dimecres, 20 de setembre del 2017

EL PODER DE LES ABRAÇADES (2)


I després d'uns anys plens d'experiències Mr. Potato torna allà on es va quedar. La seva arma és fer-te sentir que prop seu ets a casa amb roba ampla i mitjons de cotó. I tot en ordre. Pregunta que he fet a la vida durant aquest temps, m'abraça per donar caliu i jo deixo que faci mentre comenta: "mira que quan t'amanyaguen, ets facilona" i li responc que no, que a mi no m'abraça qualsevol però que sols els que abracen molt i sovint en saben i que no deixaria passar per res del món una de les seves abraçades. I és que #YaNoSeAbrazaComoAntes.

L'altre dia un company (plasta) de feina, un que diu haver estudiat per fer de coach però amb poquíssima intel·ligència emocional, ens tornava a perseguir per fer-nos l'abraçada obligatòria matinal de la que fujo fa anys. Segueixo sense suportar que m'obliguin a aquest contacte si ens podem desitjar un bon dia igual o més intensament que amb una abraçada de postureo. Em passa el mateix quan algú creu que necessito un massatge i comença a masegar la meva esquena mentre treballo: que si, que és molt afectuós i amb molt bones intencions però sóc esquerpa i no, no necessito que ningú em toqui.

Dissabte ens deia un amic que el seu pare estava ja amb morfina. Ahir no vaig poder anar al comiat però després vaig parlar amb ell per saber com estava. "Blandito" va contestar "aprofita i plora, és bo i segur que ho necessites" insisteixo "no... yo no soy de llorar, yo soy mas de abrazos" aaaaaaaaaaaaaaaamiiiiigooooooooooo vaig pensar, llavors tu ets dels meus.

Tot això que explico i que demostra que sovint sóc una estúpida integral massa xula que es desmunta ràpidament quan l'ataca algú amb punts de vista diferents (o no tant), amb qui sovint discuteixes acaloradament (a vegades per pur plaer) i va i amb un únic gest et demostra que et veu, que t'escolta i es preocupa per tu. De cop i volta arriba amb el seu parlar de Lleida dient-me venga que ja és hora de plegar, cafè en mà s'asseu al meu costat i em dedica un discurs sobre que petaré i no arribaré a juny si segueixo amb aquest ritme de feina. Un discurs despreocupat amb una veritable preocupació cap a la persona, la companya, l'amiga, cap a mi. Deixant el cafè de màquina, s'asseu i no s'està de fer-me una abraçada de xicotot, de baralla entre nanos, de masegar-me perquè no marxi, de papa, de carinyu, de tendresa. I va i a mi que al sentir-me tant vista, se m'humitegen els ulls. Intento driblar la situació (#LasChicasNoLloran) ell somriu per sota el nas i comencem a criticar tot i res sabent que aquesta abraçada esdevé el nostre pacte de sang sense necessitat d'agulles de cap ni traus al dit.

és que les àries som dures però malauradament, també massa facilones. 

divendres, 28 de juliol del 2017

EL PODER DE LES ABRAÇADES

I és que pocs actes són tan sincers i tan íntims i poden arreglar tants mals entesos com una abraçada feta des del sentiment. Pot arribar a ser pura pornografia. Embolics de feina, d'amics, de família, de sentiments, d'amor... tot es pot resoldre amb una profunda abraçada.

És difícil enganyar amb una abraçada i qui ho fa, és que és mala persona.


dimecres, 28 de juny del 2017

JA SÉ TANCAR ETAPES



Ja quan érem nòvios ("ah, però ho érem?" li fa gràcia preguntar per allò de la por a les etiquetes quan el que compta són els sentiments) en Tohub recalcava que jo no sabia tancar etapes i certament va ser ell qui me'n va ensenyar. 

No m'agraden els comiats, no sé dir adéu, em quedo amb el cor encongit quan penso que ja mai més tornaré a veure a algú, que no tornaré a fer una rutina determinada, que alguna cosa no continuarà però ep! ja n'he après.

Ara fa 3 anys vaig començar un taller a un centre cívic. Tenia temps, tenia ganes de compartir coneixements, volia conèixer gent i enfrontar-me a 10 / 12 persones era tot un repte per a mi, persona extremadament tímida i insegura que sap ser bona actriu.

A la primera classe del primer trimestre del primer curs van venir 11 de les 12 persones inscrites. En faltava una que a la següent classe ja va participar i des de llavors mai va fallar. Una noia (ara ja totes són noies per a mi) de mitjana edat, vital, amb iniciativa, directe i molt segura. Quan pensava en el temari del taller, ella era la meva referència "que dirà la Mercè d'aquest projecte? Li semblarà fàcil? Dirà que és cursi? Dirà que fa una altra cosa?" perquè ella, des de l'educació i el saber estar, m'ajudava a definir la personalitat del grup.

