dilluns, 26 de desembre de 2011

CADASCÚ FELICITA LES FESTES COM POT

o sap.

Què millor que treure's els talons i començar a donar saltirons. Doncs això, que passeu uns dies ben feliços, prop o lluny, sols o ben acompanyats. Però sempre, com a vosaltres us agraden.

I ara, ballem?

dijous, 24 de novembre de 2011

BLOGS CONTRA LA FAM: llentíes amb arròs

Feia dies que esperava que fes una mica de fresca per menjar un dels meus plats preferits, les llenties amb arròs. I tot i que a Barcelona el sol torna a lluir (i escalfar amb força), avui no me n'he pogut estar de preparar-ne per dinar. 

L'all, condiment indispensable per fer unes suculentes Llenties amb Arròs

Durant la tarda, xerrant amb en Tohub sobre blogs culinaris - sembla mentida la quantitat de gent que viu del cuentu al voltant de les "menges", pseudo crítics/especialistes/periodistes que a base d'amiguismes, de repetir obvietats... les menjadores mediàtiques (els restaurants amb estrelletes) dirigides pels xefs amb galons necessiten d'aquest especímens que sobreviuen (i collons, com ho fan!) cobrant i  menjant-bevent GRATIS. Per si no n'hi ha prou, fan  veure que són ells els que conviden als amics i familiars quan en realitat el cuiners i els crítics conviuen amb favors mutus. Tot plegat fa que uns i altres es retroalimentin,  mai millor dit, i prenguin per imbecils els lectors o seguidors. Uns acaben creient els dogmes de fe de la nova religió gastronòmica i d'altres , com faig jo, la consideren un atemptat a la mes mínima intel.ligencia (opinió-tubu expressada i redactada per en Tohub), he passat per can Destapant Cassoles on he trobat la proposta dels Blogs contra la Fam es tracta de publicar una recepta que es pugui elaborar amb els aliments que, possiblement, el Banc d'Aliments recollirà entre demà divendres i dissabte 26.

De tant fàcil com és fa vergonya explicar com he preparat el plat. Sols dir que "el truqui" és afegir alls i l'oli on s'han fregit a la barreja final.

diumenge, 20 de novembre de 2011

I ES QUE A VEGADES...

... en Tohub té raó... i ves que (de manera covard, ho reconeixo) no s'hagi d'anar pensant, seriosament, en això d'arremangar-se les faldilles i pirar...

BÉ, COMENÇO A ESTAR PREPARADA

divendres, 18 de novembre de 2011

"VA POR USTEDES" (6a i última entrega)

Per problemes d'espai i decissió, aquesta darrera entrega és triple. No he sabut triar la meva cançó definitiva, totes tres les he cridat, generalment a soles, milers de vegades. 

Espero que no m'ho tingueu en compte d'ara en endavant.

MIGUEL GALLARDO


PABLO ABRAIRA


CAMILO SESTO

dijous, 17 de novembre de 2011

"VA POR USTEDES" (5a entrega)

Apropant-nos ja al magne dia, avui un antecessor dels Antònia Font. Si, abans ja hi havia qui cantava (i encara canta). La música melòdica continua la seva evolució.

LORENZO SANTAMARIA (llavors el seu nom encara apareixia en castellà)




ALBERT HAMMOND

dimecres, 16 de novembre de 2011

"VA POR USTEDES" (4a entrega)

Bé. Comencem ara amb músics més propers. Avui dos que als més joves us seran desconeguts però que les que tenen més de quaranta els sonarà a pati d'escola. Almenys a mi. Recordo a 2n o 3r d'EGB llegint i cantant a l'estona del pati, aquestes cançons al Cancionero Moderno (un llibret que costava 25 pessetes). I andaqueno havíem passat estones majes cantant lestrelladedavid!!!

JUAN BAU




DANNY DANIEL

dimarts, 15 de novembre de 2011

"VA POR USTEDES" (3a entrega)

L'actualitat tot i manar ha de deixar pas a noves informacions. Així doncs, en aquesta setmana de karaoke personal, avui tancaré el capítol de música lleugera italiana. Aquí us deixo amb dos grans grups. No us baralleu que tots podreu pujar a cantar.

MATIA BAZAR




RICHIE E POVERI

dilluns, 14 de novembre de 2011

"VA POR USTEDES" (2a entrega)

En aquesta segona edició segueixo amb la vena italiana que tants i tants bons moments va aportar a la meva infància i/o adolescència fent un petit i personal homenatge a dues grans veus... o no.

Sandro Giacobbe



Umberto Tozzi

"VA POR USTEDES" (1a entrega)

I en aquesta última setmana en què la grisor i (segons la sempre esplèndida i tant estimada Violette) l'olor/pudor pepera ens envaeixi, deixeu que alci la veu i "a grito pelao" canti sobre aquests playbacks que no per antics i poc ajustats, menys sentits.

