La RaTeta Miquey Blog

MENJADES DE TARRO DE La RaTeta

2012-01-21T01:27:00.000+01:00

Sempre penso que sóc de petits detalls. Una vegada una cosa (de persona) em feia espectaculars regals però no m'estimava gens. Amb el temps he comprovat que tampoc s'estima a ell però d'allò vaig aprendre que no necessito grans coses sinó que se'm guanyen amb un petit gest, un moviment, una aclucada d'ulls, una complicitat... En sentit negatiu, però, també se'm perd... amb el mateix: un pensament, un gest, una mirada poden fer que tot l'encant s'esquerdi, fins i tot es trenqui.

Fa poc, a partir d'un petit gest temia que s'hagués esquerdat una mica allò que poquet a poquet havia anat creixent. Perquè el fet d'estimar les petites coses no treu que un sigui egoista, o que pensi que sempre té la raó i costi claudicar. Però llavors és el moment de parar a pensar en les vegades que segurament també has (he) fet mal, sense voler, per defensar-te, protegir-te o sentir-te millor... curiós... però, jo també he fet mal? si.

I per sort recordes les persones/la persona que han/ha estat generosa amb mi, que amb constància han volgut continuar al meu costat, que per continuar estant aquí no han volgut tenir en compte els meus detalls "dolents": inseguretat, egoisme, impulsivitat.. irracionalitat... intransigència... I ho agraeixo.

I és que hi han coses que mai es podran trencar i persones bones.

Per tant, deures que sempre tindré pendents o, dit d'una altre manera, coses a no deixar de aprendre MAI: saber passar de les coses que realment no tenen importància.

L'HUILE NOUVELLE EST ARRIVÉE

2012-01-15T20:00:00.000+01:00

La setmana dels ponts de desembre vaig passar per davant la cooperativa del poble del costat.

A l'octubre havien estat extremadament cruels passejant l'olor d'oliva premsada per tot els racons del poble i fent-nos esperar als entusiastes de l'oli Siurana, un mes i mig abans de poder tastar.

Així que tant bon punt van entrar les garrafes de cinc litres a casa (encàrrecs, la majoria), vaig posar el drap de la cuina com a caminodemesa, el tovalló a mode de pitet i el plat blanc de porcellana (dels d'abans, aquells de pedra) davant meu. Vaig asseure'm amb l'esquena ben recte i del saler de cuina vaig agafar un polsim de sal que, delicadament, va deixar anar sobre el centre del plat. I obrint la garrafa amb les dents (juro que no hi ha altre manera de fer-ho), vaig deixar caure un regalim d'oli de primera premsada a l'esquerra del plat i un altre regalim l'oli verge a la dreta. I pessigant el xusco de pa vaig anar sucant-lo ara a la dreta, ara a l'esquerra, intentant decidir quin dels dos m'agrada més. Impossible determinar-ho.

Respecto aquest líquid des que collíem les olives del troç de vinya i el meu pare anava a premsar-les al molí, de nit. Serà perquè sucar el pa amb oli encara calent, acabat d'aixafar, àcid i amargant m'evoca masses records que cada any, poc abans de Nadal, tinc una cita molt especial davant la cooperativa agrària plena, encara, de pagesos. És quan determino que, per fi, l'hivern ha arribat.

ATENCIÓ, DEMANDA!!!

2012-01-09T09:00:00.000+01:00

CADASCÚ FELICITA LES FESTES COM POT

2011-12-26T10:51:00.001+01:00

o sap.

Què millor que treure's els talons i començar a donar saltirons. Doncs això, que passeu uns dies ben feliços, prop o lluny, sols o ben acompanyats. Però sempre, com a vosaltres us agraden.

I ara, ballem?

BLOGS CONTRA LA FAM: llentíes amb arròs

2011-11-24T22:05:00.000+01:00

Feia dies que esperava que fes una mica de fresca per menjar un dels meus plats preferits, les llenties amb arròs. I tot i que a Barcelona el sol torna a lluir (i escalfar amb força), avui no me n'he pogut estar de preparar-ne per dinar.

L'all, condiment indispensable per fer unes suculentes Llenties amb Arròs

Durant la tarda, xerrant amb en Tohub sobre blogs culinaris - sembla mentida la quantitat de gent que viu del cuentu al voltant de les "menges", pseudo crítics/especialistes/periodistes que a base d'amiguismes, de repetir obvietats... les menjadores mediàtiques (els restaurants amb estrelletes) dirigides pels xefs amb galons necessiten d'aquest especímens que sobreviuen (i collons, com ho fan!) cobrant i menjant-bevent GRATIS. Per si no n'hi ha prou, fan veure que són ells els que conviden als amics i familiars quan en realitat el cuiners i els crítics conviuen amb favors mutus. Tot plegat fa que uns i altres es retroalimentin, mai millor dit, i prenguin per imbecils els lectors o seguidors. Uns acaben creient els dogmes de fe de la nova religió gastronòmica i d'altres , com faig jo, la consideren un atemptat a la mes mínima intel.ligencia (opinió-tubu expressada i redactada per en Tohub), he passat per can Destapant Cassoles on he trobat la proposta dels Blogs contra la Fam es tracta de publicar una recepta que es pugui elaborar amb els aliments que, possiblement, el Banc d'Aliments recollirà entre demà divendres i dissabte 26.

De tant fàcil com és fa vergonya explicar com he preparat el plat. Sols dir que "el truqui" és afegir alls i l'oli on s'han fregit a la barreja final.

I ES QUE A VEGADES...

2011-11-20T23:30:00.008+01:00

... en Tohub té raó... i ves que (de manera covard, ho reconeixo) no s'hagi d'anar pensant, seriosament, en això d'arremangar-se les faldilles i pirar...

BÉ, COMENÇO A ESTAR PREPARADA

2011-11-20T11:23:00.000+01:00

"VA POR USTEDES" (6a i última entrega)

2011-11-18T22:00:00.007+01:00

Per problemes d'espai i decissió, aquesta darrera entrega és triple. No he sabut triar la meva cançó definitiva, totes tres les he cridat, generalment a soles, milers de vegades.

Espero que no m'ho tingueu en compte d'ara en endavant.

MIGUEL GALLARDO

PABLO ABRAIRA

CAMILO SESTO

"VA POR USTEDES" (5a entrega)

2011-11-17T22:00:00.001+01:00

Apropant-nos ja al magne dia, avui un antecessor dels Antònia Font. Si, abans ja hi havia qui cantava (i encara canta). La música melòdica continua la seva evolució.

LORENZO SANTAMARIA (llavors el seu nom encara apareixia en castellà)

ALBERT HAMMOND

"VA POR USTEDES" (4a entrega)

2011-11-16T22:00:00.016+01:00

Bé. Comencem ara amb músics més propers. Avui dos que als més joves us seran desconeguts però que les que tenen més de quaranta els sonarà a pati d'escola. Almenys a mi. Recordo a 2n o 3r d'EGB llegint i cantant a l'estona del pati, aquestes cançons al Cancionero Moderno (un llibret que costava 25 pessetes). I andaqueno havíem passat estones majes cantant lestrelladedavid!!!

JUAN BAU

DANNY DANIEL

"VA POR USTEDES" (3a entrega)

2011-11-15T22:00:00.002+01:00

L'actualitat tot i manar ha de deixar pas a noves informacions. Així doncs, en aquesta setmana de karaoke personal, avui tancaré el capítol de música lleugera italiana. Aquí us deixo amb dos grans grups. No us baralleu que tots podreu pujar a cantar.

MATIA BAZAR

RICHIE E POVERI

"VA POR USTEDES" (2a entrega)

2011-11-14T22:00:00.003+01:00

En aquesta segona edició segueixo amb la vena italiana que tants i tants bons moments va aportar a la meva infància i/o adolescència fent un petit i personal homenatge a dues grans veus... o no.

Sandro Giacobbe

Umberto Tozzi

"VA POR USTEDES" (1a entrega)

2011-11-14T00:12:00.016+01:00

I en aquesta última setmana en què la grisor i (segons la sempre esplèndida i tant estimada Violette) l'olor/pudor pepera ens envaeixi, deixeu que alci la veu i "a grito pelao" canti sobre aquests playbacks que no per antics i poc ajustats, menys sentits.

Seguint amb l'actualitat comencem amb la bèstia italiana Adriano Celentano:

BLOG D'AUTOAJUDA

2011-11-09T23:54:00.000+01:00

Aquest matí enfilava la Rambla del Poblenou a ritme ràpid, que diuen que és bo per tonificar les cames després d'estar masses hores asseguda en forma de 4 o postura buda:

M'agrada veure obrir els comerços, pujar les persianes, estrenar el dia i aprofitant que he arribat al Mercat del Clot amb prou temps, he entrat al bar de la plaça. Com cada dimecres, la màquina escura butxaques estava ocupada per un xinés amb una bossa de monedes d'euro que tal com s'omplia, ell buidava. El senyor del bar és una mica especial, no mira els ulls però fa uns cafes-amb-llet esplèndids: temperatura ideal i proporció perfecte i a més, puc escoltar les converses de les taules tot dissimulant llegir el diari.

Al sortir he passat darrera d'una parella. I he escoltat com demanaven diners. Eren una parella d'edat madura, suposo que entre 50 i 60 anys, amb un aire de derrota que cridava l'atenció. Semblava que aquell matí ella hagués decidit treure's la vergonya i sortir a demanar i ell, senzillament, la seguia. Derrotat.

Ningú de les taules els ha donat res, suposo que per desconfiança de que realment ho necessitessin, o perquè estem massa acostumats, o perquè no podien o perquè senzillament no volien donar res.

M'he fixat amb la seva mirada: era de necessitat. M'he apropat i regirant el bolso he tret les monedes que tenia, tot plegat no arribava a 4 euros. La dona m'ha fet un petó i l'home, derrotat, mirava. Ella m'ha dit "tranquila, asi nos tomamos un cafe con leche" i jo m'he quedat feta una merda. Tant que he buscat un pedrís on recolzar-me un minut per seguir. M'ha trobat una companya i he fet veure que l'esperava per continuar juntes.

Però no, no em trec del cap aquell parell de mirades. Em sento fatal per no haver fet res més per ells, anar al caixer o convidar-los a esmorzar o entrar al mercat i comprar el que necessitessin. Em sento fatal perquè durant tot el dia no he pogut parlar-ne en veu alta, no he volgut explicar-ho a ningú perquè malauradament aquestes situacions ara les vivim massa sovint, i no vull angoixar encara més. Però es que aquelles mirades no les oblido.

I si ara ho explico no es perquè ningú em digui coses agradables "oh que bona" o "oh, que sensible " o "oh, que polles". No. És que no sé com pair-ho, com entendre el perquè passa tot això. És que no ho entenc.

PALLES MENTALS

2011-11-04T10:46:00.001+01:00

L'esnob-classista és un gènere que, malgrat els anys i els moments, sembla anar en augment, senseaturador, que diuen. O potser és que cada dia me la bufen més les actituds quantitaves i m'omplen més les qualitatives.

Viure a un spa, vestir roba de disseny marcat, viatjar o sopar a estrellesmichelin són fets que tot i desitjar se'm resisteixen perquè, per sort o per desgràcia, tot el que tinc és perquè treballo, res d'herències ni pisos regalats ni cotxes com a premi de res. Si algú m'ha de mesurar sota aquests paràmetres, no passo del que era un Insuficient Alt i per sort, l'esnob-classista marxarà lluny de mi. De tot el que tinc en sóc l'única responsable, fet que m'enorgulleix perquè tampoc entenc que hagi de ser de cap altre manera. Això si, s'ha intentat que la meva sigui una base sòlida preparada per tirar endavant a la vida, no sols parlant en termes acadèmics sinó humanament. Tinc poca cosa però menjo poc i paeixo bé. I és que no necessito més.

Però si creiem que l'esnob-classista habita lluny nostre, esteu equivocats. Amics, coneguts, companys de feina, nens, persones que consideràvem d'allò més normal, a la que grates et trobes amb sorpreses: fills d'amics que menyspreen a companys d'escola amb problemes de dislèxia, amics que no volen fer una excursió si l'organitza aquell no-prou popular, veïns que sols es paren a besuquejar-te si estàs amb l'amic-famós són fets que, iguals o semblants, poden identificar a les nostres vides. Superficialment tot és correcte i parlem de solidaritat, compartir valors i totes aquestes paraules maques. Però no ho creuen, no ho senten i embruten els conceptes.

Entenc la necessitat humana de pertinença a algun col·lectiu però lluny de mi pertànyer a segons quin grup.

El que deia, palles mentals.

FANTASMES!!!

2011-10-14T23:57:00.002+02:00

Ara fa més de vint anys ja plegava de treballar a les nou del vespre. Com la feina era fora de la ciutat, agafava el Seat Panda (compartit amb la meva germana i la mare), recollia els companys i junts "baixàvem a Barcelona".

Un dia la Núria, una companyia constant d'aquests vespres, va dir: "t'has fixat, cada dia ens creuem amb aquest cotxe!".

Diria que era un Seat 1400A com el de la foto, d'un gris metal·litzat, que circulava a una velocitat lenta però constant. Tant lenta que ens permetia veure com davant anava un xòfer amb gorra de plat i asseguts al darrera una parella, una a cada banda de la finestra: ella amb el cabell blanc recollit i la bossa de mà sobre les cames i a ell no el recordo. Si sé que eren germans d'una família "vinguda a menos" (què com ho sé? ho sé i prou).

Durant molt temps, molt, ens creuàvem cada nit a la mateixa hora. Però el més estrany era que tot i anar per autopista, en un moment determinat el cotxe DESAPAREIXIA. Vist i noy vist. Sortia de Barcelona, ens passava pel costat però quan jo el seguia pel retrovisor JA NO HI ERA. El més greu, el dia que realment em vaig espantar va ser quan el vam veure avançar SENSE cap conductor davant!!!.

Sé que us pensareu que o m'havia pres alguna cosa o que tinc ganes d'explicar-vos un conte o bé que vull fer-me la misteriosa. Però no. Us dic la veritat, el que jo realment vaig veure!!!

Ara ja no treballo amb la Núria però avui l'he escrit recordant-li l'anècdota que tantes vegades vam viure juntes i la seva resposta no m'ha agradat gens:

Ai RaTeta, Back to the eighti'es? el recordo perfectament! era com de color blau verd gris, o blau cel, un Dophin i el perdíem de vista sempre al mateix lloc, i clar, és que li posàvem molta fantasia RaTeta, Nosaltres ens fèiem la pel·lícula totes soletes, sense l'ajuda de ningú. Ens deixàvem anar pel tobogan amb la imaginació. Tinc la sensació d'haver-lo vist alguna altra vegada temps després. Però, estimada, no ho veus "lu" que t'acabes d'inventar ??? que el vam veure sense conductor???? Però TIA!! com vols que el veiéssim sense conductor? Jo crec que el vam veure sense la parella, o que el conduïa algú diferent, però........SENSE CONDUCTOR?

