dijous, 24 de novembre del 2011

BLOGS CONTRA LA FAM: llentíes amb arròs

Feia dies que esperava que fes una mica de fresca per menjar un dels meus plats preferits, les llenties amb arròs. I tot i que a Barcelona el sol torna a lluir (i escalfar amb força), avui no me n'he pogut estar de preparar-ne per dinar. 

L'all, condiment indispensable per fer unes suculentes Llenties amb Arròs

Durant la tarda, xerrant amb en Tohub sobre blogs culinaris - sembla mentida la quantitat de gent que viu del cuentu al voltant de les "menges", pseudo crítics/especialistes/periodistes que a base d'amiguismes, de repetir obvietats... les menjadores mediàtiques (els restaurants amb estrelletes) dirigides pels xefs amb galons necessiten d'aquest especímens que sobreviuen (i collons, com ho fan!) cobrant i  menjant-bevent GRATIS. Per si no n'hi ha prou, fan  veure que són ells els que conviden als amics i familiars quan en realitat el cuiners i els crítics conviuen amb favors mutus. Tot plegat fa que uns i altres es retroalimentin,  mai millor dit, i prenguin per imbecils els lectors o seguidors. Uns acaben creient els dogmes de fe de la nova religió gastronòmica i d'altres , com faig jo, la consideren un atemptat a la mes mínima intel.ligencia (opinió-tubu expressada i redactada per en Tohub), he passat per can Destapant Cassoles on he trobat la proposta dels Blogs contra la Fam es tracta de publicar una recepta que es pugui elaborar amb els aliments que, possiblement, el Banc d'Aliments recollirà entre demà divendres i dissabte 26.

De tant fàcil com és fa vergonya explicar com he preparat el plat. Sols dir que "el truqui" és afegir alls i l'oli on s'han fregit a la barreja final.

diumenge, 20 de novembre del 2011

I ES QUE A VEGADES...

... en Tohub té raó... i ves que (de manera covard, ho reconeixo) no s'hagi d'anar pensant, seriosament, en això d'arremangar-se les faldilles i pirar...

BÉ, COMENÇO A ESTAR PREPARADA

divendres, 18 de novembre del 2011

"VA POR USTEDES" (6a i última entrega)

Per problemes d'espai i decissió, aquesta darrera entrega és triple. No he sabut triar la meva cançó definitiva, totes tres les he cridat, generalment a soles, milers de vegades. 

Espero que no m'ho tingueu en compte d'ara en endavant.

MIGUEL GALLARDO


PABLO ABRAIRA


CAMILO SESTO

dijous, 17 de novembre del 2011

"VA POR USTEDES" (5a entrega)

Apropant-nos ja al magne dia, avui un antecessor dels Antònia Font. Si, abans ja hi havia qui cantava (i encara canta). La música melòdica continua la seva evolució.

LORENZO SANTAMARIA (llavors el seu nom encara apareixia en castellà)




ALBERT HAMMOND

dimecres, 16 de novembre del 2011

"VA POR USTEDES" (4a entrega)

Bé. Comencem ara amb músics més propers. Avui dos que als més joves us seran desconeguts però que les que tenen més de quaranta els sonarà a pati d'escola. Almenys a mi. Recordo a 2n o 3r d'EGB llegint i cantant a l'estona del pati, aquestes cançons al Cancionero Moderno (un llibret que costava 25 pessetes). I andaqueno havíem passat estones majes cantant lestrelladedavid!!!

JUAN BAU




DANNY DANIEL

dimarts, 15 de novembre del 2011

"VA POR USTEDES" (3a entrega)

L'actualitat tot i manar ha de deixar pas a noves informacions. Així doncs, en aquesta setmana de karaoke personal, avui tancaré el capítol de música lleugera italiana. Aquí us deixo amb dos grans grups. No us baralleu que tots podreu pujar a cantar.

MATIA BAZAR




RICHIE E POVERI

dilluns, 14 de novembre del 2011

"VA POR USTEDES" (2a entrega)

En aquesta segona edició segueixo amb la vena italiana que tants i tants bons moments va aportar a la meva infància i/o adolescència fent un petit i personal homenatge a dues grans veus... o no.

Sandro Giacobbe



Umberto Tozzi

"VA POR USTEDES" (1a entrega)

I en aquesta última setmana en què la grisor i (segons la sempre esplèndida i tant estimada Violette) l'olor/pudor pepera ens envaeixi, deixeu que alci la veu i "a grito pelao" canti sobre aquests playbacks que no per antics i poc ajustats, menys sentits.

