dilluns, 17 de setembre de 2012

O ELLS O NOSALTRES

Ara vaig a mirar el Salvados d'ahir. Sé que l'aniré mirant i amb el cap faré allò de "si, si" i per les audiències que hi van haver, sembla que més d'una/un ha fet o farà el mateix (a TV3 parlaven dels TDH i volia veure-ho).

Entre dimarts i dissabte de la setmana passada una multitud de persones, que fa cincs anys ni lokus ens ho haguéssim cregut, hem sortit al carrer. Tenim poder, més del que ens pensem, cada cop que aquesta (encara) pseudo-democràcia ens deixa anar a votar. Usem-la doncs pensant en què realment podem fer alguna cosa per millorar el fàstic de realitat actual. No ens deixem enganyar i no tinguem por perquè si bé l'ordre és de dretes, quan ells manen el poble viu pitjor.

Cada vegada veig més clar que ara si, és el moment de tornar a canviar el món. 

PD coi, ara m'he entretingut a escriure i ja se m'ha fet tard.
 

dijous, 26 de juliol de 2012

WEIGHTLESS TRAINNER


                           "¿quiere adelgazar? ¡pregúnteme cómo!"


Com una metàfora de l'actualitat, si ara mateix li preguntéssim a la Blanca quina és la seva experiència aprimant-se 3 quilos i que n'ha tret de tot aquest any i mig d'esforços i dificultats, segurament ens respondria que ara es coneix millor a ella mateixa, que sap quins són els seus límits i que de tot forat fosc se'n pot sortir.

Talment com si d'una personeta es tractés.


(Post dedicat especialment als nebots del Joan: ja no hi ha gat-gordo però ara la Blanca s'enfila a la branca més alta de l'olivera per esmolar-se millor les ungles i quan juga amb la seva germana Bruna a barallar-se, a vegades la guanya)

dilluns, 4 de juny de 2012

DIAS PARES

Aprofitant els dies en que m'aixeco amb l'esperit plagiador encès i remeno entre les coses que admiro per veure què o a qui puc copiar descaradament, avui aporto el meu primer diasnones. Gaudeixo del blog i admiro qui hi ha al darrera, per la originalitat, la seva capacitat, per la racionalitat irracional i perquè la matèria primera és de molt alta qualitat. I perquè em "pineja" al Pinterest les matinades de dilluns.
 
Masses paraules per ser un diasnones real

divendres, 25 de maig de 2012

COSES AGRADABLES


Fent dissabte, un vespre de dijous, a la bossa de "Coses Per Emmarcar-les i Llegir-les i Repetir-les Cada Dia del Món" m'he trobat el regal de fa un parell de nadals de la meva amiga Pablito. La meva amiga Pablito és una crack-de-la-muerte... com La Sabijeta o La Douce o El Capità o La Granaïna o El de les Botifarres... o el pobre Tohub que no sé com darrerament aguanta el meu udolar histèric. 

Jo és que en tinc pocs, d'amics però tant, tant bons...


diumenge, 13 de maig de 2012

ELECTRA VII: el cabàs



Els estius de la RaTeta eren dos mesos a la gran ciutat fent carrosses de la Ventafocs amb dues cadires del menjador i una tovallola de bany per sobre, i un al poble. Allà no hi teníem orígens de cap tipus però els pares, agafant una calculadora, un compàs i un planell del país van decidir el nostre cancún familiar.

Hi passàvem les vacances i els caps de setmana d'estiu i hivern i per tant la RaTeta no va tenir "colla" a la ciutat fins entrada l'adolescència quan, seguint el camí marcat per la germana gran, va anar de campaments amb un esplai del barri. Dels franciscans. Bona gent, de mentalitat oberta.

Allà va descobrir dos hits musicals: el Rock&Rios durant les caminades a ple sol pels camins de Berga i les nits escoltant rascar una guitarra amb sons d'uns tals Esquirols o d'en Lluís Llach, tant aprop com podia del noi que li agradava però que (per fidelitat a l'amiga recent) mai va poder anar més enllà d'una mà per ajudar-la a pujar una roca o un apropament de sacs a l'hora de dormir, per saber que ell era aprop.