Seguint amb l'actualitat comencem amb la bèstia italiana Adriano Celentano:

dimecres, 9 de novembre de 2011

BLOG D'AUTOAJUDA

Aquest matí enfilava la Rambla del Poblenou a ritme ràpid, que diuen que és bo per tonificar les cames després d'estar masses hores asseguda en forma de 4 o postura buda:



M'agrada veure obrir els comerços, pujar les persianes, estrenar el dia i aprofitant que he arribat al Mercat del Clot amb prou temps, he entrat al bar de la plaça. Com cada dimecres, la màquina escura butxaques estava ocupada per un xinés amb una bossa de monedes d'euro que tal com s'omplia, ell buidava. El senyor del bar és una mica especial, no mira els ulls però fa uns cafes-amb-llet esplèndids: temperatura ideal i proporció perfecte i a més, puc escoltar les converses de les taules tot dissimulant llegir el diari.

Al sortir he passat darrera d'una parella. I he escoltat com demanaven diners. Eren una parella d'edat madura, suposo que entre 50 i 60 anys, amb un aire de derrota que cridava l'atenció. Semblava que aquell matí ella hagués decidit treure's la vergonya i sortir a demanar i ell, senzillament, la seguia. Derrotat.

Ningú de les taules els ha donat res, suposo que per desconfiança de que realment ho necessitessin, o perquè estem massa acostumats, o perquè no podien o perquè senzillament no volien donar res.

M'he fixat amb la seva mirada: era de necessitat. M'he apropat i regirant el bolso he tret les monedes que tenia, tot plegat no arribava a 4 euros. La dona m'ha fet un petó i l'home, derrotat, mirava. Ella m'ha dit "tranquila, asi nos tomamos un cafe con leche" i jo m'he quedat feta una merda. Tant que he buscat un pedrís on recolzar-me un minut per seguir. M'ha trobat una companya i he fet veure que l'esperava per continuar juntes. 

Però no, no em trec del cap aquell parell de mirades. Em sento fatal per no haver fet res més per ells, anar al caixer o convidar-los a esmorzar o entrar al mercat i comprar el que necessitessin. Em sento fatal perquè durant tot el dia no he pogut parlar-ne en veu alta, no he volgut explicar-ho a ningú perquè malauradament aquestes situacions ara les vivim massa sovint, i no vull angoixar encara més. Però es que aquelles mirades no les oblido.

I si ara ho explico no es perquè ningú em digui coses agradables "oh que bona" o "oh, que sensible " o "oh, que polles". No. És que no sé com pair-ho, com entendre el perquè passa tot això. És que no ho entenc.

divendres, 4 de novembre de 2011

PALLES MENTALS


L'esnob-classista és un gènere que, malgrat els anys i els moments, sembla anar en augment, senseaturador, que diuen. O potser és que cada dia me la bufen més les actituds quantitaves i m'omplen més les qualitatives. 

Viure a un spa, vestir roba de disseny marcat, viatjar o sopar a estrellesmichelin són fets que tot i desitjar se'm resisteixen perquè, per sort o per desgràcia, tot el que tinc és perquè treballo, res d'herències ni pisos regalats ni cotxes com a premi de res. Si algú m'ha de mesurar sota aquests paràmetres, no passo del que era un Insuficient Alt i per sort, l'esnob-classista marxarà lluny de mi. De tot el que tinc en sóc l'única responsable, fet que m'enorgulleix perquè tampoc entenc que hagi de ser de cap altre manera. Això si, s'ha intentat que la meva sigui una base sòlida preparada per tirar endavant a la vida, no sols parlant en termes acadèmics sinó humanament. Tinc poca cosa però menjo poc i paeixo bé. I és que no necessito més.

Però si creiem que l'esnob-classista habita lluny nostre, esteu equivocats. Amics, coneguts, companys de feina, nens, persones que consideràvem d'allò més normal, a la que grates et trobes amb sorpreses: fills d'amics que menyspreen a companys d'escola amb problemes de dislèxia, amics que no volen fer una excursió si l'organitza aquell no-prou popular, veïns que sols es paren a besuquejar-te si estàs amb l'amic-famós són fets que, iguals o semblants, poden identificar a les nostres vides. Superficialment tot és correcte i parlem de solidaritat, compartir valors i totes aquestes paraules maques. Però no ho creuen, no ho senten i embruten els conceptes.

Entenc la necessitat humana de pertinença a algun col·lectiu però lluny de mi pertànyer a segons quin grup.

El que deia, palles mentals.

divendres, 14 d’octubre de 2011

FANTASMES!!!

Ara fa més de vint anys ja plegava de treballar a les nou del vespre. Com la feina era fora de la ciutat, agafava el Seat Panda (compartit amb la meva germana i la mare), recollia els companys i junts "baixàvem a Barcelona".

Un dia la Núria, una companyia constant d'aquests vespres, va dir: "t'has fixat,  cada dia ens creuem amb aquest cotxe!".

Diria que era un Seat 1400A com el de la foto, d'un gris metal·litzat, que circulava a una velocitat lenta però constant. Tant lenta que ens permetia veure com davant  anava un xòfer amb gorra de plat i asseguts al darrera una parella, una a cada banda de la finestra: ella amb el cabell blanc recollit i la bossa de mà sobre les cames i a ell no el recordo. Si sé que eren germans d'una família "vinguda a menos" (què com ho sé? ho sé i prou).