I davant aquesta negació jo em pregunto com pot ser que s'hagi oblidat del dia que, mortes de por, vam veure com el cotxe avançava sense conductor.

I ALLÒ QUÈ DIUEN QUE VOTEM

2011-10-08T09:15:00.001+02:00

He rebut aquest mail i, davant la desesperació pel que estem a punt de patir, he pensat que potser, alummilló, si fos possible, reaccionar una miqueta. No sé si el què explica és veritat però total, pel què serveix, jo ho posaré en pràctica.

El mundo está lleno de genios.   

¿Qué pasaría si en las elecciones del 20N al abrir las urnas aparecieran vacíos todos los sobres de los votos para el senado? La interpretación lógica sería que los españoles no queremos senadores y por lo tanto desaparecería y nos ahorraríamos el innecesario Senado.

¿Os apuntáis a la idea? ¡Pues a gozar difundiéndola! HAY QUE DAR IDEAS PARA AHORRAR.....

Mandemos la papeleta del Senado en blanco. Y así se podrá ELIMINAR EL SENADO, ya que, si no sale ningún nombre elegido, no podrá nombrarse a ningún senador.

Noruega, Suecia y Dinamarca no tienen senado. Alemania sólo 100 senadores. EE.UU. un senador por cada estado. Los grandes teóricos del derecho internacional y constitucional opinan que es una cámara innecesaria, prescindible y que esta en extinción. Entonces ¿por qué tenemos que mantener a 260 senadores? Sabemos los ciudadanos a qué se dedican estos bigardos?

De esta forma ahorraremos 3.500 millones de euros cada año: eliminaremos la pension vitalicia de todos los diputados, senadores y demás. Eliminaremos a todos los diplomáticos excepto un embajador yun cónsul en cada país (no es posible que gastemos en esto más que Alemania y el Reino Unido juntos). Con eso, y con rebajar un 30% las partidas 4, 6 y 7 de los Presupuestos Generales del Estado (transferencias a sindicatos, partidos políticos, fundaciones opacas y varios) se ahorrarían más de 45.000 millones de Euros y no haría falta tocar las pensiones ni los sueldos de los funcionarios, como tampoco haría falta recortar 6.000 millones de Euros en inversión pública.

CON LA MITAD DEL DINERO QUE EL ESTADO SE AHORRARÍA CON ESTAS MEDIDAS SE ACABARÍA LA CRISIS EN ESPAÑA.

Por el cambio de la ley electoral, y por una democracia participativa de verdad, donde nuestra opinión, la de los ciudadanos, sea lo que gobierne, no una papeleta cada cuatro años y que hagan con ella lo que quieran sin dar cuentas ni explicaciones.

Por el cambio de la ley electoral y por una democracia participativa de verdad ¡espabilemos de una vez! ¡no sigamos dormidos y aletargados!

EN EL FONS, SOLS ÉS FEINA

2011-09-28T00:00:00.001+02:00

Dimecres

- soldado, per divendres hauries de tenir acabada la feina segons la normativa vigent.

- ok miteniente!

Dijous

- miteniente, la feina ja està acabada.

- ok. Aluegu la reviso que ara estic mirant el catàleg d'IKEA.

Divendres

- soldado, la feina no m'agrada. Li falta color.

- señor, si miseñor. Però he seguit la normativa vigent i diu que ha de ser monocrom, elegant.

- soldado, jo sóc choni, el meu estil és hortera i ho vull de colorins!

- si miteniente.

Dilluns

- soooooldaaaaat!!!!

- si, capitan.

- això que has fet és una horterada.

- si señor però he seguit les indicacions de miteniente

- torna-ho a fer. I que sigui monocrom.

- si, micapitan

...............................

- sooooldaaaat!!!

- si, miteniente

- això no m'agrada gens. Ho vull amb molt color.

- si miteniente però micapitan ho ha ordenat

- doncs no m'agrada... aaaaah, ja sé el que faré: com sóc espavilat, no ho tocaré, li afegiré unes garlandes i tot arreglat.

- si, miteniente.

...............................

- sooooooldaaaaat!!!

- si, micapitan

- què està passant, aquí??? això es una rebel·lió! què fan aquestes garlandes???

(buf)

L'únic misteri de la història és saber en quin moment algú "pilla"... perquè de pringar, pringa algú... adivinen qui?

NO PROGRESSA ADEQUADAMENT

2011-09-16T23:15:00.000+02:00

Uns dels avantatges de viure en un barri ple de gent d'altres països és que ho tens fàcil per provar menjar exòtics. I avui, aprofitant que arribava aviat a casa, he pogut preparar el sopar i menjar-lo calent i no reescalfat del matí com ve sent habitual.

Total que mentre preparava un Kaang Daeng de sobre (per anar-nos acostumant si mai s'hi ha d'anar) he encès la tele per comprovar què tal li va al Cuní. Després de dos mesos desaparegut he pensat que deuria tenir ganes de ser mirat i jo, obedient, m'hi he posat. No és un individu que m'agradi i tot i que li reconec la seva capacitat de comunicació, els modes, la sobèrbia i la seva petulància em molesten.

I no m'ha decebut gens. Durant els cinc minuts que he resistit he presenciat el chorreo de cal deu que els ha caigut als seus col·laboradors (esportius?) per opinar sobre les declaracions del Guardiola (oju, tots dempeus)... però un chorreo, chorreo, tant que ni qui els rebia s'ho acabava de creure.

I he pensat que el periodista és un mal educat amb una important manca de consideració cap al seu públic perquè malgrat els anys d'experiència que té, ara comença una etapa on s'ha de tornar a guanyar l'audiència sense comptar que la gent ja el coneix i per això ser grosser cridant com un posseït. Cal mantenir les maneres i ser humil, tot un repte per a ell.

Total que en aquesta primera avaluació "Cuní, necessites millorar"

D'ALLÒ DE QUÈ PARLÀVEM

2011-09-12T00:51:00.002+02:00

Arribo d'un cap de setmana alegre, tranquil i senzill, un cap de setmana on (tonta de mi) conec l'existència de la la locució beatus ille que m'arrossega a locus amoenus. Arribo del poble, representació real pròpia d'aquestes figures literàries i em trobo amb dos missatges tristos, fins i tot un pèl desesperats: les coses no rutllen com han de rutllar i els enganys estan a l'ordre del dia. No parlem de temes sentimentals o espirituals. Parlem de pur materialisme, del què abans dèiem "peles... dinerets...". La feina escasseja, els comptes més i el pitjor és que no saps què dir, ni com ajudar ni què fer. Sols et surt "això és una merda" però penses que millor callar i que ho digui l'altre, que té més dret, que és qui ho pateix.

I quan se t'acaben els arguments i les idees, fa una mica de por. Perquè saps que en el passat no han fet volar coloms sent irresponsables. No. És mala sort i mal moment. El què dèiem, d'allò de què parlàvem, una merda.

I enmig d'aquest melodrama em connecto a facebook i trobo material fresc: sort en tenim d'aquest gran showman del panorama català que era, és i serà en Jordi Pujol. Es pot estar en acord o desacord amb la seva ideologia, política i/o manera de fer però el que NO es pot negar és el seu domini de l'espai i l'empatia que té amb el públic. Llàstima que hagi escollit ser polític i de dretes perquè hem perdut el què hagués pogut ser un dels referents de l'humorT català.

Clica aquí si vols gaudir d'uns moments d'humorT.

I COM NO, UN SEGUIT DE PROPÒSITS

2011-09-07T01:37:00.001+02:00

Que pensava jo que potser si que toca fer un pla de treball amb bons propòsits per a l'últim trimestre de l'any, una mena de llista que abans hagués fet en un troç de paper però ara, tinguen la RaTeta tant guapa i renovada, la puc fer aquí mateix. Com al voltant els ànims estan molt i molt baixos, seran assumptes de fàcil compliment:

- Escriure sovint a Ca la RaTeta. Ho enyoro i haig de saber trobar el moment, ara que durant el vespre no puc.

- No deixar passar més de 4 anys abans de fer una neteja i-n-t-e-g-r-a-l del cotxe. L'últim cop anava de casament i potser d'això ja fa sis anys.

- Caminar un mínim de vuit quilòmetres al dia. Desestressa i em posa de bon humor.

- Aprendre a fer ganxet, voltada de gent movent les mans. I a cosir a màquina. I a restaurar mobles. També em posa de bon humor i tindré enllestits els regals del Tió.
- Fer una Bread Afternoon. O una Mermelade Afternoon. O un Happy Meal OdióTs.

- Llegir revistes tècniques de feina. I llibres, per plaer.

- Customitzar la senyera amb un parell de flors de ganxet.

- Fer una proposta indecent a un parell d'amics bloguers i després, fer-ho públic!

- Deixar de banda el test-hort i plantar-hi tots els mini-testos que volten per la terrassa.

- I mirar les fotos de l'estiu i recordar el moment en què van ser fetes. I perdre la por a les coses grans, a les fondàries i a les alçades.

La RaTeta torna a estar una mica naïf però és que això ara no s'aguanta... imagineu-vos a partir de novembre.

DIETES, RÈGIMS I ALTRES MALSDECAPS

2011-08-20T11:08:00.002+02:00

Per observació directa comprovareu que a l'estiu que amb el rollo de si una canyeta, que si unes braves, que si l'últim gelat és molt, però molt complicat seguir un règim alimentàri... ni tant sols mantenir-se en el pes...

(un post simple.. d'estiu...)

TIRADA AL SOFÀ MIRANT LA TELE

2011-08-04T14:22:00.001+02:00

En aquests dies de calor i vacances, una persona enganxada a la radio com jo ho té fatal. En certa manera sóc una usuària de ràdio obligada ja que quan treballo a la cova, acaba sent una necessitat vital saber què està passant en el món extern.

Per això aquest any n'he sentit molta i haig de reconèixer que al final de temporada tot se'm feia pesat tot i que els disculpo perquè ve a ser com si cada dia mengés els espaguettis a la carbonara que em prepara la meva mare el dia del meu aniversari: acabarien cansant-me.

Però un cop arribat l'època vacacional, em sap greu dir-ho però és infumable la programació radiofònica: lenta, tòpica i realment, molt poc interessant. Avorrida a matar.

És per això que he buscat altres distraccions. I pensant en recomanacions televisives que tenia pendent veure (en el meu cas, escoltar) m'he enganxat, cal dir que de manera sobrehumana, al Singulars del pesadet Sr. Barberà. A ell el trobo un pèl pesadet però el programa és una delícia que diria una amiga meva. Entrevistes com les d'abans, a persones que tenen coses a dir, apassionats de les seves dedicacions i sense necessitat de fer espectacle ni ser pedant. Programa destinat a tele pública. perquè l'únic inconvenient és que els convidats no criden i a més, no parlen de frivolitats.

Cansada com estic dels temes econòmics, m'he tirat per altres vessants científiques. Us deixo un parell o tres d'enllaços. Temàtica fresqueta que dirien a la ràdio. Però si voleu gaudir 45 minuts de la vostra vida aprenent coses interessants sobre arqueoastronomia:

o sobre comunicació interpersonal :

o sobre dietètica:

... aquí us deixo la solució. Un exemple més de que si, la tele es pot mirar. Ara bé com en tot a la a la vida, cal saber triar.

(el títol del post és erroni però a veure si així atrec més lectors... si és que tots ens venem per l'audiència...)

L'AEROPORT CENTRAL CIUDAD REAL no existeix!!!

2011-08-01T19:16:00.000+02:00

i qui digui el contrari, menteix!!!

11'00 am : Dissabte tanco la porta de casa i, bossa en mà, marxo cap el centre. Abans intento esmorzar alguna cosa però on m'agrada és tancat.

12'00 am : Arribo a l'hora pactada i agafem el bús cap a l'aeroport (5 eurus!). Dos mesos abans ens havíem muntat un cap de setmana al Festival de Teatro Clasico de Almagro: vol, hotel i entrades enllestits en un "santiamen" (temps rècord de dues hores).

13'00 pm : Arribem a la nova terminal, on el terra és de mirall i el so el de les persones que parlen, tres hores abans del vol (un pel excessiu? potser). Mirem el panell de sortides on ens anuncia que el vol duu un retard de 3 hores. Ens dirigim cap el mostrador de vueling i li exposem el tema: tenim entrades per les 22'45, arribarem?. No ens pot dir res, sembla que l'avió té problemes i encara no han localitzat cap altre, ni té "matricula" ni res.. millor que tornem una hora més tard.

13,10 pm : Ens passem per Natura a comprar una bossa de mà ja que se m'acaba de trencar de manera "irreparable" la que duia.

14'00 pm : A l'hora ordenada tornem, dinades i amb el vol anul·lat. Què ens ofereixen volar a MadriT i des d'allí en autocar. Com que 3 hores en autocar??? se sent bramar darrera nostre, en AVE!!!. Nanai diuen des del mostrador: vostès arriben a Ciudad Real cinc hores més tard del previst i per carretera.

14'10 pm: una processó de persones anem a fer la reclamació.

18,00h : amb una hora de retard, sortim cap a Madrid

19'20h : un cop tots han baixat de l'avió, agafem l'autocar cap a Ciudad Real

22,30h : arribem a Ciudad Real. Una companya d'excursió ens ofereix portar-nos en cotxe de Ciudad Real a Almagro per intentar arribar a temps però tot just acaba de començar.

22,50h : Per suposat no arribem a temps d'entrar a la funció. Ni les nostres súpliques ensenyant les maletes ni les targetes d'embarcament fan que el Cap de Sala accedeixi. Sols es doblega davant un grup de jubilats que també arriben tard i que repeteixen : "hombre jefe, al menos deje entrar a las catalanas, que vienen de lejos" (i és que una de nosaltres, abans, li ha fet l'ullet). El Cap de Sala accedeix i sols ens perdem 5 minuts de la funció.

El vol de tornada ja feia un parell de setmanes que l'havien anul·lat (per falta de venda de passatges?). Ens ofereixen tornar un dia després i per la tarda, fet impossible per a mi. M'ofereixen vol des de Madrid: el que havia de ser un vol directe a les 11 del matí arribant a Barcelona a les 12 passa a ser un bitllet de tren a Madrid a les 6'45 + tren + metro fins Barajas i allí, un avió.

Les meves companyes, que havien acceptat el vol del dia després, van acabar tornant en tren. degut a que els horaris dels vols també els havien canviat pocs dies abans i al ser un aeroport privat, ningú té punyetera informació. Dos dies més tard del que havíem previst van arribar a Barcelona.