Si, la RaTeta és (o era) kumba. No cal enganyar-nos, aquesta és la realitat.

Un cop arribada a la gran ciutat i en les nits caloroses de juliol, en ple èxtasi, la RaTeta s'adormia escoltant El Jorn dels Miserables del rereregravat cassette "Lluís Llach a l'Olympia". I (segons diuen) avui en dia ja descreguda de gairebé tot, quan en Llach diserta o opina la RaTeta para a escoltar-lo tot fent si si si amb el cap.

En això que un dia la RaTeta arriba a casa seu i demana per anar-lo a escoltar al Camp del Barça.

- "Sola? ni hablar!"
- "Home papa, sola no. Hi va la Mònica, la Marta, el Joan, el Lluís.......... () .............
- "De cap de les maneres"
- "Ostres papa, no és just, tothom hi va! seré la rara, no hi ha dret!"
- "Si vols t'hi acompanyo però sola, no"
- "......... ................. .............. ............. vale...)

I és així com un sis de juliol el cabàs amb la senyera penjada de la nansa, la RaTeta i el seu pare van enfilar cap el Camp del Barça. Van cantar, cridar i tornar tots tres a casa, satisfets, contents i feliços. I encara ara, quan sent L'Estaca la RaTeta recorda al seu pare cantant-la en veu alta, amb emoció i il·lusió vers el futur. 

Malauradament fa set anys que ja no la podem cantar plegats (cal avisar que tampoc era una activitat que féssim habitualment) i que el cabàs ha canviat d'activitat però què carai, tot això que hem viscut!


PD Per cert, el Google Reader és un xivato.

dijous, 26 d’abril de 2012

TRISTESA ABSOLUTA

Hi ha dies tristos, immensament tristos. Dies d'aniversaris tristos, dies de cabrejos, dies d'ofec, dies que no entens el què t'envolta, dies que deixaries de lluitar, dies que parlaries massa, dies que la RaTeta deixa de ser-ho una estoneta. Dies injustos. Dies de merda.

Feia temps que es veia venir però això no ha impedit que avui hagi estat un dia immensament trist.



(La RaTeta porta dies sense publicar gaire, tot i tenir moltes coses a dir. Però com la majoria són agres, tristes i tots las vivim d'aprop, no cal repetir-les. Però oju! La RaTeta tornarà.)

dimecres, 28 de març de 2012

SIGUEM CONSEQÜENTS, COI!!!

metàfora de la democràcia?



Demà faré vaga. Fins aquest migdia no he decidit què fer però al final ha guanyat el cor i no pas el cap. 

Per això ara, quatre mesos després i veient que la dreta segueix sent recolzada, em fa ràbia fer vaga. Primer perquè costa arribar a fi de mes (tot i que cada vegada necessito menys coses materials) i segon, perquè si som demòcrates, diumenge la dreta va tornar ha guanyar les votacions i entenc que qui els vota, està d'acord amb les accions que proposen. Si volem canviar alguna cosa, votem i votem conseqüentment.

Els sindicats són un altre tema. No sóc d'aquests que en parlen malament perquè no són el meu enemic sinó els que m'han de representar i defensar els meus interessos però.... malauradament els sento lluny, sobretot els grans. Potser perquè tinc la sort de treballar en una empresa on els tenim diversos i variats i sols els petits i independents escolten les necessitats dels que estem a trinxeres i no les directrius del que manen des de la direcció del sindicat.

Quan ja apuntaven maneres i sabíem que "los malos" guanyarien al país gran, vaig començar a tremolar. Vaig anar a votar, intentant que no sortissin però... els tenim manant. Abans també havia votat, intentant que no sortís la dreta que, per molt catalana que diuen ser, són dreta. No ens oblidem que aquesta és la seva prioritat i per tant, un partit amb aquesta tendència és difícil que defensin gaires els interessos que, com a treballador, puc demanar. Ells no enganyen, tots ho sabem.