Durant molt temps, molt, ens creuàvem cada nit a la mateixa hora. Però el més estrany era que tot i anar per autopista, en un moment determinat el cotxe DESAPAREIXIA. Vist i noy vist. Sortia de Barcelona, ens passava pel costat però quan jo el seguia pel retrovisor JA NO HI ERA. El més greu, el dia que realment em vaig espantar va ser quan el vam veure avançar SENSE cap conductor davant!!!.

Sé que us pensareu que o m'havia pres alguna cosa o que tinc ganes d'explicar-vos un conte o bé que vull fer-me la misteriosa. Però no. Us dic la veritat, el que jo realment vaig veure!!!

Ara ja no treballo amb la Núria però avui l'he escrit recordant-li l'anècdota que tantes vegades vam viure juntes i la seva resposta no m'ha agradat gens:

Ai RaTeta, Back to the eighti'es? el recordo perfectament! era com de color  blau verd gris, o blau cel, un Dophin i el perdíem de vista sempre al mateix lloc, i clar, és que li posàvem molta fantasia RaTeta, Nosaltres ens fèiem la pel·lícula totes soletes, sense l'ajuda de ningú. Ens deixàvem anar pel tobogan amb la imaginació. Tinc la sensació d'haver-lo vist alguna altra vegada temps després. Però, estimada, no ho veus "lu" que t'acabes d'inventar ??? que el vam veure sense conductor???? Però TIA!! com vols que el veiéssim sense conductor? Jo crec que el vam veure sense la parella, o que el conduïa algú diferent, però........SENSE CONDUCTOR?

I davant aquesta negació jo em pregunto com pot ser que s'hagi oblidat del dia que, mortes de por, vam veure com el cotxe avançava sense conductor.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

I ALLÒ QUÈ DIUEN QUE VOTEM

He rebut aquest mail i, davant la desesperació pel que estem a punt de patir, he pensat que potser, alummilló, si fos possible, reaccionar una miqueta. No sé si el què explica és veritat però total, pel què serveix, jo ho posaré en pràctica. 

El mundo está lleno de genios.

¿Qué pasaría si en las elecciones del 20N al abrir las urnas aparecieran vacíos todos los sobres de los votos para el senado? La interpretación lógica sería que los españoles no queremos senadores y por lo tanto desaparecería y nos ahorraríamos el innecesario Senado.

¿Os apuntáis a la idea? ¡Pues a gozar difundiéndola! HAY  QUE  DAR  IDEAS  PARA  AHORRAR.....

Mandemos la papeleta del Senado en blanco. Y así se podrá ELIMINAR EL SENADO, ya que, si no sale ningún nombre elegido, no podrá nombrarse a ningún senador.

Noruega, Suecia y Dinamarca no tienen senado. Alemania sólo 100 senadores. EE.UU. un senador por cada estado. Los grandes teóricos del derecho internacional y constitucional opinan que es una cámara innecesaria, prescindible y que esta en extinción. Entonces ¿por qué tenemos que mantener a 260 senadores? Sabemos los ciudadanos a qué se dedican estos bigardos?

De esta forma ahorraremos 3.500 millones de euros cada año: eliminaremos la pension vitalicia de todos los diputados, senadores y demás. Eliminaremos a todos los diplomáticos excepto un embajador yun cónsul en cada país (no es posible que gastemos en esto más que Alemania y el Reino Unido juntos). Con eso, y con rebajar un 30% las partidas 4, 6 y 7 de los Presupuestos Generales del Estado (transferencias a sindicatos, partidos políticos, fundaciones opacas y varios) se ahorrarían más de 45.000 millones de Euros y no haría falta tocar las pensiones ni los sueldos de los funcionarios, como tampoco haría falta recortar 6.000 millones de Euros en inversión pública.

CON LA MITAD DEL DINERO QUE EL ESTADO SE AHORRARÍA CON ESTAS MEDIDAS SE ACABARÍA LA CRISIS EN ESPAÑA.

Por el cambio de la ley electoral, y por una democracia participativa de verdad, donde nuestra opinión, la de los ciudadanos, sea lo que gobierne, no una papeleta cada cuatro años y que hagan con ella lo que quieran sin dar cuentas ni explicaciones.

Por el cambio de la ley electoral y por una democracia participativa de verdad ¡espabilemos de una vez! ¡no sigamos dormidos y aletargados!

dimecres, 28 de setembre de 2011

EN EL FONS, SOLS ÉS FEINA

Dimecres
- soldado, per divendres hauries de tenir acabada la feina segons la normativa vigent.
- ok miteniente!

Dijous
- miteniente, la feina ja està acabada.
- ok. Aluegu la reviso que ara estic mirant el catàleg d'IKEA.

Divendres
- soldado, la feina no m'agrada. Li falta color.
- señor, si miseñor. Però he seguit la normativa vigent i diu que ha de ser monocrom, elegant.
- soldado, jo sóc choni, el meu estil és hortera i ho vull de colorins!
- si miteniente.