Quan vam programar el viatge tenia al cap fer un post amb una foto de l'Aeropuerto Central de Ciudad Real per dir-vos que si, que existeix. Ara mateix no ho puc afirmar, ni elles ni jo no l'hem vist mai.

Per cert, si podeu no us perdeu Almagro ni el seu festival. En tres palabras: EX-TA-SI

SO, KISS ME

2011-07-29T01:22:00.001+02:00

I va i un dia et lleves i penses que serà un dia més. Vas cap a la feina, xerres de plans futurs, somnis que potser són l'única sortida viable a aquesta porqueria (merda?) de món on, de cop i volta, tots estem ficats. O potser són errors futurs però que ara et donen alè per seguir.

I va i et truquen i et recorden un error, una situació on acabes de ficar la pota i que algú està preocupat pel que has fet. I no voldries però penses que la vida és així, que a vegades fas mal a algú i d'altres l'ajudes. Sovint t'han fet mal i a vegades et toca a tu carregar amb el pes de ser qui fas mal. I fot.

Però el dia segueix. I et tornen a trucar i et diuen que a la casa sembla que hi siguis però no hi ets. I sents les veus de la gent que t'estimes gaudint d'un lloc que l'has fet teu, seu, nostre. Vas a la platja, amb l'aigua al punt just que t'agrada, el sol cremant i poc soroll , xerres, dorms, recolzen el cap sobre les teves cuixes i penses que, malgrat tot, l'únic que necessites és que mai, mai, deixin de:

MALTRACTE

2011-07-26T22:25:00.001+02:00

Recuperava el plaer de la migdiada quan he sentit uns grinyols. Hem parat bé l'orella i el que era un so estrany ha acabat sent una dona cridant pel pati de veïns. Uns crits estripats, de por, de mal. Els veïns hem anat obrint les finestres intentant veure on i què passava mentre un nen d'uns set anys deia "papa, vull vomitar". El pare, quan ha tret el cap per la finestra, l'ha fet entrar ràpidament cap dins. Des de casa no podíem saber de quin edifici sortien els crits. Tot i així hem trucat al 088, han dit que ja tenien forces avisos i al cap de cinc minuts els mossos voltaven pel pati del costat del pis.

Una estona després, quan hem sortit de casa, davant de l'edifici arribava també una ambulància d'on han baixat una parella amb maletí. Semblava que no havia passat res greu, fisícament.

El pitjor no és el que ha passat avui. Segurament el pitjor és el que porta vivint i viurà aquesta persona que resideix a 50 metres de casa meva i no sé ni la cara que té ni com puc ajudar-la.

NITS D'ESTIU QUE TORNEN

2011-07-08T05:00:00.007+02:00

Si fumés ara, aprofitant la fresca de la nit i que tot està en calma i tots a lloc, encendria una cigarreta, m'asseuria en una de les cadires de plàstic "ratades" pels raigs cremants del sol i posant les cames sobre la taula (tenint cura de la seva fragilitat), faria una calada profunda al cigar. M'agrada veure a cada glopada, la carrera que fa el foc fins arribar al filtre i tot i que mai he fumat ni mai ho faré, envejo la gula del fumador per plaer.

Com gula és també el que sento quan l'endemà escuro els tuppers plens de restes de la vigília. El meu petit plaer és posar en un mateix plat varies degustacions: el "quesito" de truita, dues croquetes remullades, salmó amb la torrada tova o una amanida pansida salvada per les olives ja mortes prèviament. Al centre, una mica de fuet, o pernil, o parmigiano. Al costat, l'ampolla de cava esbravat i una copa.

L'endemà tot té un gust especial, l'exit ja reposa a la butxaca i tot està més relaxat, més pacífic, més segur.

M'assec a la terrassa, tard molt tard, i miro la nit, la terrassa, les tomaqueres. Finalment ahir, aniversari de l'ex-gimnasta-patinadora, vam rebre de regals els tomàquets promesos. Cansada de lluitar contra plagues, orugues, mosques i sequera, em dono per vençuda i penso que les pobres plantes ja han fet prou. I penso en la quantitat de coses que han passat en aquests 12 anys que fa que sóc tieta: per ella, tot una vida. Per mi, una etapa.

I ara, si fumés, a glopades de cava ara aniria cremant cigarrets. I escoltaria això:

EL DIA DE LA TETA vintage (IIa Edició)

2011-07-01T13:16:00.001+02:00

Per primera vegada participo en la cel·lebració del Dia de la Teta organitzada per això que es fa dir L'Odisfera (abans fèien més gràcia). Ho faig a mode de memòria històrica i per recordar que de tetes sempre n'hi han hagut i sempre n'hi hauran. Per sort de tots.

Heus aquí el meu homenatge a la Teta Públicada.

Pd: aquesta és la faceta carajillera de La RaTeta

U-PUNT-CINC

2011-06-20T01:07:00.000+02:00

De l'úpuntcinc a l'úpuntset sols van 2 milèssimes de qualsevol mesura que es vulgui utilitzar. A vegades ve d'aquestes milèssimes, mil·límetres o miligrams el fer o no alguna cosa. Podríem dir que la voluntat té mesura però no, no parlem de voluntat. Parlem d'esma.

Porto dies sense actualitzar però el cert és que continuo sense entendre el perquè en aquests moments el país vota a la dreta. M'he quedat sense esma. M'emprenyo i penso en el futur i m'horroritza imaginar-me'l. Patir per endavant no duu enlloc però cal ser previsors. Ara mateix, pateixo per endavant.

Dimecres, com cada dimecres, passava per la Ciutadella. Aquesta setmana no he pogut passejar-hi perquè els mossos m'ho han impedit. Mentre els mitjans de comunicació (????) informaven (?????) sobre com de malament ens portem els ciutadans, dins els murs del Parlament es votava una llei que fotien enlaire el que queda de l'estat del benestar. O no. Potser ara estic sent demagògica. O si. Potser els arbres no ens han deixat veure el bosc.

Dijous vaig fer una miniescapada per remullar-me. A la platja vaig de RaTeta Choni: sombrilla, tovallola doble i nevera amb beguda fresca. Gairebé estavem sols i un cop muntat el nostre "campament gitano" vam córrer a remullar-nos. Mentre som dins es col·loca un grup de joves al nostre costat, tovallola amb tovallola.

Comencem a rondinar.

Quan sortim veiem que entre ells i nosaltres hi ha una distància de 5 centímetres de separació, tipus llauna d'anxoves. Extranyats donat els quilòmetres i quilòmetres lliures de platja (bé, molts metres) que hi ha, traslladem (emprenyats) el nostre campament 50 metres més enllà. Rondinem "mira que no hi ha platja que s'han de posar aqui, mira que són jetas, que no tenen més platja", etc, etc.

M'aixeco i vaig cap a ells.

De bones maneres els dic que si no els importa un altre dia, donat les amples dimensions de la platja (i si no els molesta), si podrien no ficar-se sobre les tovalloles d'algú altre. Els nois, machitos, "oye, que la playa es de todos, que os habeis ido y nos hemos sentido culpables y no somos culpables de nada, que la playa es de todos y que por culpa vuestra nos hemos sentido mal y que la playa es de todos". "Per suposat!" dic "i per això hem marxat nosaltres, però un altre dia, crec que posar-se sobre d'algú no són les maneres però que cap problema, si creuen que ho han de fer, que ho facin". L'única noia que estava entre ells s'aixeca i em diu: "tens raó, noia... ho sento, no ens hem donat compte". "Cap problema! moltes gràcies i perdona" li dic i ens acomiadem amb mirada sincera.

De l'úpuntcinc a l'úpuntset sols van 2 milèssimes de qualsevol mesura que es vulgui utilitzar. Podíem haver callat i estar tota la tarda remugant, fent mala cara als veïns de tovallola. Podíem haver-nos cridat i insultat però vam optar per plantejar el problema i resoldre'l. Crec que aquesta és la manera humana i madura de solucionar els conflictes. Almenys, sempre que ho tinguem a l'abast.

Ep, i si no ens veiem abans, bona Nit de Sant Joan!!

TROBAR EL MOMENT JUST

2011-05-29T23:07:00.047+02:00

Fa anys, abans que el Barça guanyés la primera Champions, estaven amb una colla d'amics esperant per sopar. Eren sopars de dissabte dins els límits que el poble ens oferia ja que encara no ens deixaven sortir fora. Però cap problema, ho arreglàvem sopant plegats.

N'hi havia un que m'agradava especialment i la vetllada prometia ser d'allò més atractiva.

Durant la tarda havíem anat a Ca la Genoveva, el colmado del poble a comprar delicatessen's (poques) i a les 21 la taula ja preparada feia "goig" (sovint se'm critica que usi l'adjectiu "goig" en el menjar però és que a mi, el menjar em fa goig). Tot i que pugui semblar mentida llavors els adolescents gaudíem menjant.

Per començar ens faltaven un parell de persones (entre ells el meu amor platònic) ja que tenien reunió amb el capellà. Encara ara el triangle cacic/església/policia és vigent al poble i potser per això jo he deixat d'anar-hi.

Van començar a fer tard 10 minuts... 20... 40... una hora... hora i mitja... dues hores..... Innocents, nosaltres els vam esperar. Quan ja feia més de dues hores que érem asseguts a taula davant el menjar, van aparèixer amb presses i cara culpabilitat: "ho sentim, ho sentim... mossèn Pere ens ha entretingut". El menjar era pansit, trist, decaigut... igual que nosaltres, que a aquelles hores ja havíem rigut, xerrat, esperat i sols ens quedava avorrir-nos. El que prometia una nit de rialles es va convertir en una lliçó de vida.

I és que a vegades la paciència no és la mare de la ciència i les coses, persones, relacions tenen el seu punt òptim. Si el deixem passar, es floreixen. Com aquesta sanguina, que vaig voler esperar a que estes perfecte i se'm va passar. La maduixa tan bon punt va entrar a casa, va entrar a l'estomac. Com la vida, com les persones.

Maria del Mar Bonet – Si Vens Prest

Les cançons, precioses d'altra banda, van estar durant anys castigades esperant a que es floríssim perquè feien mal escoltar-les. Ara, tot i antigues, tornen a tenir el seu puntet. I ella serà una mica orco però té una veu... mmm...

I HAVE A DREAM??

2011-05-24T02:09:00.000+02:00

... no... segur que és un malson...

... demà quan em desperti, res d'això haurà passat...

... segur que no...

ELEKTRA (6)

2011-05-12T01:15:00.005+02:00

Fa una estoneta, un conegut penjava al seu mur de Facebook el comentari elitista de "él país aturat per un partit de fútbol mentre hi ha 7 morts per un terratrèmol".

Fa un parell de setmanes és van criticar les audiències que havia tingut el bodorrio anglès: com era possible que la gent s'aturés davant la tele per veure un casament "del corazón" i a més monàrquic en temps de crisi? El cas extrem va ser un locutor de radio que es va esplaiar criticant el fet i, acte seguit, va seguir parlant apassionadament del Barça... allò si que era important! (cara de póker, la meva).

Jo vaig mirar el telenotícies per veure el vestit de la núvia i avui he seguit per ràdio el partit (sóc del Puyal, jo). I no em tinc per lerda. Per sort sé diferenciar que per molta l'alegria que hi hagi avui no farà oblidar a la gent que no treballa, que no pot pagar la hipoteca, que no té on dormir. Parlem d'un respir? d'un sospir? doncs això. A vegades necessitem relaxar-nos i gaudir. I si us plau, la gent no és tant curta ni cretina ni lerda. Serà que no m'agraden aquestes falses posturetes demagógiques.

Canviant de tema, avui fa anys que el meu pare no hi és. Fa un parell de dies em van preguntar:

- tenies bona relació amb el teu pare?

- si, molt. Era un amic

- quina sort!

Aquest any, regirant calaixos, la meva mare va trobar unes llavors de tomàquet que havien guardat en un viatget al poble dels iaios. El resultat és el de la foto. Si tot va bé, aquest estiu el meu pare ens farà un regal, set anys després del que s'havia imaginat.

CRÓNICA FINAL DE LA GALA DE UNOS ÓSCARS EXCEPCIONALES Y MUY ORIGINALES

2011-05-09T21:17:00.010+02:00

La srta. RaTeta Miquey
durant la gala

Durant més de dos mesos, des del blog Turo Parc, El Paseante ens ha anat fent un regal en dosis mesurades. Mica en mica ha donat a conèixer alguns dels blogs per on ell es passeja. I amb aquell humor súbtil tant seu i jugant a repartir Òscars, ens ha detallat una cerimònia d'entrega de premis més àgil, distreta i ben guionada que la majoria de les retransmeses per televisió. Segurament ni són els millors blogs ni ho pretenen ser però són la seva elecció. I com triar sempre és complicat, qui ho fa demostra ser valent.

Després, xerrant per aquí i per allà, alguns dels nominats i/o guanyadors en hem posat d'acord per explicar la nostra versió de la mateixa cerimònia. Aquí la teniu:

Óscars 201. La Crónica Final

Sabem que és un home discret però tot i així, esperem que reculli content aquest regal. L'hem fet entre tots i si alguna cosa cal destacar és el carinyu demostrat per cada un de nosaltres:


Foto de familía d'alguns dels premiats. D'esquerra a dreta: Òscar, Be Wild, Filadora, Violette, Aquari, Xènia, El Veí, Amber, Duchsgel, El Paseante, Computer, Maiestard, La RaTeta, Helena, MK, País Secret, Llum de Dona, Fra Miquel i Vida. Darrera, Tanguito.

UNA IMATGE VAL MÉS QUE 1000 PARAULES

2011-04-28T13:23:00.000+02:00

Es pot dir més alt però no més clar. Estic patint un acoso y derribo a casa. Tot i així ens hem ventilat un quilo que, en una gata, és molt. Serà per salut, serà pel preu del pinso-light però és. L'operació bikini va viento en popa.

Xerro poc de coses importants, aquests dies. Però tot està tant fotut i desanima de tal manera que prefereixo viure a una setmana vista i no mirar més enllà. Almenys uns dies.

ES DE SER INÚTILES

2011-04-18T23:27:00.000+02:00

Tot fent un tallat, xerrava avui amb una companya de feina que aquest matí ha anat a la dietista i que s'ha aprimat 2 quilets. Després de les felicitacions pertinents, plenes d'enveja insana manifestada obertament, m'explicava el que significa per a ella aprimar-se, que hi ha alguna cosa dins seu que li diu que no serà capaç però que farta d'aquesta veu, ella i sols ella ho farà (un aplaus!!!).

Fa un parell d'anys que s'ha separat del pare dels seus fills, un personatge ~~un pel~~ dèspota i malcarat (hem treballat junts) que quan ella va decidir deixar-lo, li va dir: "que no veus, dona, que grossa així com estàs ningú es fixarà en tu?". I quan m'ho explicava he pensat (però no he dit) que quina classe d'ésser ha de ser ell que per a que no el deixin, li tira aquesta floreta esperant que així no l'abandonin.