Per això no entenc que l'única proposta que fan sigui la d'una vaga general quan el Rajoy l'espera i necessita per demostrar a Europa que si, que estem patint. A Grècia n'han fet a milers i totes vagues generals. I a Portugal. I què, han servit per alguna cosa? per què l'hem de costejar el treballador? per què no proposem accions que fotin als poders i no a nosaltres? per què no tanquem els llums de 21 a 22 durant un mes? per què no treiem diners cada dijous de cada setmana (per exemple)? per què no fem mal als que s'estàn lucrant de la nostra pèrdua de drets enlloc de fotre al treballador, a l'autònom o al petit empresari? Qui posa en risc, ara mateix, el seu lloc de treball per fer vaga? Tenim més poder del que creiem.

Demà faré vaga perquè em costava molt anar a treballar. És més, aniré a la mani perquè vull que aplegui molta gent, perquè aquí si que no perdem res. Però no, una vaga general no crec que sigui la manera.



PD per cert si voleu convertir-vos en editors, participeu en la publicació del recull de contes de les Històries Veïnals... ei, un magnífic i original regal de Sant Jordi!!!


PD 2 ja t'has apuntat al Sopar Veinal? no parlarem de política i algú promet sorpreses... qui ha dit nosequè de fullmonty?

dimecres, 29 de febrer de 2012

ESTUPIDESES

M'acabo de donar compte que d'aquí 15 minuts s'acaba el 29 de febrer i que em fa gràcia que aquesta data quedi inscrita en el blog. Donat que tot està com està, penjo aquesta foto. Tonta a matar, si però... ara sols queden 10 minuts i la inspiració acaba de marxar.

Per cert el meu pare jurava i perjurava haver nascut un 29 de febrer d'un any que no era de traspàs. Com diríen aquells, un inside joke.

dilluns, 20 de febrer de 2012

DESÁTAME (o vine a la festa)

En moments com els actuals en que cada nit les notícies són més desesperants que las del matí és obligatori prendre mesures dràstiques tipus "tapa-ulls" d'ase i tirar endavant, endavant prohibint-te cap escletxa de por. La por atura i ens fa volubles i NO. 

Però enmig de tanta grisor que ja fa anys ens envolta (i ara envaeix) hi ha moments que cal fer un reset i deixar sortir que la bèstia que duus dins. El meu parèntesi, però que per higiene mental darrerament aplico un cop a la setmana, és treure la chelichoni que duc dins (no gaire amagada malgrat ho vulgui dissimular) i fer de Pantera de la Barceloneta. És sentir el seu crit i posar-me a ballar en estat d'èxtasi. 

... ven, ven, desátame, ven, ven, desátame, ven, ven, desátame, ven, ven, desátame, o ven y apriétame...

És pel que deia més amunt de donar color al gris que s'ha muntat una festeta especial. Bé, per donar color i posar-nos una medalla aixinsdegran la colla de veïns, amics i simpatitzats de les Històries Veïnals perquè alotonto-alotonto acaba de tancar-se la 10a edició. I què voleu que us digui "bién vale una misa", no? doncs això, que ja la tenim aquí. 

El dia 14 d'abril a les 7 del vespre i en ple centre de Barcelona podem fer la proclama de la República Independent de Blogville tot ballant com panteres o bé xerrar i sopar. El que vulgueu.  Sols us cal apuntar-vos abans del 31 de març al mail: 

soparveinal@gmail.com
(I-M-P-R-E-S-C-I-N-D-I-B-L-E-!)

El preu total no superarà els 20€ (maldita crisi!), l'organització corre a càrrec dels blogaires  Carina, El Veí de Dalt, Gerònima, Glòria, Joana, Srta. Tiquismiquis i La RaTeta ( ho sigui, jo) i poc a poc us anirem donant detalls de tots plegat tot i que qualsevol iniciativa que proposeu serà benvinguda.  El cert és que ho estem preparant amb moooolta il·lusió.

Així què, si necessites una neteja mental i vols conèixer als teus veïns de replà o no has participat en cap Història Veïnal però també vols  esbargir-te ja saps on tens una cita el 14 d'abril... 

... ai què dius? que et fa vergonya? andaya!!! i per la vergonya o perquè no escrius HV però las llegeixes o segueixes a algun dels que escriuen no vindràs??? anda.. passa, passa endavant i apunta't ara mateix que no et vull tornar a sentir... ja et posarem al racó dels mirons-vergonyosos però vine... val?