Dilluns
- soooooldaaaaat!!!!
- si, capitan.
- això que has fet és una horterada.
- si señor però he seguit les indicacions de miteniente
- torna-ho a fer. I que sigui monocrom.
- si, micapitan
...............................
- sooooldaaaat!!!
- si, miteniente
- això no m'agrada gens. Ho vull amb molt color.
- si miteniente però micapitan ho ha ordenat
- doncs no m'agrada... aaaaah, ja sé el que faré: com sóc espavilat, no ho tocaré, li afegiré unes garlandes i tot arreglat.
- si, miteniente.
...............................
- sooooooldaaaaat!!!
- si, micapitan
- què està passant, aquí???  això es una rebel·lió! què fan aquestes garlandes???
(buf)
L'únic misteri de la història és saber en quin moment algú "pilla"... perquè de pringar, pringa algú...  adivinen qui?

divendres, 16 de setembre de 2011

NO PROGRESSA ADEQUADAMENT

Uns dels avantatges de viure en un barri ple de gent d'altres països és que ho tens fàcil per provar menjar exòtics. I avui, aprofitant que arribava aviat a casa, he pogut preparar el sopar i menjar-lo calent i no reescalfat del matí com ve sent habitual.


Total que mentre preparava un Kaang Daeng de sobre (per anar-nos acostumant si mai s'hi ha d'anar) he encès la tele per comprovar què tal li va al Cuní. Després de dos mesos desaparegut he pensat que deuria tenir ganes de ser mirat i jo, obedient, m'hi he posat. No és un individu que m'agradi i tot i que li reconec la seva capacitat de comunicació, els modes, la sobèrbia i la seva petulància em molesten.

I no m'ha decebut gens. Durant els cinc minuts que he resistit he presenciat el chorreo de cal deu que els ha caigut als seus col·laboradors (esportius?) per opinar sobre les declaracions del Guardiola (oju, tots dempeus)... però un chorreo, chorreo, tant que ni qui els rebia s'ho acabava de creure. 

I he pensat que el periodista és un mal educat amb una important manca de consideració cap al seu públic perquè malgrat els anys d'experiència que té, ara comença una etapa on s'ha de tornar a guanyar l'audiència sense comptar que la gent ja el coneix i per això ser grosser cridant com un posseït. Cal mantenir les maneres i ser humil, tot un repte per a ell.

Total que en aquesta primera avaluació "Cuní, necessites millorar"

dilluns, 12 de setembre de 2011

D'ALLÒ DE QUÈ PARLÀVEM

Arribo d'un cap de setmana alegre, tranquil i senzill, un cap de setmana on (tonta de mi) conec l'existència de la la locució beatus ille que m'arrossega a locus amoenus. Arribo del poble, representació real pròpia d'aquestes figures literàries i em trobo amb dos missatges tristos, fins i tot un pèl desesperats: les coses no rutllen com han de rutllar i els enganys estan a l'ordre del dia. No parlem de temes sentimentals o espirituals. Parlem de pur materialisme, del què abans dèiem "peles... dinerets...". La feina escasseja, els comptes més i el pitjor és que no saps què dir, ni com ajudar ni què fer. Sols et surt "això és una merda" però penses que millor callar i que ho digui l'altre, que té més dret, que és qui ho pateix.

I quan se t'acaben els arguments i les idees, fa una mica de por. Perquè saps que en el passat no han fet volar coloms sent irresponsables. No. És mala sort i mal moment. El què dèiem, d'allò de què parlàvem, una merda.


I enmig d'aquest melodrama em connecto a facebook i trobo material fresc: sort en tenim d'aquest gran showman del panorama català que era, és i serà en Jordi Pujol. Es pot estar en acord o desacord amb la seva ideologia, política i/o manera de fer però el que NO es pot negar és el seu domini de l'espai i l'empatia que té amb el públic. Llàstima que hagi escollit ser polític i de dretes perquè hem perdut el què hagués pogut ser un dels referents de l'humorT català.

Clica aquí si vols gaudir d'uns moments d'humorT.

dimecres, 7 de setembre de 2011

I COM NO, UN SEGUIT DE PROPÒSITS

Que pensava jo que potser si que toca fer un pla de treball amb bons propòsits per a l'últim trimestre de l'any, una mena de llista que abans hagués fet en un troç de paper però ara, tinguen la RaTeta tant guapa i renovada, la puc fer aquí mateix. Com al voltant els ànims estan molt i molt baixos, seran assumptes de fàcil compliment:

- Escriure sovint a Ca la RaTeta. Ho enyoro i haig de saber trobar el moment, ara que durant el vespre no puc. 
- No deixar passar més de 4 anys abans de fer una neteja i-n-t-e-g-r-a-l del cotxe. L'últim cop anava de casament i potser d'això ja fa sis anys.
- Caminar un mínim de vuit quilòmetres al dia. Desestressa i em posa de bon humor.
- Aprendre a fer ganxet, voltada de gent movent les mans. I a cosir a màquina. I a restaurar mobles. També em posa de bon humor i tindré enllestits els regals del Tió.
- Fer una Bread Afternoon. O una Mermelade Afternoon. O un Happy Meal OdióTs.
- Llegir revistes tècniques de feina. I llibres, per plaer.
- Customitzar la senyera amb un parell de flors de ganxet. 
- Fer una proposta indecent a un parell d'amics bloguers i després, fer-ho públic!
- Deixar de banda el test-hort i plantar-hi tots els mini-testos que volten per la terrassa.
- I mirar les fotos de l'estiu i recordar el moment en què van ser fetes. I perdre la por a les coses grans, a les fondàries i a les alçades.
La RaTeta torna a estar una mica naïf però és que això ara no s'aguanta... imagineu-vos a partir de novembre.

