostra que sovint sóc una estúpida integral massa xula que es desmunta ràpidament quan l'ataca algú amb punts de vista diferents (o no tant), amb qui sovint discuteixes acaloradament (a vegades per pur plaer) i va i amb un únic gest et demostra que et veu, que t'escolta i es preocupa per tu. De cop i volta arriba amb el seu parlar de Lleida dient-me venga que ja és hora de plegar, cafè en mà s'asseu al meu costat i em dedica un discurs sobre que petaré i no arribaré a juny si segueixo amb aquest ritme de feina. Un discurs despreocupat amb una veritable preocupació cap a la persona, la companya, l'amiga, cap a mi. Deixant el cafè de màquina, s'asseu i no s'està de fer-me una abraçada de xicotot, de baralla entre nanos, de masegar-me perquè no marxi, de papa, de carinyu, de tendresa. I va i a mi que al sentir-me tant vista, se m'humitegen els ulls. Intento driblar la situació (#LasChicasNoLloran) ell somriu per sota el nas i comencem a criticar tot i res sabent que aquesta abraçada esdevé el nostre pacte de sang sense necessitat d'agulles de cap ni traus al dit.

és que les àries som dures però malauradament, també massa facilones.