... es de ser inútiles...

"SILLÓN LUNA"

2011-04-15T13:45:00.000+02:00

Aprofitant el cap de setmana, vaig a gaudir una estoneta dels meus "Sillon Luna"

VICISSITUD

2011-04-12T00:54:00.003+02:00

vicissitud (generalment en pl) f Successió d'una cosa a una altra tota diferent, alternativa d'esdeveniments pròspers i adversos. Les vicissituds de la vida.

Ella, però, no entén el perquè

MANEL vrs BRUCE, EL FENOMEN

2011-04-06T01:02:00.001+02:00

Ara que m'he fet més gran me n'adono que inconscientment m'agrada dur la contrària. Però no "perquè si" sinó que em costa "formar part de", no m'agrada sentir-me borrego i generalment primer em miro les coses a una certa distància per després, si cal, ficar-m'hi de cap.

Per això quan fa un parell o tres d'anys va sorgir el Fenomen Manel amb en Tohub no enteníem aquest pretés nou fenomen social. D'acord que la música és agradable, les lletres maques, el "look" nostrat, fins i tot en Guardiola hi era present però tot això els feia tant perfectes, tant "d'aquí", tant "de casa" que a mi se'm van travessar. Si, sonen bé, però ja està, no?

No, no estava. Aquella primavera d'entrades esgotades al Palau, col·leccionistes de concerts acumulaven corrandes per a l'endemà poder dir: "jo vaig ser allà", va desembocar en un estiu on una parella de joventut recuperada feia de groupies travessant places de Gràcia buscant on tocaven per festes per després fer-nos-ho saber al respectable públic . Fenomen social.

Ara però, està de moda dir que els Manels cansen. No, senyores i senyors. El Fenomen Manel ja cansava fa dies. Com el Fenomen Bruce: qui no coneix aquell individu que ha anant a tres concerts seguits del Boss per identificar que el mi bemol de la tercera cançó del primer dia no es corresponia amb el del tercer (no sé si ho he dit bé, això: ho he mirat a la wikipedia). I jo que no sóc melòmana perquè tant escolto Pastora com Paquita la del Barrio com MaximaFM considero, però, que els Manel no han enganyat en aquesta 2a entrega, han estat sincers i han intentat millorar.

Resumint: no creem mites ni religions del que només és un entreteniment i menys a les nostres edats (això és extrapolable al futbol, a la droga o al Colin Firth). És música, distensió, relax... i prou.

I si be trobo un pel pretensiós el seu videoclip d'Aniversari (que coi, els deu fer il·lusió, no?), mentre llegeixen, escoltin si us plau La Cançó del Soldadet: esgarrifa!

PD si, Tohub, estic defensant els Manel... si, si, jo...

HISTÒRIA D'AMOR

2011-04-05T01:19:00.000+02:00

EL BIGSUR

2011-03-31T00:20:00.013+02:00

Fa anys, ara ja masses, quatre amigues vam voler donar una sorpresa a una cinquena que s'havia enamorat d'un californià i feia mesos que vivia a la costa oest nord americana, enmig de cases baixes, carreteres immenses i d'un clima temperat.

Després de les catorze hores de vol, la tieta rica de Santa Monica ens va rebre a casa seva (piscina exterior climatitzada inclosa) amb un immens bol de guacamole que, intacte, va retirar perquè nosaltres, amb una gana salvatge i la panxa buida però educades de mena, prudentment vam esperar a que fos l'hora de sopar. No coneixíem, encara, la moda de la Coronita prèvia, nachos i guacamole. Això no ens ha tornat a passar.

Una gràcia afegida era que tornàvem el dia del meu aniversari. Els de casa ens van despertar per felicitar-me quan a Barcelona ja acabava el dia i a l'hotel de l'aeroport tot just començava. No tinc clar si aquell any vaig fer anys o no però recordo emocionada les seves veus esverades, impacients i il·lusionades dient que "d'aquí unes hores ens veiem!".

Ens barrejavem la roba i dins la camioneta compartiem auriculars per cantar (ho sento, no m'ho tingueu en compte):

I així vam passar unes vacances de setmana santa, anant a Hoover Damm després de lluites infructuosos per arribar-nos al Grand Canyon, dormint a Las Vegas, passejant sobre els tacons de la Marilyn, menjant el turkey day i mullant-nos els peus a Carmel una tarda que em vaig prometre tornar al Big Sur aviat i encara més ben acompanyada.

... calla... si ara que m'hi fixo... avui fa just 14 anys que tornàvem!!!

NO VOLIEU UNA ACTA DE SECRETARIA?

2011-03-26T00:10:00.003+01:00

Vaig arribar a l'escola a 5è d'EGB i per aquest fet era una de "les diferents". Potser per la dificultat de ser-ho, tota la vida he arrossegat manies, tics i sentiments de marginació que si no els hagués tingut hauria viscut encara molt millor.

A mesura que m'he anat fent gran sempre he evitat al màxim situacions de pseudo-marginació estúpides, d'aquelles que qualsevol grup genera per així sentir-se més poderós front al que acaba d'arribar: el més imbècil fa gràcia al líder del grup i ja el tenim afegit,sempre i quan sigui capaç d'enfotre's de tonteries, però importants si es vol ser reconeguda la seva pertinença. A vegades es pot ser molt cruel i empetitir a la persona, d'altres l'ajuden a ser més forta.

Tot això per dir que la setmana passada una colla d'amics ens vam juntar per anar a menjar bunyols de bacallà. Som amics que no fa gaire que ens coneixem però tot i així, es respira un carinyu latent. Sabem de les nostres vides per una afició tonta que tots tenim, una casualitat. I si havíem de ser 8 (per exemple), vam acabar sent 14: que si porto a una amiga, que si vindrà la meva germana, que si el cosí baixarà directament, que si hem recuperat aquell que fa temps que no veiem, que si el marit ja és un més... Faltaven alguns, no sobrava ningú i la Barceloneta anava plena de gent menjant bunyols i bevent mojitos.

Tots vam anar afegint gent a la trobada i mica en mica es va crear una escalfor que no m'he tret de sobre en tota la setmana.

TRIBULACIONS (2)

2011-03-18T11:34:00.000+01:00

Ahir m'hi vaig tornar a trobar.

A primera hora tenia "uns assumptes pendents", no havia pogut rentar-me el cabell i al vespre anava al teatre. No és que per anar al teatre hagi de rentar-me el cap però és allò que no et sents còmode així que, aprofitant que entre assumpte i assumpte tenia una estoneta lliure, vaig anar a donar un volt a veure si trobava alguna pelu. I si, molt atentament em van rentar el cap fent-me un massatge circulatori i relaxant.

Per cert, que et rentin el cap el considero un dels millors plaers existents (si, si, tipus Memorias de Africa).

Seguint amb el que deia. A la peluqueria tot sortia tant rodat que vaig animar-me a que em fessin "les puntes". També, tot correcte ("te lo vacio un poco y te arreglo el escalado para que no te pese tanto y te aguante el moldeado"). I si, si, sols les puntes, una mica escaladet, tot bé. Però, clar, sempre arriba aquell moment en que tot s'espatlla:

ella - ¿te lo aliso?

jo - no, no, natural

ella - ¿te lo aliso?

jo - no, no, natural

ella - ¿te lo aliso?

jo - fes el que vulguis

ella - te lo aliso

Total, abans d'entrar al curs (2n assumpte pendent), vaig posar el cap sota l'aixeta.

by Facebook

i ara ORANGE

2011-03-16T11:19:00.000+01:00

A mi que em disculpin però vist això:

algú es pot resistira clavar-li queixalada?

Dolça i àcida, com la vida.

ON THE BRINK OF THE PRECIPICE

2011-03-15T00:57:00.011+01:00

No suporto llegir un llibre subratllat, no m'agrada gens saber el que altres persones troben o no interessant en el que llegeixen: em desconcentra i començo a pensar en qui ho ha llegit, com deu ser, si li haurà agradat o no o si després de llegir-lo, el llibre l'ha marcat.

Deu ser culpa de de que sóc incapaç d'observar estils, maneres o intencions literàries i que la meva tendència a "anar de bòlid per la vida" sovint fa que se'm passin aquests petits detalls literaris que tant m'agradaria apreciar. Tambe és cert que si no ho faig serà que no ho necessito.

Potser per això quan aquest cap de setmana m'he trobat amb una sensació descrita en un llibre que m'ha estat donant voltes pel cap, m'ha sobtat:

Havia après a respectar l'abisme que en Mattia havia excavat al seu volant. Feia anys havia intentat saltar-lo, aquell abisme, i hi havia caigut. Ara es limitava a seure arran del precipici, amb les cames penjant en el buit."

La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano

M'he esperat a llegir-lo a que el llibre passés una mica "de moda" i el cert és que m'està agradant. I sé que, si d'alguna cosa he fugit sempre és d'asseure'm a mirar la vida passar o el que és el mateix, limitar-me a seure arran del precipici penjant les cames al buit.

Sols pel títol, la BSO seria una racció de Paquita la del Barrio (que mai està de més), a Precipicio (Tres Veces Te Engañé) però no hi ha manera de penjar-la. Així què, qui tingui Spotify allà la trobarà. Com sempre, una perla.

BLAU = BLUE = BLUES

2011-03-12T12:14:00.002+01:00

Fa dies que en Tohub parla de marxar. Marxar a un altre món on les necessitats, els valors i les aspiracions siguin unes altres. A mi em costa pensar en deixar tot això, els meus llocs, les meves persones... suposo que sóc més conservadora i menys arriscada del que voldria.

Però hi ha dies en que res t'anima a resistir i tot i així hi continues suposo que per covardia.

Total, que aprofitant el dia de pluja me'n vaig al poble a olorar terra mullada que, segons diuen, reconcilia. I m'enduc la panificadora per fer pa que l'olor de pa torrant-se fa casa. I quan arribi començaré a preparar una part del sopar per gaudir amb quatre amics de menjars fets, per tots, amb il·lusió i expectants davant els resultats.

I com sempre, va per davant la qualitat davant la quantitat.

OJU, PERILL!!!

2011-03-07T23:41:00.001+01:00

Comença la invasió. És una amenaça.

CARRERA CAP ELS OSCARS

2011-03-05T01:32:00.001+01:00

Em repetiria si digués que m'agrada llegir al Paseante, però va, seré pesada un cop més: M'AGRADA LLEGIR AL PASEANTE. Per això ahir quan els ulls se'm tancaven de son però intentava fer una ullada ràpida a les novetats bloguesfèriques, mentre el llegia vaig pensar que somiava. Avui me l'he tornat a mirar i no, no somiava, no: en la seva particular gala he estat n-o-m-i-n-a-d-a!!! I mira, que m'ha fet una il·lusió que no sabeu com.

Total que, després de fer-me la manicura i abans de recollir pedres per fer un mur al jardí aquest cap de setmana, vaig a intentar comprar vots ensenyant-vos quatre fotos d'aquest-meu hivern sobretot per mostrar que no tots els hiverns han de ser freds i blaus.

Són fotos senzilles però és que la nominació a la Millor Direcció Artística m'ha pillat una mica... així... com ho diria... en calces???

DE GUAPO SUBIDO

2011-03-03T01:40:00.000+01:00

Dissabte anava al forn (a 2 quilòmetres de casa) a buscar uns deliciosos panets de mantega amb trocets de xocolata negre per esmorzar.

Em poso a la cua darrera un senyor d'uns 80 anys, alt, vermell de cara i amb gorra de mariner. Li pregunto: "és vostè l'últim?", "si senyora" contesta, "senyoreta!" el corregeixo i ell, sorprès, es gira cap a mi per arreglar l'error. Li acluco l'ull i li dic: "era broma, no pateixi, jo vaig néixer senyora i ho continuo sent". Ell, amb ulls riallers diu (picarón): "no és pensi, jo també sóc senyoret!". La conversa ràpida de tres minuts deriva cap d'on procedim (ell del Born, jo gracienca resident al Poble Nou) i el pa tant bo com fan al forn. Ens busquem per acomiadar-nos i emplaçar-nos una propera vegada.

Dimarts a primera hora del matí, aprofitant la fresca, voltava prop de l'Escola Industrial quan un porter maduret, escombra en mà, em veu passar. Jo, tot i escoltar el Fuentes, a la distància sento com em xiula, el miro, em fa l'ullet, li tiro un peto, ell fa el gest de venir i jo continuo el meu pas, talment com ho hagués fet Holly Golightly.

Avui, però, feia tard al meu cinquè curs d'iniciació a la dansa oriental. Estava comprant quan la senyora del costat, poquet a poquet, s'ha anat caient. Amb els ulls tancats i tapant-se'ls amb el seu braç deia: "és ansietat, és ansietat... estic passant un mal moment..." i tot esperant s el metge, la fornera i jo parlàvem per distreure-la encara que ella seguia amb els ulls plorosos i la mà ben agafada a la meva.

No sóc ni seré ningú per ella però m'hagués agradat dir-li que tot està arreglat, que descansi tranquil·lament, que els seus problemes han desaparegut.

BON DILLUNS!!!

2011-02-28T09:52:00.001+01:00

Me'l miro del dret i del revés i no trobo un ram més maco que aquest:

Mirar-lo em serveix per intentar desintoxicar-me una mica d'aquesta quotidianitat plena de realitats que fa dos anys no existien i que em costen d'entendre. Acabo d'escoltar a la radio que la menyspreada Sra. Maria és la culpable de la crisi energètica per ventilar casa seva més dels 5 minuts reglamentaris cada dia. O que anar per autopista a 120 enlloc de 110 farà que d'aqui vint anys la benzina dobli el seu preu.

Mirar un regal fet amb el cor em serveix de relax mental i emocional. Tant senzill com això.

Vagi bé la setmana (cap de setmana de 3 dies!!! ueeeeeee!!!)

IMATGES DE SAINETE QUE FAN MAL

2011-02-23T09:20:00.001+01:00

Un cop més, una imatge val més que mil paraules

A vegades però, el silenci no és la millor resposta (eh, comunitat internacional?).

(anàlisi i actualitat)

... P'ARRIBA, QUE SI NO...

2011-02-20T23:08:00.003+01:00

Hi ha dies en que els enviaries TOTS a fangar:

- al Que-Mana-Una-Mica que per fer la punyeta al Que-Mana-Més et fa repetir una feina ben feta i malgrat em rebenti, ho faig: sóc la Que-No-Mana-Gens.

- o a l'amic quan veus que no lluita per sortir-se'n tot i que podria ser immensament més feliç si de la seva vida allunyés la covardia

- o als que constament reviuen la censura que molts ja no hem conegut, oblidant que la llibertat d'expressió és un dret. I no, no contamina, fa pensar.