dissabte, 20 d’agost de 2011

DIETES, RÈGIMS I ALTRES MALSDECAPS

Per observació directa comprovareu que a l'estiu que amb el rollo de si una canyeta, que si unes braves, que si l'últim gelat és molt, però molt complicat seguir un règim alimentàri... ni tant sols mantenir-se en el pes...



(un post simple.. d'estiu...)

dijous, 4 d’agost de 2011

TIRADA AL SOFÀ MIRANT LA TELE

En aquests dies de calor i vacances, una persona enganxada a la radio com jo ho té fatal. En certa manera sóc una usuària de ràdio obligada ja que quan treballo a la cova, acaba sent una necessitat vital saber què està  passant en el món extern.

Per això aquest any n'he sentit molta i haig de reconèixer que al final de temporada tot se'm feia pesat tot i que els disculpo perquè ve a ser com si cada dia mengés els espaguettis a la carbonara que em prepara la meva mare el dia del meu aniversari: acabarien cansant-me.

Però un cop arribat l'època vacacional, em sap greu dir-ho però és infumable la programació radiofònica: lenta, tòpica i realment, molt poc interessant. Avorrida a matar.

És per això que he buscat altres distraccions. I pensant en recomanacions televisives que tenia pendent veure (en el meu cas, escoltar) m'he enganxat, cal dir que de manera sobrehumana, al Singulars del pesadet Sr. Barberà. A ell el trobo un pèl pesadet però el programa és una delícia que diria una amiga meva. Entrevistes com les d'abans, a persones que tenen coses a dir, apassionats de les seves dedicacions i sense necessitat de fer espectacle ni ser pedant. Programa destinat a tele pública. perquè l'únic inconvenient és que els convidats no criden i a més, no parlen de frivolitats.

Cansada com estic dels temes econòmics, m'he tirat per altres vessants científiques. Us deixo un parell o tres d'enllaços. Temàtica fresqueta que dirien a la ràdio. Però si  voleu gaudir 45 minuts de la vostra vida aprenent coses interessants sobre arqueoastronomia:


 o sobre comunicació interpersonal :


o sobre dietètica:


... aquí us deixo la solució. Un exemple més de que si, la tele es pot mirar. Ara bé com en tot a la a la vida, cal saber triar.

(el títol del post és erroni però a veure si així atrec més lectors... si és que tots ens venem per l'audiència...)

dilluns, 1 d’agost de 2011

L'AEROPORT CENTRAL CIUDAD REAL no existeix!!!

i qui digui el contrari, menteix!!!

11'00 am : Dissabte tanco la porta de casa i, bossa en mà, marxo cap el centre. Abans intento esmorzar alguna cosa però on m'agrada és tancat. 

12'00 am : Arribo a l'hora pactada i agafem el bús cap a l'aeroport (5 eurus!). Dos mesos abans ens havíem muntat un cap de setmana al Festival de Teatro Clasico de Almagro: vol, hotel i entrades enllestits en un "santiamen" (temps rècord de dues hores).

13'00 pm : Arribem a la nova terminal, on el terra és de mirall i el so el de les persones que parlen, tres hores abans del vol (un pel excessiu? potser). Mirem el panell de sortides on ens anuncia que el vol duu un retard de 3 hores. Ens dirigim cap el mostrador de vueling i li exposem el tema: tenim entrades per les 22'45, arribarem?. No ens pot dir res, sembla que l'avió té problemes i encara no han localitzat cap altre, ni té "matricula" ni res.. millor que tornem una hora més tard.

13,10 pm : Ens passem per Natura a comprar una bossa de mà ja que se m'acaba de trencar de manera "irreparable" la que duia.

14'00 pm : A l'hora ordenada tornem, dinades i amb el vol anul·lat. Què ens ofereixen volar a MadriT i des d'allí en autocar. Com que 3 hores en autocar??? se sent bramar darrera nostre, en AVE!!!. Nanai diuen des del mostrador: vostès arriben a Ciudad Real cinc hores més tard del previst i per carretera. 

14'10 pm: una processó de persones anem a fer la reclamació.
18,00h : amb una hora de retard, sortim cap a Madrid

19'20h : un cop tots han baixat de l'avió, agafem l'autocar cap a Ciudad Real

22,30h : arribem a Ciudad Real. Una companya d'excursió ens ofereix portar-nos en cotxe de Ciudad Real a Almagro per intentar arribar a temps però tot just acaba de començar. 