Durant els trenta-sis mesos el grup s'ha anat ampliant i comptant així molt per sobre, hauran passat més de 100 persones, algunes s'han quedat, altres han desaparegut i algunes van tornant a saludar. Després d'aquests últims tres anys (massa intensos) a la meva vida, aquest Nadal reflexionava si continuar o aparcar aquí l'experiència. Em costava imaginar que de manera quotidiana ja no continuaria amb la rutina agradable de veure a persones que ja formen part de la meva vida i internament ho vaig deixar a la sort d'una decisió que no depenia de mi: vaig plantejar un repte a la Direcció del centre que si acceptava, continuava i si no, ho deixava aquest any.

I amb això que arriba el final del 2n trimestre i en el últim moment la Mercè ens diu que deixa el taller "ooh quina llàstima! ooh Mercè et trobarem a faltar!". I emocionada, ens explica com ha estat d'important el taller per a ella, que va faltar a la primera classe del primer trimestre del primer curs perquè, malauradament, el seu embaràs no tirava endavant i estava ingressada. I ens va explicar tot el que havia significat per a ella aquest taller, com l'havia i l'havíem ajudat a remuntar, que ara tornava a estar embarassada, que necessitava cuidar-se molt molt i havia decidit deixar de venir. El dimecres van fer el darrer sopar i ella ens va presentar al petit Marc que just ara té mes i mig i mirant-lo i acaronant-lo, tots vam assegurar que ja somriu. És moreno, rodò, amb la mesura justa de melenes i molt simpàtic.

Dimecres passat vaig tancar una etapa. La vaig saber tancar (molt emocionada) guanyant un món plè de persones i (crec) sense perdre res. I ara, aviat, tocarà iniciar nous projectes.

dilluns, 15 de maig del 2017

ELS TIETS DE LES AMÈRIQUES


Acabo de fer una cosa que no sé quines conseqüències tindrà, una acció que pot marcar la meva vida futura per bé, per mal o que senzillament no la destorbarà.

Amb aquests estris tan moderns que ens ofereix internet, he intentat connectar amb els descendents d'aquell tiet de les Amèriques que més un tenim i no coneixem. De fet dubto que ells sàpiguen de la nostra existència.

Ells i les seves aventures (complicades, de misèria, guerra, gana i política feroç) van formar part dels contes que l'àvia ens explicava quan érem petits: ens parlava dels tiets vivien a una cova del Parc Güell i que no sortien del llit per intentar amagar el fred que patien o de la tieta que va arruïnar dos marits, un banc i una fàbrica. O de l'altra tieta, la rica, que vivia a la Masia del Josepets (i és que la RaTeta malgrat emigrar, remugar i renegar, és una gracienca de cos i ànima que enyora profundament els seus carrers, les seves botigues, els seus malnoms, els repicons a les portes i la seva filosofia).

Els contes de l'àvia eren els de dia perquè els d'abans d'anar a dormir eren les aventures als hortets de Sants de quan el nostre pare era petit: les lluites a pedrades contra el carrer Jocs Florals, el fet d'anar a collir figues per dissimular la gana comú de la postguerra, els crits dels veïns avisant que anessin els magatzems amb la "cartilla" del racionament, que els acabaven d'omplir o com ell escurava el plat del veí petit de pis, també rellogat i que de tant menjar-ne, havia avorrit les farinetes... vida de misèria vista pels ulls d'un nen prou feliç, el meu pare. 

Fa anys que hagués hagut d'escriure el missatge que acabo d'enviar. Potser ni tan sols l'obren però sabia que ho tenia pendent i em dolia no fer-ho. Ara sols queda esperar que la llegeixin i vulguin saber ells de nosaltres.

dimarts, 2 de maig del 2017

RATENCICLOPÈDIA: Concepte ESCALFOR


Perfectament podríem viure separades però un cop conegudes, 
no sabria viure sense la seva escalfor 
#LaLocaDeMisGatas

diumenge, 23 d’abril del 2017

RATENCICLOPÈDIA: Concepte SANT JORDI

Sant Jordi o sortir plorat de casa 
#any1

dilluns, 17 d’abril del 2017

RATENCICLOPEDIA.Concepte "BESTFRIEND" (1)


"I és que tens tantes ganes de viure que hasta quan plores,
tens il·lusió als ulls."


dilluns, 10 d’abril del 2017

RATENCICLOPEDIA.Concepte PLAER (1)


Assecar-te el cos amb tovalloles que fan olor a sol.

dissabte, 1 d’abril del 2017

PORQUE ÉSTE ES EL MOMENTO

Escriure per escriure quan el que vols descriure ja està escrit no cal. Jo volia explicar que no es momento de sentirse un átomo insignificante però resulta que algú altre ja ho ha dit abans. O que no es momento de dejar que te vuelvan a atropellar però si, també se m'han avançat.