PD si vols afegir el logo al teu blog per promocionar la festa, fantàstic!!! 

diumenge, 5 de febrer de 2012

GENT, PERSONES, PERSONETES I GRANS PERSONES

En el món hi ha tot aquest mostrari humà i jo tinc la sort de tenir prop meu grans persones. Avui una d'elles m'ha donat un consell i m'ha fet recordar una cita molt meva però que malauradament havia arraconat. 

El consell és que les decisions sempre s'han de prendre en positiu i la cita és que mai s'ha de fugir endavant.

I en aquesta setmana dramàtica que finalment he conegut i parlat amb l'home que viu dins un cotxe al meu carrer i que hem aclarit si puc o no ajudar-lo, aquesta gran persona m'ha ventat de nou el cervell per seguir endavant.

És una gran persona. Meravellosa. 

dissabte, 21 de gener de 2012

MENJADES DE TARRO DE La RaTeta

Sempre penso que sóc de petits detalls. Una vegada una cosa (de persona) em feia espectaculars regals però no m'estimava gens. Amb el temps he comprovat que tampoc s'estima a ell però d'allò vaig aprendre que no necessito grans coses sinó que se'm guanyen amb un petit gest, un moviment, una aclucada d'ulls, una complicitat... En sentit negatiu, però, també se'm perd... amb el mateix: un pensament, un gest, una mirada poden fer que tot l'encant s'esquerdi, fins i tot es trenqui.

Fa poc, a partir d'un petit gest temia que s'hagués esquerdat una mica allò que poquet a poquet havia anat creixent. Perquè el fet d'estimar les petites coses no treu que un sigui egoista, o que pensi que sempre té la raó i costi claudicar. Però llavors és el moment de parar a pensar en les vegades que segurament també has (he) fet mal, sense voler, per defensar-te, protegir-te o sentir-te millor... curiós... però, jo també he fet mal? si.

I per sort recordes les persones/la persona que han/ha estat generosa amb mi, que amb constància han volgut continuar al meu costat, que per continuar estant aquí no han volgut tenir en compte els meus detalls "dolents": inseguretat, egoisme, impulsivitat.. irracionalitat... intransigència... I ho agraeixo.

I és que hi han coses que mai es podran trencar i persones bones.

Per tant, deures que sempre tindré pendents o, dit d'una altre manera, coses a no deixar de aprendre MAI: saber passar de les coses que realment no tenen importància.

diumenge, 15 de gener de 2012

L'HUILE NOUVELLE EST ARRIVÉE

La setmana dels ponts de desembre vaig passar per davant la cooperativa del poble del costat.

A l'octubre havien estat extremadament cruels passejant l'olor d'oliva premsada per tot els racons del poble i fent-nos esperar als entusiastes de l'oli Siurana, un mes i mig abans de poder tastar.

Així que tant bon punt van entrar les garrafes de cinc litres a casa (encàrrecs, la majoria), vaig posar el drap de la cuina com a caminodemesa, el tovalló a mode de pitet i el plat blanc de porcellana (dels d'abans, aquells de pedra) davant meu. Vaig asseure'm amb l'esquena ben recte i del saler de cuina vaig agafar un polsim de sal que, delicadament, va deixar anar sobre el centre del plat.  I obrint la garrafa amb les dents (juro que no hi ha altre manera de fer-ho), vaig deixar caure un regalim d'oli de primera premsada a l'esquerra del plat i un altre regalim l'oli verge a la dreta. I pessigant el xusco de pa vaig anar sucant-lo ara a la dreta, ara a l'esquerra, intentant decidir quin dels dos m'agrada més. Impossible determinar-ho.

Respecto aquest líquid des que collíem les olives del troç de vinya i el meu pare anava a premsar-les al molí, de nit. Serà perquè sucar el pa amb oli encara calent, acabat d'aixafar, àcid i amargant m'evoca masses records que cada any, poc abans de Nadal, tinc una cita molt especial davant la cooperativa agrària plena, encara, de pagesos. És quan determino que, per fi, l'hivern ha arribat.