22,50h : Per suposat no arribem a temps d'entrar a la funció. Ni les nostres súpliques ensenyant les maletes ni les targetes d'embarcament fan que el Cap de Sala accedeixi. Sols es doblega davant un grup de jubilats que també arriben tard i que repeteixen : "hombre jefe, al menos deje entrar a las catalanas, que vienen de lejos" (i és que una de nosaltres, abans, li ha fet l'ullet). El Cap de Sala accedeix i sols ens perdem 5 minuts de la funció.



El vol de tornada ja feia un parell de setmanes que l'havien anul·lat (per falta de venda de passatges?). Ens ofereixen tornar un dia després i per la tarda, fet impossible per a mi. M'ofereixen vol des de Madrid:  el que havia de ser un vol directe a les 11 del matí arribant a Barcelona a les 12  passa a ser un bitllet de tren a Madrid a les 6'45 + tren + metro fins Barajas i allí, un avió.

Les meves companyes, que havien acceptat el vol del dia després, van acabar tornant en tren. degut a que els horaris dels vols també els havien canviat pocs dies abans i al ser un aeroport privat, ningú té punyetera informació.  Dos dies més tard del que havíem previst van arribar a Barcelona.

Quan vam programar el viatge tenia al cap fer un post amb una foto de l'Aeropuerto Central de Ciudad Real per dir-vos que si, que existeix. Ara mateix no ho puc afirmar, ni elles ni jo no l'hem vist mai.

Per cert, si podeu no us perdeu Almagro ni el seu festival. En tres palabras: EX-TA-SI

divendres, 29 de juliol de 2011

SO, KISS ME

I va i un dia et lleves i penses que serà un dia més. Vas cap a la feina, xerres de plans futurs, somnis que potser són l'única sortida viable a aquesta porqueria (merda?) de món on, de cop i volta, tots estem ficats. O potser són errors futurs però que ara et donen alè per seguir. 

I va i et truquen i et recorden un error, una situació on acabes de ficar la pota i que algú està preocupat pel que has fet. I no voldries però penses que la vida és així, que a vegades fas mal a algú i d'altres l'ajudes. Sovint t'han fet mal i a vegades et toca a tu carregar amb el pes de ser qui fas mal. I fot.

Però el dia segueix. I et tornen a trucar i et diuen que a la casa sembla que hi siguis però no hi ets. I sents les veus de la gent que t'estimes gaudint d'un lloc que l'has fet teu, seu, nostre. Vas a la platja, amb l'aigua al punt just que t'agrada, el sol cremant i poc soroll , xerres, dorms, recolzen el cap sobre les teves cuixes  i penses que, malgrat tot, l'únic que necessites és que mai, mai, deixin de:


dimarts, 26 de juliol de 2011

MALTRACTE

Recuperava el plaer de la migdiada quan he sentit uns grinyols. Hem parat bé l'orella i el que era un so estrany ha acabat sent una dona cridant pel pati de veïns. Uns crits estripats, de por, de mal. Els veïns hem anat obrint les finestres intentant veure on i què passava mentre un nen d'uns set anys deia "papa, vull vomitar". El pare, quan ha tret el cap per la finestra, l'ha fet entrar ràpidament cap dins. Des de casa no podíem saber de quin edifici sortien els crits. Tot i així hem trucat al 088, han dit que ja tenien forces avisos i al cap de cinc minuts els mossos voltaven pel pati del costat del pis.
Una estona després, quan hem sortit de casa, davant de l'edifici arribava també una ambulància d'on han baixat una parella amb maletí. Semblava que no havia passat res greu, fisícament.

El pitjor no és el que ha passat avui. Segurament el pitjor és el que porta vivint i viurà aquesta persona que resideix a 50 metres de casa meva i no sé ni la cara que té ni com puc ajudar-la.

divendres, 8 de juliol de 2011

NITS D'ESTIU QUE TORNEN


Si fumés ara, aprofitant la fresca de la nit i que tot està en calma i tots a lloc, encendria una cigarreta, m'asseuria en una de les cadires de plàstic "ratades" pels raigs cremants del sol i posant les cames sobre la taula (tenint cura de la seva fragilitat), faria una calada profunda al cigar. M'agrada veure a cada glopada, la carrera que fa el foc fins arribar al filtre i tot i que mai he fumat ni mai ho faré, envejo la gula del fumador per plaer.

Com gula és també el que sento quan l'endemà escuro els tuppers plens de restes de la vigília. El meu petit plaer és posar en un mateix plat varies degustacions: el "quesito" de truita, dues croquetes remullades, salmó amb la torrada tova o una amanida pansida salvada per les olives ja mortes prèviament. Al centre, una mica de fuet, o pernil, o parmigiano. Al costat, l'ampolla de cava esbravat i una copa. 

L'endemà tot té un gust especial, l'exit ja reposa a la butxaca i tot està més relaxat, més pacífic, més segur.

M'assec a la terrassa, tard molt tard, i miro la nit, la terrassa, les tomaqueres. Finalment ahir, aniversari de l'ex-gimnasta-patinadora, vam rebre de regals els tomàquets promesos. Cansada de lluitar contra plagues, orugues, mosques i sequera, em dono per vençuda i penso que les pobres plantes ja han fet prou. I penso en la quantitat de coses que han passat en aquests 12 anys que fa que sóc tieta: per ella, tot una vida. Per mi, una etapa.