- o a la comunitat gris que prefereixen estavellar-se políticament abans que deixar de banda les ambicions personals, obrir una miqueta el cap i pensar en una ciutat real, amb personalitat i història, on vivim les persones. Si us plau, poden deixar d'enderrocar barris? Les Corts, Vallcarca... ens estàn buidant de referents!!!

En aquests dies és quan agafo les botes de caminar, enfilo muntanya amunt cap a Sant Medir sabent que al final m'esperen persones, calçot en mà, per xerrar de tot i de rés. I és quan munto un campament gitano ple de fum on passar la nit plujosa i on em desperto feliç, acceptant les presses del diumenge. "I a vegades me passa que t'estim i veig un dia que comença dins un camp de maduixes".

Una vegada més torna a sortir el plaer de les petites coses però tal i com va tot, si no gaudís d'aquests moments no sabria com tirar endavant el dia a dia.

CENSURA: TORNEN ELS MILLORS TEMPS

2011-02-19T09:41:00.001+01:00

Vinc de cal Paseante (com sempre, un plaer) i segueixo la iniciativa proposada per Acció Cultural del País Valencià. El tema cansa però si m'emociona veure el poder de les persones seguint les imatges d'Egipte, és de calaix seguir aquesta iniciativa.

És fàcil, sols cal penjar una imatge en negre al nostre blog i avisar-ho a l'Acció al sensesenyal@acpv.cat.

BATALLETES DE DIJOUS

2011-02-14T02:18:00.001+01:00

Dijous passat i davant els últims aconteixements, en Tohub i jo sortíem de treballar passades les deu de la nit. Una mica cansats i nerviosos xerràvem d'Egipte, d'ètica i de nosaltres. En Tohub es preguntava si trobaríem algun lloc on "ens donessin de sopar" (expressió que sempre em fa gràcia) i vaig recordar un restaurant de l'Av. Sarrià / Diagonal on havia vist un menú de nit de 13€. Catalans i en crisi, vam arribar-nos-hi.

Entrem i al fons es veuen taules plenes. Esperem a la barra d'entrada i com no apareix ningú, entrem al menjador. Incòmodes enmig de persones sopant, esperem que algú ens atengui. Un senyor vestit de negre amb cada d'agobio i parlant per telèfon passa per davant, representa que no ens veu (com quan en un bar no hi ha manera de que ens vegin per demanar el 2n cafè). Nosaltres el seguim i tornem a la posició inicial, és a dir, a esperar a la barra d'entrada mentre escoltem la seva conversa telefònica:

"... si quieres pastel lo traeis vosotros... no, no, te lo digo pa que lo sepas... que aqui no tenemos pasteles.. que lo sepas... y sed puntuales.."

Penja el telèfon i continua d'esquena nostre. Esperem. Al cap d'una estoneta es gira i ens pregunta:

- "¿para cenar?"

- "si"

Agafa tres cartes (una de vi i dues de menjar) i amb la mateixa cara d'agobio i sense mirar-nos, es posa a caminar. El codi après ens diu que millor el seguim. Passem de llarg del menjador amb taules (plenes i buides) i ens porta a "un apart" on hi ha una taula al costat del WC i de cara la paret on deixa les cartes. En Tohub li diu si no en té cap altre que no sigui al costat del WC ni de cara a la pared (la RaTeta es passa el dia en una cova fosca i necessita tenir camp visual quan surt).

- Imposible

- Hombre, pero ahi hay esa, y esa, y aquella, y allí... y estan libres!!!

- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2

- Hombre.. pero hay muchas vacias y a estas hores, todas no las vas a llenar...

- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2

- ... es que salimos de trabajar y nos apetece no estar en este rincon...

- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2

- mira Tohub, deixe-m'ho còrrer. Al sr. no li surt (~~dels collons~~) canviar-nos de taula, eh que no pot, sr.?

- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2

- doncs això, ja ens quedem en aquesta taula

Agafo la carta i em poso a mirar. En Tohub, cabrejat, diu que a ell li surt de marxar. A mi també. Ens aixequem i marxem, acomiadant-nos del senyor-de-negre-agobiat que ens segueix amb la mirada. Un cop al carrer ens trobem davant de tres pizzeries i sense saber perquè, escollim la més clàssica.

- buenas noches, que podemos cenar?

- por supuesto, siéntese donde quieran

La cosa rutlla

- ¿saben que van a querer para cenar?

- si, unos espaguetti al pesto

- y yo, unos a la vongole". Y para beber un Viña Sol

- ui no, mejor un Viña Esmeralda

- es que no nos apetede un vino tan dulce

- nada, nada, mucho mejor un Viña Esmeralda

- bueno... es que...

- que no, que no, un Viña Esmeralda!!

- ... hombre...

- Tohub, deixa-ho. Sr. traiganos lo que usted crea

- nada, nada, les traigo el Viña Sol... pero muchichichissssimo mejor el Viña Esmeralda

Al cap d'una estoneta curta ens porten els plats. El d'ell fumejant però el meu tant la pasta com la salsa estan fredes.

- perdone camarero, le importaria calentar un poquito el plato? es que la pasta esta fria!

- ui no, imposible, no se puede calentar.... por la salsa, sabe?

- pero... es que la pasta esta un poquito fria... toque, toque

- pero el pesto NUNCA se puede calentar, no, no

- es que me gusta el plato caliente

- no, el pesto se come frio

- perdone sr. ME PUEDE CALENTAR EL PLATO?

- es que no le va a quedar bien!

- pues nada NO ME GUSTA PERO ME LO VOY A COMER FRIO PORQUE Vd. ME LO DICE

- bueno.. no... si no le gusta... ya se lo calentamos... pero la salsa NUNCA se debe calentar...

I ara, quatre dies més tard, jo em pregunto: per què hi ha persones que ens fan la vida tant difícil?

PD per cert, ahir vaig aconseguir posar-me rímmel a les pestanyes tot tancant la boca... un dia positiu?

COLORS, AROMES I SABORS

2011-02-05T02:30:00.001+01:00

No descobreixo rés si dic que hi ha objectes, cançons, olors o tastets que et recorden moments determinats de la vida.

.Google. Carmel.

Per exemple durant anys vaig perfumar-me amb Rive Gauche, en un moment en que no tenia hipoteca ni lloguer ni cotxe i nedava en l'abundància econòmica. Van ser moments de felicitat absoluta que, sols sentir l'olor àcida de la colònia fa que, involuntàriament, demani un whisky amb pinya.

O quan veig i oloro la mimosa em ve a la memòria una tarda, quan encara no treballava, baixant per les Rambles, camí de la Catedral per anar a anglès.

O els ara tant difícils de trobar, els mitjons calats de fil. Sols veure'ls m'agafa fred a les cuixes recordant el Diumenge de Rams infantils quan, si feia bo, estrenàvem mitjons blancs.

O quan vaig canviar de mòbil perquè, per error, sonava el politono que mesos abans havia sonat per dir-me que corressim a l'hospital si ens volíem acomiadar del pare.

O les tàperes que em recorden la primera pizza que vaig menjar, una nit de Nadal mentre veia el Ballet Zoom per la tele.

O els rellotges de canell, que no duc des que vaig perdre'n un una nit a la platja de Sitges, en plena batalla.

O una jaqueta de cotó, blau marí, infalible per conèixer nois guapus.

O aquesta cançó que em recorda un viatge llarg d'avió ple d'expectatives de vida que, en certa mesura, s'han anat acomplint.

VOLUNTAD: MUY DEFICIENTE

2011-01-30T01:03:00.004+01:00

A seté d'EGB (si, jo vaig fer EGB) tenia un profe de mates dels que fan por. Fumava Winston a la classe i malèvolament reseguia amb el dit el llistat dels nostres noms, de dalt a baix i de baix a dalt, decidint cruelment qui sortia a la pissarra. El dringar tremolós de la nostra dentadura sovint no deixa escoltar el nom escollit. Literalment tremolavem de por.

Quan miro el passat el recordo com un dels millors profes millors que he tingut tot i que sempre em va fer por.

Al que anava.

Al juny de 7è vaig treure de nota final a Mates un MD (Muy Deficiente, Muy Deportivo o Cero-cerote: diferents nomenclatures per un mateix valor)) i em va tocar l'amor pròpi (expressió que s'ha perdut en el temps però molt famós en aquella època). Durant el curs haviem fet geometria i m'havia agradat i no entenia perquè no aprovava els exàmens (potser perquè realment no els entenia?).

Al setembre del mateix any, després d'entregar-li els exercicis de recuperació d'estiu fets i polits i fer l'exàmen de recuperació, la nota va tornar a ser un cero-cerote. Pacientment, l'ogro-mestre em va donar més exercicis per fer amb l'opció de tornar-me a presentar el febrer següent. Aquella tercera convocatòria la vaig aprovar, no sense el comentari de: "m'has entregat tots els exercicis correctament fets, l'exàmen no t'ha acabat de sortir bé però veig que hi has posat tanta voluntat que t'he aprovat". Vaig sortir la mar d'emprenyada: jo havia aprovat perquè creia que ho sabia fer (o no...) però mai perquè hi posés voluntat a les coses: això no!!. Segons la meva opinió ell havia infravalorat els meus coneixements i per aqui no passava (quan s'és jove un es permet ser cretí).

I ara us preguntareu a què ve tot aquest "remember when": doncs per què fa un mes que intento rebaixar 6 quilos i no hi ha manera, a la mínima la voluntad cedeix i apareix "la bestia negra que llevo en mi".

I jo em pregunto: serà la voluntad una d'aquelles capacitats humanes de durada limitada? de les que s' esgoten al cap d'un temps? I el més important, per què la meva, de voluntad, s'ha perdut en algún moment de la vida!!

FENT D'ESPIA, XAFARDEJANT...

2011-01-24T01:06:00.003+01:00

Quan arriba el capvespre m'agrada mirar les finestres del pisos i imaginar-me les vides de la gent que hi viu. Me n'adono que, com sempre, ens definim pels petits detalls: el color d'una paret, els vidres si són nets o bruts, les plantes del balcó, l'elecció d'unes cortines o si la il·luminació és càlida o pràctica:

Tot són factors força determinants del nostre caràcter. Un altre exemple és aquell qui no vol perdre l'ocasió de manifestar-nos la seva opinió:

Fins i tot, sovint es vol mostrar la composició familiar:

Sóc curiosa o xafardera. I xafardejant pels passatges del Poblenou barceloní, divendres vaig trobar una planta baixa que, si tingués diners, seria el meu trocet de món. Mantindria el terra de fusta vella, els porticons grans i blancs i el sofà miraria al pati per on entra l'escalfor del sol. A la dreta, una taula gran on poder ajuntar moltes opinions bevent i menjant pastelets de Belém i a l'esquerra, un racó sota la finestra ple de cables, altaveus, pantalles i monitors.

I deixaria les finestres sense cortines per a què algú, xafardejant, es fes una idea de qui viu dins.

... JO TENIA UN NÒVIO...

2011-01-19T22:06:00.019+01:00

Fa temps que tinc un novio guapu. Ingenios, amb sentit de l'humor, intel·ligent i atractiu. Com a defectes sols el seu amor per la Sharon Stone i la Monica Belucci i el seu desamor al formatge i la cervesa (allò de que quan el cambrer et porta l'aigua i la cervesa sempre haviem d'intercanviar-nos les ampolles, ell l'aigua i jo la cervesa).

D'un temps ençà ha anat canviant, perillosament, trets de la seva personalitat:

- abans tufava el cotxe amb tabac pudent, ara haig de reclamar "què no fumes, carinyu? - Dona, no et vull molestar - no, si m'agrada l'olor"

- abans era home de colors sobris (blanc i negre), ara li dona pel "colorido"

- abans cada vespre bevia whisky de malta, ara sols els dies de festa

- abans grunyia, ara poc

- ara pren danacols

Jo tenia un novio que prenia 3 o 4 cafès al dia. Això si: ristrettos, cafè negre, fort i amargant. De tio, tio. El tema de demanar un cafè sempre ha estat un handicap a la nostra relació: "coi, és que no en saben fer, això és aiguaXirri!!". Ara en pren 2, al matí i per despertar-se. Ristrettos, això si.

Jo tinc un novio que porta tres dies amb la cafetera espatllada i que aquesta tarda m'ha trucat per dir-me: "nena, acabo de comprar una Nespresso".

Jo tenia un novio original i gourmet. Ara és un nòvio ingeniós, amb sentit de l'humor i intel·ligent però amb una vulgar Nespresso (eps!! que cadascú faci el que vulgui, jo sóc més de cafè del Caracas o Tupinamba).

D'aquí rés arribarà amb una camisa de "paño" a quadres, de las que (fins no fa gaire) odiava.

si, el meu novio se li assembla

És un post domèstic però em té d'allò més preocupada.

Pd: Oju amb els comentaris.

ARRIBATS A AQUEST PUNT

2011-01-19T00:59:00.000+01:00

Davant d'aquestes intencions:

sols em queda fer una proclama:

I després, parlem.

IRREVERÈNCIES I ALTRES FENÒMENS

2011-01-13T23:47:00.001+01:00

Apurava l'última tarda de vacances d'hivern amb la neboda. Els Reis li han portat un estoig de manicura francesa que ens havia quedat pendent de provar igual que una planxa d'allisar el cabell i un set complert de 30 ombres d'ulls, 12 pintallavis i 4 colors per les galtes. Havíem quedat per avui adecentar-nos després de les festes i l'he anat a recollir a escola.

Un cop berenada (no entenc com li poden agradar les Oreo poden escollir entre el Petit Ecolier o bé les Principe) i amb les gates ja entretingudes, ha procedit a fer d'esteticient pintant-me a la francesa, unes ungles curtes. Després ha continuat amb un to lila pels meus ulls i una mica de color les galtes. Em torno a maquillar després que em confessés que quan sigui gran sempre durà els llavis pintats, rimmel a les pestanyes i una mica de color a les galtes però que ara encara és massa petita: a ella no li toca encara pintar-se i a mi em fa mandra... quina llàstima, no?

Mentre li preparava sopar (i un cop planxat el seu cabell) s'ha entretingut mirant ladigagas i taiocruz i m'ha ensenyat un descobriment recent:

Irreverent, no? doncs mireu, mireu la sèrie. Dura però real.

De tornada a casa seva m'ha confessat que avui s'ho havia estat parlant amb una amiga de l'escola i que ja sap on vol que el seu novio la dugui quan en tingui: a mirar una posta de sol a la muntanya (a la platja no, que no li agrada des que a P3 va saber que existien les morenes i els taurons).

I jo l'he trobat tant, però tant tendre tot plegat que ho escric per si en algun moment se m'oblida que ha passat.

Si, se'm segueix caient la baba.