Seguint amb l'actualitat comencem amb la bèstia italiana Adriano Celentano:

dimecres, 9 de novembre del 2011

BLOG D'AUTOAJUDA

Aquest matí enfilava la Rambla del Poblenou a ritme ràpid, que diuen que és bo per tonificar les cames després d'estar masses hores asseguda en forma de 4 o postura buda:



M'agrada veure obrir els comerços, pujar les persianes, estrenar el dia i aprofitant que he arribat al Mercat del Clot amb prou temps, he entrat al bar de la plaça. Com cada dimecres, la màquina escura butxaques estava ocupada per un xinés amb una bossa de monedes d'euro que tal com s'omplia, ell buidava. El senyor del bar és una mica especial, no mira els ulls però fa uns cafes-amb-llet esplèndids: temperatura ideal i proporció perfecte i a més, puc escoltar les converses de les taules tot dissimulant llegir el diari.

Al sortir he passat darrera d'una parella. I he escoltat com demanaven diners. Eren una parella d'edat madura, suposo que entre 50 i 60 anys, amb un aire de derrota que cridava l'atenció. Semblava que aquell matí ella hagués decidit treure's la vergonya i sortir a demanar i ell, senzillament, la seguia. Derrotat.

Ningú de les taules els ha donat res, suposo que per desconfiança de que realment ho necessitessin, o perquè estem massa acostumats, o perquè no podien o perquè senzillament no volien donar res.

M'he fixat amb la seva mirada: era de necessitat. M'he apropat i regirant el bolso he tret les monedes que tenia, tot plegat no arribava a 4 euros. La dona m'ha fet un petó i l'home, derrotat, mirava. Ella m'ha dit "tranquila, asi nos tomamos un cafe con leche" i jo m'he quedat feta una merda. Tant que he buscat un pedrís on recolzar-me un minut per seguir. M'ha trobat una companya i he fet veure que l'esperava per continuar juntes. 

Però no, no em trec del cap aquell parell de mirades. Em sento fatal per no haver fet res més per ells, anar al caixer o convidar-los a esmorzar o entrar al mercat i comprar el que necessitessin. Em sento fatal perquè durant tot el dia no he pogut parlar-ne en veu alta, no he volgut explicar-ho a ningú perquè malauradament aquestes situacions ara les vivim massa sovint, i no vull angoixar encara més. Però es que aquelles mirades no les oblido.

I si ara ho explico no es perquè ningú em digui coses agradables "oh que bona" o "oh, que sensible " o "oh, que polles". No. És que no sé com pair-ho, com entendre el perquè passa tot això. És que no ho entenc.

divendres, 4 de novembre del 2011

PALLES MENTALS


L'esnob-classista és un gènere que, malgrat els anys i els moments, sembla anar en augment, senseaturador, que diuen. O potser és que cada dia me la bufen més les actituds quantitaves i m'omplen més les qualitatives. 

Viure a un spa, vestir roba de disseny marcat, viatjar o sopar a estrellesmichelin són fets que tot i desitjar se'm resisteixen perquè, per sort o per desgràcia, tot el que tinc és perquè treballo, res d'herències ni pisos regalats ni cotxes com a premi de res. Si algú m'ha de mesurar sota aquests paràmetres, no passo del que era un Insuficient Alt i per sort, l'esnob-classista marxarà lluny de mi. De tot el que tinc en sóc l'única responsable, fet que m'enorgulleix perquè tampoc entenc que hagi de ser de cap altre manera. Això si, s'ha intentat que la meva sigui una base sòlida preparada per tirar endavant a la vida, no sols parlant en termes acadèmics sinó humanament. Tinc poca cosa però menjo poc i paeixo bé. I és que no necessito més.

Però si creiem que l'esnob-classista habita lluny nostre, esteu equivocats. Amics, coneguts, companys de feina, nens, persones que consideràvem d'allò més normal, a la que grates et trobes amb sorpreses: fills d'amics que menyspreen a companys d'escola amb problemes de dislèxia, amics que no volen fer una excursió si l'organitza aquell no-prou popular, veïns que sols es paren a besuquejar-te si estàs amb l'amic-famós són fets que, iguals o semblants, poden identificar a les nostres vides. Superficialment tot és correcte i parlem de solidaritat, compartir valors i totes aquestes paraules maques. Però no ho creuen, no ho senten i embruten els conceptes.

Entenc la necessitat humana de pertinença a algun col·lectiu però lluny de mi pertànyer a segons quin grup.

El que deia, palles mentals.