I ara, si fumés, a glopades de cava ara aniria cremant cigarrets. I escoltaria això:

divendres, 1 de juliol de 2011

EL DIA DE LA TETA vintage (IIa Edició)

Per primera vegada participo en la cel·lebració del Dia de la Teta organitzada per això que es fa dir L'Odisfera (abans fèien més gràcia). Ho faig a mode de memòria històrica i per recordar que de tetes sempre n'hi han hagut i sempre n'hi hauran. Per sort de tots.

Heus aquí el meu homenatge a la Teta Públicada.


Pd: aquesta és la faceta carajillera de La RaTeta

dilluns, 20 de juny de 2011

U-PUNT-CINC

De l'úpuntcinc a l'úpuntset sols van 2 milèssimes de qualsevol mesura que es vulgui utilitzar. A vegades ve d'aquestes milèssimes, mil·límetres o miligrams el fer o no alguna cosa. Podríem dir que la voluntat té mesura però no, no parlem de voluntat. Parlem d'esma.

Porto dies sense actualitzar però el cert és que continuo sense entendre el perquè en aquests moments el país vota a la dreta. M'he quedat sense esma. M'emprenyo i penso en el futur i m'horroritza imaginar-me'l. Patir per endavant no duu enlloc però cal ser previsors. Ara mateix, pateixo per endavant.

Dimecres, com cada dimecres, passava per la Ciutadella. Aquesta setmana no he pogut passejar-hi perquè els mossos m'ho han impedit. Mentre els mitjans de comunicació (????) informaven (?????) sobre com de malament ens portem els ciutadans, dins els murs del Parlament es votava una llei que fotien enlaire el que queda de l'estat del benestar. O no. Potser ara estic sent demagògica. O si. Potser els arbres no ens han deixat veure el bosc.


Dijous vaig fer una miniescapada per remullar-me. A la platja vaig de RaTeta Choni: sombrilla, tovallola doble i nevera amb beguda fresca. Gairebé estavem sols i un cop muntat el nostre "campament gitano" vam córrer a remullar-nos. Mentre som dins es col·loca un grup de joves al nostre costat, tovallola amb tovallola. 

Comencem a rondinar. 

Quan sortim veiem que entre ells i nosaltres hi ha una distància de 5 centímetres de separació, tipus llauna d'anxoves. Extranyats donat els quilòmetres i quilòmetres lliures de platja (bé, molts metres) que hi ha, traslladem (emprenyats) el nostre campament 50 metres més enllà. Rondinem "mira que no hi ha platja que s'han de posar aqui, mira que són jetas, que no tenen més platja", etc, etc. 

M'aixeco i vaig cap a ells.

De bones maneres els dic que si no els importa un altre dia,  donat les amples dimensions de la platja (i  si no els molesta), si podrien no ficar-se sobre les tovalloles d'algú altre. Els nois, machitos, "oye, que la playa es de todos, que os habeis ido y nos hemos sentido culpables y no somos culpables de nada, que la playa es de todos y que por culpa vuestra nos hemos sentido mal y que la playa es de todos". "Per suposat!" dic "i per això hem marxat nosaltres, però un altre dia, crec que posar-se sobre d'algú no són les maneres però que cap problema, si creuen que ho han de fer, que ho facin". L'única noia que estava entre ells s'aixeca i em diu: "tens raó, noia... ho sento, no ens hem donat compte". "Cap problema! moltes gràcies i perdona" li dic i ens acomiadem amb mirada sincera.

De l'úpuntcinc a l'úpuntset sols van 2 milèssimes de qualsevol mesura que es vulgui utilitzar. Podíem haver callat i estar tota la tarda remugant, fent mala cara als veïns de tovallola. Podíem haver-nos cridat i  insultat però vam optar per plantejar el problema i resoldre'l. Crec que aquesta és la manera humana i madura de solucionar els conflictes. Almenys, sempre que ho tinguem a l'abast.

Ep, i si no ens veiem abans, bona Nit de Sant Joan!!

diumenge, 29 de maig de 2011

TROBAR EL MOMENT JUST

Fa anys, abans que el Barça guanyés la primera Champions, estaven amb una colla d'amics esperant per sopar. Eren sopars de dissabte dins els límits que el poble ens oferia ja que encara no ens deixaven sortir fora. Però cap problema, ho arreglàvem sopant plegats.

N'hi havia un que m'agradava especialment i la vetllada prometia ser d'allò més atractiva. 

Durant la tarda havíem anat a Ca la Genoveva, el colmado del poble a comprar delicatessen's (poques) i  a les 21 la taula ja preparada feia "goig" (sovint se'm critica que usi l'adjectiu "goig" en el menjar però és que a  mi, el menjar em fa goig). Tot i que pugui semblar mentida llavors els adolescents gaudíem menjant.