MALABARISMES EMOCIONALS

2011-01-11T01:02:00.000+01:00

Segons els plans que fa tres mesos vaig planificar, a hores d'ara hauria d'estar fent una maleta que no sobrepassés els 20 quilos (avui en dia i volant en lowcost és difícil no embarcar l'equipatge).

La RaTeta durant l'inici de les seves vacances d'hivern

De sempre que se'm dóna malament això de les maletes. En un primer moment el "per si de cas" s'imposa i tot ho trobo imprescindible, més si és per un cap de setmana llarg d'hivern: això per voltar còmode, això per si anem a sopar "de guapus", això per si plou o això altre perquè em fa il·lusió... Un cop plena, amb la tranquilitat de no descuidar-me rés, la buido i començo de nou, ara amb el pensament racional activat, amb un resultat correcte.

De sempre, també, que gairebé em fa més il·lusió la preparació de les coses que el fet en si mateix. Sense arribar a extrems que tots coneixem, localitzo originalitats que em facin sentir menys turista en els llocs que vull visitar. Tot i així un cop arribada a destí (guia en mà) acabo passejant per on tots ho fem, encantada, descobrint algun racó més solitari o més ple d'oriunds que durant una estoneta em fan sentir una Paul Hogan catalana.

De gran he après que surten inconvenients que a vegades no ens permeten dur a terme els nostres plans i no passa rés i el món segueix rutllant. Avui és un dia on haig de practicar aquesta lliçó. Demà sortirà un vol on un dels seients està reservat a nom de La RaTeta Miquey i jo no hi seré asseguda. Al costat, el d'en Tohub, també buit. I mira, racionalment ho entenc però de cor... de cor em fa tanta ràbia...

I ara, un descobriment maco:

"PARTINT-ME LA CAIXA"

2011-01-09T01:58:00.003+01:00

De sempre que sóc d'escoltar la ràdio.

Vaig començar amb Los Musicales de l'Albert Malla, Albert Castillon i Eduardo de Vicente, El Minutero del Ricky i el Bernal i fins i tot vaig assistir a la connexió telefonica del Sergio Mas des de la cabina telefònica del davant del cuartel del Bruc per explicar el seu excedent de cupo als que escoltàvem l'Arús con Leche.

També vaig seguir els començaments d'El Terrat, els migdies de Radio Barcelona. Si, de tot això fa molts i molts anys.

La radio em continua agradant. Molt.

Ara, suposo que amb esperit innovador, alguns programes (sobretot els d'entreteniment) fan ús exagerat de les xarxes socials. Tant exagerat que sospito que sovint comencen el programa sense tenir cap mena de guió davant seu, amb la confiança de la seva capacitat d'improvisació davant dels comentaris, més o menys aguts, dels seus oïdors. Pa mi gusto el Toni Clapés sap mesclar BÉ els altres, poc.

També des de temps immemorial he escoltat les bromes telefòniques on o el presentador o un col·laborador es fa passar per un personatge conegut que truca a un altre (també conegut) amb la intenció de deixar-lo en ridícul. Al principi rèiem tots però 25 anys després, la broma em sembla fàcil. Sigui el rei, sigui el papa; crec que ja toca ser ingeniosos i buscar altres formes de fer gràcia.

I ja per acabar (i ara, també dins l'àmbit televisiu) el tema dels zappings o dialings. Penso que fer gràcia mostrant com les persones es traven amb les paraules (a mi) tampoc fa gràcia. Una vegada o dues si, 100 no.

I rés més, avui ho deixem aquí. Bon 2011

ESPERIT 2011

2011-01-02T23:56:00.000+01:00

Després d'escoltar aquesta versió de 2010 de Beverly HIlls, 90210 tant bàsica i senzilla com alegre sols em falta convertir-me en Phoebe i desitjar que aquest any tot sigui una mica més facil... i si més no, ho intentarem (vés, en un plisplas m'he traslladat de sèrie i de costa... si és que no estem pel que hem d'estar...)

Què, ens seguirem veient per aqui, no?

EL TROPEZÓN

2010-12-30T00:24:00.001+01:00

Ahir tornava d'un meravellós sopar caminant sobre l'acera humida de la nit. Tontament, el peu va relliscar i "cuan larga soy" (és a dir, no gaire) vaig caure al terra, elegantment, sobre el meu costat dret.

En aquell moment travessava el carrer un parell de noies joves, xerrant. Van passar de llarg pel meu costat, sense mirar ni preguntar si m'havia fet mal. Cert és que tampoc hem van pegar cap patada. Sols la indiferència.

Ràpidament em vaig aixecar i l'anècdota s'acaba aquí. Sols que porto tot el dia pensant-hi... quina llàstima que la conversa de la parella fos tant interessant com per perdre el punt d'humanitat i educació que, es sobreentén, tenim les persones.

Bé, i que el 2011 comenci millor i acabi apoteòsic... per repetir un any com aquest, no sé si cal "arremangar-nos" gaire. Així que, salut i força pel 2011.

PREPARADOSSS-LISTOSSS-YAAAAAAA!!!

2010-12-24T09:42:00.000+01:00

Si ha d'arribar el Nadal, almenys que m'agafi preparada!!

BONES FESTES A TOTS

(i una abraçada a aquelleS que, d'una manera o altre, han tornat a voltar pel barri)

VINGA, COLLA D'OPTIMISTES, QUE EN 15 DIES...

2010-12-21T01:23:00.002+01:00

ho tenim superat!!!

Doneu-vos tots per felicitats i petonejats. Ara que qui vulgui petons de veritat, dijous, a partir de les 22h a laratetamiquey@gmail.com en venem.

Si no sabeu que regalar pel tió, aprofiteu les gangues d'última hora!!!

VES QUE AQUEST CAP DE SETMANA NO EM DEDIQUI A AIXÒ

2010-12-17T09:39:00.000+01:00

... o no, hauria de començar a mirar regals...

DALE ESTOPA

2010-12-16T03:00:00.004+01:00

Avui he plegat una estoneta abans, les màquines s'han penjat i no calia tornar a posar-les a pensar. Tampoc volien. Total, he arribat a temps de comprar el sopar a l'única botiga que tinc en un radi de (mesurat al google maps) 2 quilòmetres, un centre comercial on asseguren vendre peix de Vilanova. Mitja dotzena de sardines (netes, sense cap ni "tripes") pescades mitjançant pesca extractiva a Almeria (almenys no han menjat pinsu) i una safata de gírgoles s'anaven fent mentre s'ha escalfat el pis.

He sopat mirant El Convidat d'Estopa. El programa m'enganxa malgrat el posat sobradillo de l'Om. I és que aquesta gent m'agraden ja des de la primera vegada que els vaig escoltar entrevistats per la Nierga fa anys. Sóc de mena rumbera (3a generació nascuda al c/ Fraternitat, carrer d'El Pescadilla i del Moncho, al barri de Gràcia) i a la mínima que em deixen, enganxo les sabates vermelles i m'hi poso. O si no, torno a ballar això:

I la setmana (la de l'autocita) avança millor de com va començar, esperant la cita de dijous un cop més (epssss traaaanqui!! aquest any no seré tant cursi). Tot i així sap greu les quatre persones que un malalt ha matat (s'hi ha d'estar per fer-ho). Crisi, malaltia... horror en qualsevol cas.

QUAN LES CANCIONS PARLEN DE MI

2010-12-12T23:25:00.004+01:00

Diumenge d'una tarda de pont passejava per Olot. Havíem previst un vespre gèlid com havia estat la nit passada i per prevenció, vam comprar entrades per Copia Certificada (no em molesto a enllaçar rés) i amb ganes de passar una tarda agradable vam entrar al cinema. Als deu minuts de pel·lícula m'havia adormit. Trenta minuts següents el públic de la sala esbufegava. Segons després de que el protagonista pixés mirant al mirall, va acabar la pelicula. Un veí de fila del darrera va exclamar: "... púrria!" i nosaltres el vam aplaudir.

Sincerament: em poden explicar el que vulguin i com vulguin ara bé, m'ho han de fer creure. Per mi el cinema no és sols filmar un plano, el contraplano i el plano general. Cal explicar alguna cosa, amb paraules, amb imatges o utilitzant els silencis. Però darrera de les imatges, m'agrada veure i imaginar històries. Com sempre, la forma i el fons de les coses.

Ahir van proposar una peli de la que sols havia escoltat el comentari que era tipus Woody Allen (que no li vaig saber trobar per enlloc però calia etiquetar-la). Todas Las Canciones Hablan de Mi. És una petita joia. És preciosa. És l'ús del llenguatge audiovisual aplicat a una pel·lícula. Gaudeixes escoltant, veient-la i sentint-la. Desitges que no acabi i a cada moment li reconeixes el treball ben fet de tots els que hi participen (sé que és agosarat dir-ho). I per això és una petita joia.

Després, una xerrada llarga, honesta i plena de carinyo enmig de formatge, paté, melmelades, vi negre i brownie dóna per acabat un dissabte rodó.

Ah! i com si ens trobéssim al Rockefeller Centre, a casa avui ja hem donat per inaugurada la il·luminació de Nadal:

Per cert, fa dies que, sense entendre perquè, no puc deixar comentaris en els blogs on cal tenir obert un compte de google. No me'l deixa obrir i per tant, no puc comentar. Pfffff!!!

COM DEIEN AQUELLS, ESTÚPIDAMENT FELIÇ

2010-12-11T02:23:00.006+01:00

Hi ha dies en que trepitges mé i que millor no haver-te llevat però n'hi ha d'altres que no pararies de tornar-los a començar. Ni m'han tocat "els cegos" ni he aconseguit que la meva tele recuperi el color ni tant sols m'han canviat l'horari (maleïdament segueixo treballant de tardes)... i a 15 dies del Nadal, em segueixen sobrant cinc quilets.

La Felicitat

El dia ha començat amb un deliciós passeig compartit per Gràcia xerrant de tot i de rés. Sovint qui tens més aprop és qui més et sorprèn i avui, amb un parell de gests plens de generositat, ell m'ha tornat a emocionar. Hi ha paraules que s'obliden però sempre que estic prop seu em ve al cap el mot "bondat". La lluita continua però ell serà el vencedor.

He arribat a la feina i, extranyament, tot eren somriures. Els resultats estan sent molt positius i sembla que es reflecteix en l'ambient. Un te verd i un parell de visites han fet que el cau fosc i fred en el que treballo s'hagi omplert de caliu, de confidències i de llum. Fem plans, recuperant anhels de fa vint anys. Això de redescobrir persones amb bagatge em segueix agradant. A més, sé que tindran sort.

Per ajudar a alentir el dia, un sopar inesperat (acompanyat d'un bon vi per a que les confidències flueixin) remata aquest meravellós divendres que, segur, costarà que es repeteixi però que jo, per si de cas, ja he viscut. Demà la batalla continua.

I enmig d'aquest maremàgnum, el missatge de que "amb tu passen les hores volant" que continua donant encara més sentit a tot.

HITLER I ELS CONTROLADORS (una 2a versió)

2010-12-09T01:33:00.000+01:00

I ara, una estoneta de bon cinema

EL CANTONÀ I ELS BANCS

2010-12-03T19:54:00.003+01:00

l'explicació a kollonades.blogspot.com:

Eric Cantona, el polèmic exfutbolista francès del Manchester United, li declara la guerra al sistema a través d'un vídeo que circula a Internet titulat matem als bancs, i en el qual proposa fer trencar al sistema a través d'un col·lapse bancari. Cantona explica que es pot fer una revolució retirant els diners de les entitats i demana obertament que el 7 de desembre, la gent que vulgui recolzar la seva causa vagi al banc i retiri els seus estalvis.

«El sistema està basat en el poder dels bancs, així que s'ha de destruir començant pels bancs», diu Cantona, que assegura al seu web que si tres (o deu) milions de persones, en lloc de sortir al carrer i manifestar- amb crits i pancartes, van silenciosament al banc i retiren els seus estalvis, es podria fer una revolució total, «sense sang, i d'aquesta manera ens escoltarien d'una altra manera».

Tot forma part d'un moviment que porta per nom Back Run 2010. El vídeo, que ja ha rebut prop de 90 mil visites en la seva versió en anglès, i més de 23 mil a la versió en espanyol, està recolzat per una web i un grup a Facebook al que fins ara s'han sumat prop de 7.000 persones. AGENCIES.

Jo al banc tinc poca cosa però igualment ho faré.

ALGÚ HA DIT CASPA??

2010-12-02T00:04:00.001+01:00

Recordo nits de rombos on se'm deia "nenes, que ja és hora d'anar ha dormir" (el nen era el petit i portava hores clapant), o matins on els companys d'EGB parlaven dels hombresdejarrelson, homens que se'm vetava veure perquè eren fora de l'horari infantil.

Sóc de la generació en que sols existien dues nits on se'm permetia allargar l'hora d'anar a dormir, una la Nit de Cap d'Any (amb el corresponent Ballet Zoom amb el Giorgiu Areso i la novia xina):

(anda que això no era ritme, coreografia i ús de la tecnologia punta televisiva de l'època!!!)

I l'altre, la nit del Festival d'Eurovisió:

(vist el que s'ha vist últimament pel Festival i deixant de banda les coreografies i els directors d'orquestra,

almenys aquesta música és pot escoltar...)

O aquesta altre intervenció:

(Decepcionada, no vaig entendre perquè cap d'ells van guanyar el primer premi)

Sempre m'he penedit de no haver-me rebel·lat mai. AI contrari, tant feliç com era jo. Tot i així, crec que de gran no sóc tant mala persona i mentalment, prou equilibrada.

LABYRINTHS vrs MAZES

2010-11-29T01:48:00.000+01:00

Dissabte, amb un mocador gris ple de penjolls que dringuen quan es mouen enrotllat al coll, vaig enfilar el Passeig de la Circumval·lació direcció al CCCB amb la bici desmontable (i plegable): cada 200 metres, la cadena es desmonta.

Amb el Tr3sC entrava gratis a l'expo "Per Laberints". El laberint és un lloc inquietant que, en certa manera, encara ara m'aterroritza pensar que no sabré trobar la sortida... com la vida mateixa.

L'exposició és curiosa i em va permetre conèixer tres coses: la diferència en anglès entre Labyrinth i Mazes, el Memorial "El Ojo que Llora" (un grup escultòric preciós construït al Perú i el llibre que li van escriure a Borges a través d'un laberint: de les coses més maques que mai he vist:

Confesso no haver llegit a Borges però ara és un bon moment per posar-m'hi.

De tornada vaig comprar pa a un forn de la Barceloneta. És on compro la farina per fer el meu pa però mai havia provat rés ja cuit. I si, és tant bo com diuen.

