STRACCIATELLA

Avui, quan tornava de la feina, algú des de la radio del cotxe m'ha desitjat un bon soir: tota la vida batallant  amb l'anglès per adonar-me'n que el que m'agrada és el francès. Per tant, he decidit dedicar el cap de setmana a aprendré a pronunciar "bonsuarg" tal i com ho diu la belga Justine (sóc lenta i ho vull aprendre -ho bé).

Un cop aparcat el cotxe ha reaparegut l'Stracciatella, el gat del carrer. El va batejar l'ex-gimnasta reconvertida en jugadora de volei (espero que quan creixi es dediqui al volei-platja) un dia que tornàvem de la gelateria del carrer Parlament (bcn city), un exemple més que no sempre el més nou és el més bO. Per suposat, el nom prové de la piga que té al nas. Com a bon gat exigeix sense donar rés a canvi i quan torna de les seves excursions  de dos o més dies, em ve a trobar reclamant-me, amb mirada seriosa i inquisitiva, una llauna de menjar: si vull li dono i si no, no... allà jo. Ah, i rés de "pinso". 

I a mi, que aquestes mirades altives em fan sentir petita, li ofereixo la llauna perquè cada nit quan aparco el cotxe, amb la seva mirada inquisitiva (i jo li vull trobar còmplice) em desitja, elegantment el seu bon soir particular.