Avui ha estat un dia de celebració, un dia en què no he aconseguit signar cap treva sinó el contrari, un dia amb massa ensurts: No es momento de caer y no volverse a levantar. Me'n vaig a dormir amb el sentiment agredolç que ja  preveia però pensava que tapant-lo no el veuria i per tant, no passaria  no es momento de quedarse mirando hacia otro de lugar

Il·lusa. De ver lo que podríamos ser, de abrir los ojos, no cerrar.

I com no es momento de paralizarse, huir o despistarse. No es momento de exiliarse ni de autojustificarse però es momento de luchar, gritar, romper, saltar, buscar, tender la mano y dar, de respirar pués això, que una treva a vegades s'agraeix però que si no es permet, endavant les atxes. 

Ja ho xerràvem avui amb la menorquina amiga del Putxet, que qualsevol entrebanc serveix per recordar a qui reparteix la vida, que pots amb això i més. Que no s'equivoqui. 

De darlo todo asi, sin mas porque... este es el momento

x

dimecres, 22 de març del 2017

NO TE RINDAS


Us ha passat mai de conèixer a algú que sempre està com a trist o deprimit? i que, a aquestes alçades de la vida, creus que no li pots preguntar "què et passa, dona?" per por al "i tu que n'has de fer?" o a no saber com ajudar a desenteranyinar el batibull de desitjos o sentiments frustrats, però que no per això deixes d'admirar el seu enginy, el seu discurs, la seva capacitat... però sense poder intervenir, t'arrossega per tot aquest fangar. 

A mi sí.

I és que avui, a mesura que ha anat passant el dia i no rebia la trucada desitjada, hagués acabat enviant-ho tot a rodar. Sort de Benedetti. 

Feliç Dia Mundial de la Poesia.

“...no te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se ponga y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños
porque cada día es un comienzo nuevo,
porque esta es la hora y el mejor momento.
porque no estás sol@, porque yo te quiero.”

dijous, 9 de març del 2017

MIRADES

I no podia fer altra cosa que esperar que els seus ulls el veiessin prop seu, observant els seus fets, llegint els seus pensaments, anhelant la seva mirada, la seva vida, la seva ment, sabent el que sentia, el que volia, el que dolia, el que no tenia, el que envejava. El que l'estimava.

I prou sabia que era inabastable, que ell no cabia a la vida d'ella però tot i així, continuava somniant ser prop seu per escoltar-la riure. 

També podia fer una altra cosa: allunyar-se'n. 

Però no era això el que ell volia.

 

dilluns, 20 de febrer del 2017

POSTALS D'UN TROÇ DE VIDA


Des que vaig estudiar, així per sobre, Freud i les seves teories de la Psicoanàlisi (dubtoses o si més no, ara controvertides) que vaig deixar de tenir fe en Déu, adoptant la postura racional que l'Humà pot i està capacitat per fer front a totes i cada una de les situacions que ens trobem durant la vida. Any amunt, any avall, trenta anys després segueixo creient-hi fermament... vamos, allò del "Jo sóc jo i les meves circumstàncies".

Però amb aquesta postura tan racional em vaig oblidar de les incongruències, de les sensacions, les olors i els plaers. I és així com arribo a situacions tan lokes com necessitar asseure'm a una església i escoltar missa en dies assenyalats. Conec el ritual, el segueixo i tot i que el respecto, no el comparteixo. I és aquesta estona de ritus la que em dóna una pau i serenor totalment egoista que, amb l'edat, necessito més i més. 

Com treure el tamboret a la terrassa i posar-me a fotografiar la lluna, mil vegades vista i mil vegades descoberta.

Com anar mirant les alçades dels edificis de l'Eixample, identificant els pisos afegits (el dret de volada?)

Com voler anar al cinema, canviant-ho per una expo al Santa Mònica i acabant a una cantonada del (fals) Barri Gòtic escoltant uns músics de carrer intentant, sense poder, marxar. El viatge és anar, no arribar.

Com sentir l'amistat parlant de tu, de mi, del què fem o farem, sense por, sense jutjar-nos, rient sempre dels nostres Homes Muntanya.

Com allargar un volt en moto, aixecant la visera del casc per fer entrar l'aire o recolzant-lo damunt l'espatlla aliena, confiada. Veure les llums de la ciutat ponent-se. Maleir el temps i l'espai passat.

Com discutir asseguts a una taula envoltats de vi i pastís, trenta anys després, retrobant aquelles persones que encara no eren i ja sóm, amb la confiança del que èrem i potser encara som.

Com sortir del cinema cantant, veure la llum dels panells publicitaris reflectida damunt el rostre sempre estimat. Ballar, malament però ballar.

Com estimar, seguir estimant, enyorant, trobant o buscant, equivocant-se o no però seguir necessitant estimar. Sempre. Estimar sempre a les persones.

Moments aturats d'una vida, simplicitats extremes, plaers infinits.