La nit va ser maca, amb deu dones dins el meu petit recinte de 25 metres quadrats. Vaig obrir la veda del fumar i encara avui tot fa pudor a fum però vam crear el clima adient (dones que fumen i parlen de tu? je je). De fet, ara que treballo en una cova fosca i solitària, em reconforta veure tantes persones juntes.

Avui he collit sis quilos i mig d'arbequines. Tal i com hem van recomenar, esperava que fós la lluna vella de novembre per collir-les però crec que he esperat massa perquè ja començàven a arrugar-se. De totes maneres seràn boníssimes, faltaria més!

I de passada, he votat. I els meus no han guanyat. Sincerament tampoc sé quins ho són. Però crec que aquest tampoc sabran trobar la sortida. I mentrestant, el PP es frega les mans.

BUSCANT UN SALAKOV

2010-11-27T03:20:00.002+01:00

De sempre que sóc d'aquelles que disfruto tant o més en la preparació de les coses que en el moment en si. Aquests dies m'entretinc buscant llocs que no em puc perdre en una visita ràpida, racons on un turista és desconegut però sobretot imaginant-me moments que són els que perduren en el temps i que donen sentit a les petites (i grans) escapades.

Gener no és el millor mes de l'any per moure's gaire però crec que a Lisboa li senta bé el fred. Segur que si.

Tohuw, aquesta no "gemega" tant i m'agrada.

Aquest també.

Acompanyat de vinho verde segur que entra millor

i no m'agafa la pena

... A VEURE SI ME'N ENSURTO...

2010-11-24T02:19:00.003+01:00

Ahir em van posar deures extraescolars. Després de fer quatre "cuentas" i un parell de dictats resulta que hauria de fer alguna cosa així com una mica alegre... el problema és que avui, no sé cómo ni sé con qué pretexto, m'he trobat pagant a la senyoreta de caixa un assortiment d'aquests articles....

Per la tarda m'he entretingut mirant en quins racons de la casa podia penjar-los. I si, m'ha envaït la por... si, ja està arribant.

Però bé, posem la nota alegre: gens intel·lectual però a mi, encara ara, m'encanta, ell i els seus derivats. Aquest sobretot.

... QUÈ FEIES EL DIA QUÈ...

2010-11-23T00:41:00.050+01:00

Per més que ho intenti, per segons què tinc mala memòria. No recordo si tinc el carnet caducat, què vaig fer el cap d'any passat, ni els anys que fa que treballo. Si sé, però, que l'any 97 no vaig complir anys ja que Greenwich no m'ho va permetre.
I tant feliç.

En canvi recordo perfectament un 11S on en Lluís Llach tocava a Sant Boi. La casualitat va fer que veiés en directe el 2n avió estavellant-se contra les Torres Bessones, sentint el silenci enmig del caos. Recordo pensar si el que estava presenciant era un tràiler de la llavors impactant "Mision Imposible". Però no.

Un altre malson que recordo és una nit d'ara fa deu anys que estava a casa els pares. De cop em van picar a la pared (la manera de cridar-me sense fer crits quan m'avisaven que a la tele feien alguna cosa que m'interesaria). Em van dir que havien assassinat a l'Ernest Lluch i ens vam quedar sense paraules. Després, preguntes estúpides o comentaris buits no van ajudar a esvair aquella pena per algú a qui no conèixes però de qui et sents proper. Aquest dies quan es parla d'ell encara m'emociono una mica.

Pocs dies després a la feina, alguns companys van arribar molt tard. La Diagonal estava més embussada del normal i ells trasbalsats: havien presenciat com uns assassins mataven a un guàrdia urbà. És una època oblidada però que va ser feixuga de passar.

Ahir, de casualitat i de manera totalment inconscient, em vaig trobar en el mateix bar amb la mateixa persona amb qui ara fa deu anys, vam anar cap a la manifestació per l'assassinat del Lluch. Per suposat que, de tot el què he explicat en aquest post és, sense dubte, el millor.

VIGGO &THE ROAD

2010-11-21T03:00:00.000+01:00

Avui he vist aquesta pel·licula:

Per a mi, una obra mestra. No he llegit el llibre (La Carretera de Cormac McCarthy, 2006) però dubto que ho faci. També dubto que la torni a veure. Ara bé, crec que és de visita obligada.

Jo si fos ells, al minut 3 de la pelicula ja hagués usat la bala. I no crec en els happy end's

M'ha trasbalsat i malgrat la pizza de després, ara no puc dormir.

TARDES DE DIUMENGE

2010-11-16T12:30:00.002+01:00

Quan érem petits tornant de passar el cap de setmana al poble, anàvem oblidant el trogloditisme viscut durant dos meravellosos dies. Allò que ara ens sembla impossible haver gaudit: cases de pedra antiga sense escalfador ni calefacció, brasers sota la taula del menjador, cuina amb llar de foc i llits amb "botelletes d'aigua cremant" sota pesades mantes que no ens deixaven, durant la nit, moure el més mínim.

A mesura que ens anàvem trobant les retencions de la llavors A7, ens inventàvem jocs i concursos per passar l'estona. Així és com vaig aprendre la divisió administrativa espanyola (castillalanueva, castillalavieja), les capitals d'Europa, els rius... etc on el pare, apart de ser el xofer, feia les feines de presentador showman. El meu germà, massa petit, li tocava ser l'espectador.

Un altre joc més tonto era anar mantenir-se amb els ulls tancats fins el proper pont que travessés l'autopista. Llavors parava l'altre. Aquest el jugàvem molt però francament, era avorrit de matar.

I una cosa heretada de la meva germana gran era dir que quan veiem una creu en el cel feta pels avions, aquell es convertia en el nostre dia de sort. L'altre dia més que una creu, va ser un asterisc. Serà el dia de la SuperSort?

DANÇA ORIENTAL, BALLES? (una altre compra online)

2010-11-12T10:57:00.003+01:00

El maleït canvi d'horari laboral m'ha portat a recuperar un antic plaer que, per raons sentimentals, havia deixat una mica de banda (com deia aquell "no hay mal que por bien no venga"): cada dimecres, disciplinadament, agafo la bici i enfilo el Passeig Marítim a tota màquina, provant les diferents marxes que les cames poden pedalejar i oju!! sóc de las que faig servir el timbre tant com puc. Hi ha dies que un cop acabada la classe se m'escapa un rotet de gust.

No, no puc ensenyar les meves dots artístiques. He fet cinc classes i no, no ballo com la Shakira.

Tant feliç estic amb el tema que m'he llevat buscant a la xarxa algun vídeo de com fer estiraments matinals (les gates s'espanten amb el dringar de les monedes del mocador de ballar quan m'aixeco del llit... si, dormo amb ell). Després de posar incens per crear una atmosfera adient i mentre buscava les imatges, he escoltat a la radio aquesta campanya:

I he provat això de les donacions online. És tant fàcil que fins i tot fa ràbia no fer-ho. Total, tots ho podem necessitar.

LA CANÇÓ QUE M'HAGUÉS AGRADAT ESCRIURE (2)

2010-11-11T10:48:00.002+01:00

Sento la música i els peus comencen a moures però escolto la lletra i penso com seria de diferent si en Gato continués miolant.

Rumba dels 60's (Romesco, 1979) de Gato Pérez

Un matí de primavera del que aviat farà dotze anys
arribava a la ciutat per la porta que té al mar
en un "barco" transatlàntic des d'un continent austral
un xicot viatger que duia una gran curiositat.

Molts amics en la distància havia hagut ell de deixar
tot un món intens de festa que solia freqüentar
la seva ciutat gegant coneixia pam a pam
i aprenia del carrer les qüestions fonamentals.

Un ambient cosmopolita i d'una gran activitat
va sorprendre gratament aquell noi al arribar,
quasi 30 anys captiva no havien pogut canviar
a l'enèrgica ciutat que començava a despertar.

Emigrants i forasters inundaven els carrers
en un cóctel demencial de turistes amb obrers
obert i càlid el cor dels seus habitants
es nodria des de sempre de tradicions ben diferents.

Hi ha gitanos i jueus
valencians i portuguesos
andalusos i argelins
mallorquins i aragonesos
i unes Rambles que van plenes
de fecunda humanitat
un oasi de tolerància
impossible d'amagar

Copa a copa descubria els seus recons més amagats
en extenses caminates a les hores escolars
un itinerari ric de xerrades i de bars
des d'el Tibidabo al mar i del Besós al Llobregat.

TEMPS DE LLUITA

2010-11-10T03:10:00.000+01:00

Em truca i diu que sembla que ell està ja molt cansat i que els metges diuen que potser aquesta serà la seva última nit aqui. Després de quatre anys sense que "els que saben" li donessin cap esperança sembla que conèixer els seus nets l'ha fet lluitar i aguantar.

Truco i em diu que la seva amiga ha acabat rapat-se, que estava farta de trobar-se cabell per totes bandes. Sembla que assumeix la seva momentànea nova imatge però la preocupa veure's al mirall, diu que ara "si que hi veu reflectida una persona malalta".

Després de dues operacions i un any de baixa, va tornar a treballar. D'això ja fa quatre anys. A la feina ara té més responsabilitat, sense dubtes i amb més seguretat. Rés serà més difícil què el que ha passat.

Estic esperant que ella truqui per avisar que "el que no vol sortir", neixi. Tot està preparat però sembla que ha sortit mandrós.

Anar i venir, estar i marxar. Això és la vida.

Molta sort.

JO TAMBÉ COMPRO ON-LINE!!!

2010-11-08T00:38:00.000+01:00

... tant o més glamorós...

... MIRA... ÉS QUE JO...

2010-11-05T01:10:00.001+01:00

... NINOOONNN... NIIINOOOON... : MIGDIADES

2010-11-04T02:34:00.000+01:00

ell ... què faràs, dinaràs a casa?
ella ... no... és que se'm fa llarg dinar sola...
ell ... dina depressa, estira't a fer la migdiada i jo de seguida arribo...
ella ... és que sense la teva escalforeta em costa dormir...

... SI ÉS QUE NO HI HA...

2010-11-02T12:09:00.002+01:00

... com tenir uns germans meravellosos que et facin feliç amb una deliciosa truita de patates amb rodanxetes de xistorra...

Amb les truites sóc negada: sempre pateixo per posar massa oli o per fregir en excés la patata i el resultat és que m'acaba apareixent una truita rebullida i descafeinada. La de ahir va ser una senyora truita, fet que va confirmar el que ja sabia: tinc una germana "mestressa de casa". El brother té altres virtuds però no el de la cuina. Ell, com jo, no som "mestresses de casa", som tiets.

Com alguna vegada ja s'ha dit en aquest altre món,

El Plaer de les Petites Coses Senzilles

TREBALL EN EQUIP

2010-10-29T11:08:00.000+02:00

Treballo en una cadena de muntatge de panellets. Exactament en el Pas 3 del procés d'elaboració del producte. Si en el Pas 2 algú emprenyat (perquè es veia Cap d'El·laboració i no ha estat L'Escollit i no suporta que L'Escollit el mani) posa sal enlloc de sucre a la massa, la feina que hem fet els que composem el Pas 3, Pas 4 i Pas 5 no serveix de rés. En el millor dels casos ens adonem a temps però això retarda la producció i, en temps de crisi i panellets, un dia de retard suposa un alt cost econòmic.

Heus aquí uns senzills pouerpoint per desengreixar la conferència:

PROCÉS D'EL·LABORACIÓ

ORGANIGRAMA FUNCIONAL

(cal tenir clar quin és el vostre lloc a l'empresa)

Potser a L'Emprenyat li farà gràcia veure còrrer a la resta dels seus companys. Si jo fos Cap d'Elaboració faria fora del meu equip aquest individu. Sense miraments. Algú que fa la punyeta a qualsevol membre de la jerarquia laboral per fer mal, no la vull al meu costat. Jo signo un contracte, faig una feina i me la paguen. Vull poca més implicació.

El que deia fa uns dies: sigui quina sigui, vull que es respecti la meva feina.

LA CANÇÓ QUE M'HAGUÉS AGRADAT ESCRIURE (1)

2010-10-28T02:51:00.006+02:00

En l'inici dels temps Algú va crear tres mites. Aquest és el meu primer:

Bilonguis (El Hombre Invisible, 2005) de Kiko Veneno

Bilonguis
Tú y tú y tú, y ya no hay luz
las nubes vienen cuando quieren
en medio de la tormenta
te estoy esperando como una maceta seca.
Dónde, dime dónde
dónde han ido a parar las copas que derramé
los taconeos por las aceras de antes de ayer.
Tu caracola no tiene ola
cuando me dices que estás muy sola
ya no te entiendo no comprendo las señales
que vas dejando por las calles
son extrañas para mí.

[Estribillo]
Sólo te pido por favor
llévatelo todo no me dejes
tus personal bilonguis
ni recibos de compasión.
No me metas en la maleta
trocitos de corazón
ni alitas de cucaracha secas
en los bolsillos del pantalón.

Voy, voy, voy, sin saber por qué
cojo el aire con las manos
sé lo que quiero veo dónde estoy
y cómo te voy perdiendo.
Todo el mundo debe saber ya lo que pasó
lucharon caos contra control
y una llamada de última hora
no logró parar el tiempo y te grité
Ya no me importa que estás pensando
y los anuncios que a ti te gustan
los veo raros es más caro el remedio
que la enfermedad ya no creo
en la receta que me van a dar.
[Estribillo]
Hoy ha venido el de Bofrost
no he pedido nada todavía

tengo el congelador lleno de frases gastadas
sólo te pido por favor llévatelo todo.
[Estribillo]

Ya no te pido más favor.

MUSIC RULES OUR WORLD

2010-10-26T02:35:00.001+02:00

La vaig conèixer quan em va descobrir el seu racó de la Provença i es va convertir en la meva guia de viatge un final d'estiu de potser ja fa un parell d'anys. Recordant Saint Rémy... Salons... Les Alpilles... retorna l'olor de l'espígol que, de manera química o natural, omple aquells paisatges.

Ara, com a filla d'Atticus i amb una freqüència de "treure's el barret", segueix oferint el que sap, el que té, sempre interessant i amb una feina darrera. Tot sopant l'acabo de llegir i melancòlicament (serà el dia) m'ha fet recordar els meravellosos The Housemartins. Els nostres records són força semblants (quina discoteca és aquesta de la que parles? encara existeix el Plataforma??) i regirant l'enciclopèdia virtual, he trobat això:

És una bona manera de dir adéu al dilluns 26 d'octubre, no? cerveseta, intent de seguir la cançó i el peu anat fent clap, clap... què, balles? vaaa, avui si, no?

(petonets, Marta)

DE TITES I TETES

2010-10-23T08:49:00.002+02:00

"En el mundo actual, se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres, que en la cura del Alzheimer. De aquí a algunos años, tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para que sirven". Dr. Drauzio Varella (en algunes informacions apareix que ha estat premiat amb el Nobel de Medicina però no sé l'any)

No és de rabiosa actualitat però és tant, tant bo que volia tenir-ho penjat al blog.

ENYORANCES

2010-10-20T02:13:00.001+02:00

Sovint el que més enyores és el més senzill: una conversa, un petó, l'escalfor d'un bonanit, un copa de vi o una truita acabada de fer. De fet, poca cosa més necessito per ser feliç.

Bé, i per què no... que de quan en quan em cantin això mentres ballem...

Moltes gràcies, Llesca. A la nostra salut!!!

GRAN HERMANO 11bis

2010-10-14T02:49:00.008+02:00

Estava a mig escriure un post, aquest matí, quan han trucat que venien a esmorzar a casa i l'he hagut de deixar. Parlava dels 33 miners i tot el circo que s'ha muntat però a hores d'ara tot està ja dit. Sols conservo el títol que havia escollit i passo a parlar d'una altre cosa. Abans però reconèixer la precisió de l'operació, acostumats com estem aquí (últimament) a que "se lie parda" cada cosa que toquem. I desitjant que, després de donar de menjar a la bèstia mediàtica que han/hem muntat, la vida d'aquests homes sigui la que ells escullin. Segurament, però, gràcies a aquesta bèstia els miners s'han salvat (a diferència de tants altres anònims que moren degut a les absents condicions de treball). Aprofito per destacar la corresponsal de TV3, Isabel Galí que, com sempre, ha estat mesurada i ha informat fent les mínimes concessionsa la bèstia.

Al que anava.

Un cop esmorzada i aprofitant aquest nou horari, he anat a plaça corrents i amb el temps just, que és com em desplaço des que treballo de tardes. He investigat una mica el mercat i m'he parat davant d'una parada que englobava tot tipus de carn. Mentre em despatxaven el formatge, feien les hamburgueses i m'han preparat el pollastre:

- i com el voldrà?

- les cuixes dessosades, les pechugues per fer a la planxa i la resta pel caldo

- voldrà el fetge?

- no gràcies, aprofiti-ho per algú altre

- llavors li posaré una altre ala

- perfecte... sols una cosa... que m'ho podria deixar polidet, si us plau?

- és la meva feina, senyora. Li deixaré preparadet per a que sols hagi de passar una aigua per posar-ho a l'olla.

- no sap com li agraeixo (no li he dit però em fa una mica d'angúnia treure greix i pell del pollastre)

I fent anar el ganivet com si fos un pinzell i les tisores com a paleta, ha anat esquarterant el pollastre amb el Rèquiem de Fauré sonant imaginàriament, creant una obra d'art digne del millor artista plàstic del moment. Un artista, vaja.

I és que si alguna cosa fa temps que tinc clar és que és igual de què treballem a la vida, el que importa és estar orgullós del què fem. Potser per això crec poc en els títols acadèmics i molt en les vocacions.

STRACCIATELLA

2010-10-08T22:52:00.002+02:00

Avui, quan tornava de la feina, algú des de la radio del cotxe m'ha desitjat un bon soir: tota la vida batallant amb l'anglès per adonar-me'n que el que m'agrada és el francès. Per tant, he decidit dedicar el cap de setmana a aprendré a pronunciar "bonsuarg" tal i com ho diu la belga Justine (sóc lenta i ho vull aprendre -ho bé).

Un cop aparcat el cotxe ha reaparegut l'Stracciatella, el gat del carrer. El va batejar l'ex-gimnasta reconvertida en jugadora de volei (espero que quan creixi es dediqui al volei-platja) un dia que tornàvem de la gelateria del carrer Parlament (bcn city), un exemple més que no sempre el més nou és el més bO. Per suposat, el nom prové de la piga que té al nas. Com a bon gat exigeix sense donar rés a canvi i quan torna de les seves excursions de dos o més dies, em ve a trobar reclamant-me, amb mirada seriosa i inquisitiva, una llauna de menjar: si vull li dono i si no, no... allà jo. Ah, i rés de "pinso".

I a mi, que aquestes mirades altives em fan sentir petita, li ofereixo la llauna perquè cada nit quan aparco el cotxe, amb la seva mirada inquisitiva (i jo li vull trobar còmplice) em desitja, elegantment el seu bon soir particular.

sssht... HI HA ROBA ESTESA...

2010-10-03T00:40:00.006+02:00

La consequència d'estar tancada al cuarto fosc cada tarda, un mínim de set hores, davant un monitor i dues pantalles, és que no dona per a que passin gaires coses. A punt de convertir-me en orco però contenta amb la feina, enyoro el tracte humà. Per això si em trobeu, no deixeu de saludar-me: sóc de tracte fàcil.

I mentres, la vida continua impregnant-se de tardor, tornen els ocres lluny de la monotonia de l'any passat que tant em va agradar. Aïllada no m'arribarà radio macutu, ni xiuxiuejarem "oju, hi ha roba estesa!", ni caldrà fer-nos l'ullet de manera còmplice.

Això de la tarda, poc a poc, em va deprimint. Però no em queixo. Tinc feina i de moment, sembla que per un temps.

PD: per cert, confessió: he participat en un livdub tot i haver promès no fer-ho mai. És més, crec que participaré en un altre. Cal dir, però, que en ambdós casos ha estat per una bona causa. Però tot i així continuo pensant que són una horterada.

I TU, QUÈ HAS FET AQUESTES VACANCES?

2010-09-29T02:29:00.000+02:00

jo? de tot una mica ...

TRILOGIA DE LA TERRA DE GEL, II: Marie

2010-09-24T00:54:00.002+02:00

Hi havia una vegada una noia que es deia Marie. No era molt alta però tenia el somriure fàcil i una vida arriscada, positiva i feliç. Feia anys que havia perdut el cap i promès amor etern per l'Ivo, un portuguès de pell fosca i mirada clara però malgrat que encara vivien plegats, l'amor s'havia convertit en una història d'amistat. L'Ivo sense ella es sentia sol.

Però vet aquí que un dia la Marie va conèixer en Valentí, un home no excessivament alt ni excessivament atractiu però que feia anys que s'entretenia buscant una mirada intensa. Es van creuar les miradas, es van cluclar l'ullet i lentament es van enamorar. Lentament també, l'Ivo va anar enmalaltint de tristesa, de mal, recordant a la noia la seva promesa d'amor etern. Lentament i per primer cop, la Marie va adonar-se que calia desdir-se d'un pacte per iniciar una nova il·lusió. I no sabia com dur aquesta càrrega sobre seu.

Malgrat que la rutina manava, cada un d'ells es rebel·lava contra les circumstàncies: l'Ivo retenia a la Marie fent valer els seus passat mentre el Valentí, impacient, no veia el moment de compartir amb ella els seus horitzons.

Però va arribar un dia que el fràgil equilibri es va trencar: des de la Terra de Gel en Valentí va rebre una carta on la seva àvia demanava que tornés ràpidament a casa, que necessitava una cistella plena de queviures per passar l'hivern a la Caseta de Glaç i ella, tota sola, no podia emmagatzemar-los. Hauria d'estar fora durant els mesos d'hivern i qualsevol comunicació més enllà de 10 quilòmetres seria del tot impossible.

En Valentí va demanar a la Marie que l'acompanyés per començar una vida junts mentre l'Ivo li va pregar que no el deixés ara que, més que mai, la tristesa l'acompanyava nit i dia. Ella, decidida, desitjant ser feliç amb el Valentí i desitjant que l'Ivo fós feliç, va agafar un santoku, es dividí de cap a peus exactament en dos parts i repartí un bocí d'ella mateixa a cadascun dels dos homes.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos

i vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s'ha acabat

CANDELAJANT

2010-09-22T00:58:00.002+02:00

Gairebé cada estiu a Td8 (crec) reemeten la increïble pel·lícula eròtica "Los Burdeles de Paprika". Increïble dic perquè, en contra del que generalment succeeix, la protagonista s'ho passa bé treballant en un bordell. Deixant de banda les consideracions sobre la prostitució (que la legalitzin ja, si us plau!!) i posats a veure pit-i-cuixa millor que sigui amb optimisme i no com a càstig, com sovint passa a les pelis pornogràfiques. Sexe? a disfrutar, doncs.

Parlant amb una amiga bloguera (o blogàire) li deia que de gran m'agradaria escriure un blog eròtic. Crec que és un dels gèneres més difícils ja que molts ho intenten però pocs aconsegueixen escalfar motors de manera elegant. Saber mesurar l'equilibri exacte per descriure aventures, novel·lar experiències, proposar jocs, fer-se fotos... fent un bé a la humanitat ha de ser preciós.

IMATGES ANTIGUES

2010-09-18T11:48:00.001+02:00

Per casa els pares corria una enciclopèdia de deu volums amb el llom gris i lletres daurades. En aquella època sovint els deures d'escola obligaven a buscar definicions i val a destacar que les meves eren força originals ja que la majoria de nens tenien la GEC i tots coincidien en el tema de deficinions, tots menys una altre nena i jo que érem les "rares" que tampoc tenia l'GEC.

Si tot estava en silenci, els matins de cap de setmana, okupava el be preciat que era el sofà i damunt seu passava les planes de qualsevol volum de l'enciclopèdia, descobrint noves paraules que potser mai usaria o vides de persones que potser mai més he recordat.

Ara em continua agradant descobrir el passat a traves de persones i llocs guardades en imatges antigues, quan més velles millor. Serà que des de la perspectiva del s.XXI tots anem sobrats però m'agrada descobrir-hi matisos d'innocència, intentant imaginar-me que deurien estar pensant les persones anònimes que hi apareixen, cap on anàvem, qui els esperava o quina vida han tingut.

Aquest matí he tornat a jugar, ara amb l'enciclopèdia que és el "YouTube". He recordat les primeres campanyes de propagada política, els primers visionaris, alguns deliris de grandesa, personatges històrics, moments quotidians o la moda que arribava "de fora" quan els nostres avis eren joves.

I he descobert a dues dives de quan encara se'n podia ser: les actrius Mae Murray (famosa per ser "The Girl with the Bee-Stung Lips" i model de referència de joves actrius que volien convertir-se estrelles) i Tallulah Bankhead (famosa per frases com "Mi padre me advirtió sobre los hombres y el alcohol, pero nunca dijo nada sobre las mujeres y la cocaína"). Les seves biografies o la d'altres actrius oblidades de l'època traspuen bogèria, ganes de viure, d'experimentar en persona... de gaudir dels aires de canvi i llibertat que respiraven. M'adono que realment tot està inventat i que autocensurar-se el mínim és una assignatura que cal seguir estudiant.

I per acabar Rodolfo Valentino. Serà l'edat, serà que estic tova però avui he descobert què és tenir sex-appeal:

PD si teniu temps i ganes mireu els enllaços.. tots tenen un no-sé-que...

TRILOGIA DE LA TERRA DE GEL, I: Cora

2010-09-14T23:35:00.003+02:00

Hi havia una vegada una noia que es deia Cora. Era alta, d’ulls vius i vivia intensament la vida. Un dia va conèixer un home atractiu, rialler i bon amant del que se‘n va enamorar. S’estimaven i junts els dies passaven màgicament feliços menjant anissos.

Però vet aquí que un dia la Cora va sentir que aquella història s’havia acabat i així li ho va dir a L’Home Elegant. Ell ho va entendre i van continuar la seva bonica història, ara d’amistat. Ell va començar a muntar en bicicleta per la ciutat. Ella va començar a escriure un blog.

En el blog la Cora explicava els seus horitzons, propers o llunyans i en poc temps els seus contes van ser comentats per milers i milers de persones que, amb delir, el seguien.

De quan en quan però, i a la llum de les espelmes, continuava rient amb L’Home Elegant i junts seguien rient. Fins que va haver de marxar a treballar a la Terra de Gel i com allí l'Home no podria anar en bicicleta, la Cora va decidir apagar les espelmes del seu blog, també.

Però en aquell temps el blog havia esdevingut famós en el món sencer tant que, tot i tenir l’essència de l‘autora, havia pres vida pròpia. No era sols el lloc on la Cora convivia amb absències sinó que era el cau on tot tenia sentit, on mostrava les seves vivències, els seus desitjos i els seus plaers. I d'on costaria no tornar. I s'ho va repensar.

I va ser llavors quan va decidir que continuaria descrivint els seus horitzons de llum, ella vivint-los i el blog reflectint-los.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos

i vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s'ha acabat

"FAMOSEANDO" EN BLOGVILLE

2010-09-11T16:07:00.004+02:00

Del verb "famosejar" (es conjuga igual que el verb estimar)

"La temporada oficial de actividades se abrió anoche en el edificio de Blogville. Como cada setiembre, unos pocos miembros activos de Blogville abrieron la portería del edificio para invitar al resto de sus vecinos a una nueva temporada mágica.

Los invitados empezaron a llegar cuando el sol ya había caído sobre la plaza. Dorothy y Violette tomaban un delicioso champagne ofrecido por la celebre firma francesa organizadora de la fiesta. Al alegre grupo se le añadió Minnie. El camino hacia el cine donde Michael Frare las esperaba marcó el inicio de la velada. A la salida se añadió GeorgeNeighbour y fue entonces cuando se dio por inaugurada oficialmente la nueva temporada.

La cena fue variopinta en invitados, vino y comida y como es Blogville y todavía verano, todo está permitido. La noche dio para mucho incluso para que se reencontraran en la portería parejas que ya terminaron: Gérard acudió con su nueva amiga Chola Alvharez diendo rienda suelta a su recien inaugurado amor. Su ex mujer Margueritte llegó sola.

Se echó en falta a Helen Leibovitz, de baja por un leve pero aparatoso accidente domestico en la bañera de su casa, Smiley por hallarse en Kenia por motivos de trabajo (en horas previas a la reinauguración de su agencia de viajes) y Silence Gemmah por un breve viaje de placer. Tampoco vimos a la escritora de éxito Rita K. Island. Finalmente la modelo T. Blood tampoco asistió al evento disculpandose de antemano ni la cantante K.H. Svodova, autora de la canción del verano, que se halla inmersa en su gira por PobleNew.

En contra de lo que se había especulado finalmente John Walker no actúo por problemas en la g(grrrr!)arganta."

(adaptació lliure d'això)

PER QUÈ NEGAR-HO?

2010-09-10T17:16:00.006+02:00

Estic així. La crisi l'ha provocat un no-del-tot inesperat canvi d'orientació laboral que pot ser positiu, però que implica un canvi d'horari radical i la veritat, no sé si m'acostumaré a tornar a treballar per les tardes. Ho intentarem. Sé que en els temps que corren és de "mal agradesio" queixar-m'he per l'horari. En sóc conscient.
Però dient-ho en veu alta potser fa que marxi el disgust i vam quedar que el blog fa que m'estalvii hores de psicòleg. I fins avui, m'ha funcionat.