Per començar ens faltaven un parell de persones (entre ells el meu amor platònic) ja que tenien reunió amb el capellà. Encara ara el triangle cacic/església/policia és vigent al poble i potser per això jo he deixat d'anar-hi. 

Van començar a fer tard 10 minuts... 20... 40... una hora... hora i mitja... dues hores..... Innocents, nosaltres els vam esperar. Quan ja feia més de dues hores que érem asseguts a taula davant el menjar, van aparèixer amb presses i cara culpabilitat: "ho sentim, ho sentim... mossèn Pere ens ha entretingut". El menjar era pansit, trist, decaigut... igual que nosaltres, que a aquelles hores  ja havíem rigut, xerrat, esperat i sols ens quedava avorrir-nos. El que prometia una nit de rialles es va convertir en una lliçó de vida.

I és que a vegades la paciència no és la mare de la ciència i les coses, persones, relacions tenen el seu punt òptim. Si el deixem passar, es floreixen. Com aquesta sanguina, que vaig voler esperar a que estes perfecte i se'm va passar. La maduixa tan bon punt va entrar a casa, va entrar a l'estomac. Com la vida, com les persones.


Les cançons, precioses d'altra banda, van estar durant anys castigades esperant a que es floríssim perquè feien mal escoltar-les. Ara, tot i antigues, tornen a tenir el seu puntet. I ella serà una mica orco però té una veu... mmm...

dimarts, 24 de maig de 2011

I HAVE A DREAM??

... no... segur que és un malson...
... demà quan em desperti, res d'això haurà passat...
... segur que no...

dijous, 12 de maig de 2011

ELEKTRA (6)

Fa una estoneta, un conegut penjava al seu mur de Facebook el comentari elitista de "él país aturat per un partit de fútbol mentre hi ha 7 morts per un terratrèmol".

Fa un parell de setmanes és van criticar les audiències que havia tingut el bodorrio anglès: com era possible que la gent s'aturés davant la tele per veure un casament "del corazón" i a més monàrquic en temps de crisi? El cas extrem va ser un locutor de radio que es va esplaiar criticant el fet i, acte seguit, va seguir parlant apassionadament del Barça... allò si que era important! (cara de póker, la meva).

Jo vaig mirar el telenotícies per veure el vestit de la núvia i avui he seguit per ràdio el partit (sóc del Puyal, jo). I no em tinc per lerda. Per sort sé diferenciar que per molta l'alegria que hi hagi avui no farà oblidar a la gent que no treballa, que no pot pagar la hipoteca, que no té on dormir. Parlem d'un respir? d'un sospir? doncs això. A vegades necessitem relaxar-nos i gaudir. I si us plau, la gent no és tant curta ni cretina ni lerda. Serà que no m'agraden aquestes falses posturetes demagógiques.


Canviant de tema, avui fa anys que el meu pare no hi és. Fa un parell de dies em van preguntar:

- tenies bona relació amb el teu pare?
- si, molt. Era un amic
- quina sort!

Aquest any, regirant calaixos, la meva mare va trobar unes llavors de tomàquet que havien guardat en un viatget al poble dels iaios. El resultat és el de la foto. Si tot va bé, aquest estiu el meu pare ens farà un regal, set anys després del que s'havia imaginat. 

dilluns, 9 de maig de 2011

CRÓNICA FINAL DE LA GALA DE UNOS ÓSCARS EXCEPCIONALES Y MUY ORIGINALES

La srta. RaTeta Miquey
durant la gala
Durant més de dos mesos, des del blog Turo Parc, El Paseante ens ha anat fent un regal en dosis mesurades. Mica en mica ha donat a conèixer alguns dels blogs per on ell es passeja. I amb aquell humor súbtil tant seu i jugant a repartir Òscars, ens ha detallat una cerimònia d'entrega de premis més àgil, distreta i ben guionada que la majoria de les retransmeses per televisió. Segurament ni són els millors blogs ni ho pretenen ser però són la seva elecció.  I com triar sempre és complicat,  qui ho fa demostra ser valent.

Després, xerrant per aquí i per allà, alguns dels nominats i/o guanyadors en hem posat d'acord per explicar la nostra versió de la mateixa cerimònia. Aquí la teniu:


Sabem que és un home discret però tot i així, esperem que reculli content aquest regal. L'hem fet entre tots i si alguna cosa cal destacar és el carinyu demostrat per cada un de nosaltres:

Foto de familía d'alguns dels premiats. D'esquerra a dreta: Òscar, Be Wild, Filadora, Violette, Aquari, Xènia, El Veí, Amber, Duchsgel, El Paseante, Computer, Maiestard, La RaTeta, Helena, MK, País Secret, Llum de Dona, Fra Miquel i Vida. Darrera, Tanguito.


dijous, 28 d’abril de 2011

UNA IMATGE VAL MÉS QUE 1000 PARAULES

Es pot dir més alt però no més clar. Estic patint un acoso y derribo a casa. Tot i així ens hem ventilat un quilo que, en una gata, és molt. Serà per salut, serà pel preu del pinso-light però és. L'operació bikini va viento en popa.


Xerro poc de coses importants, aquests dies. Però tot està tant fotut i desanima de tal manera que prefereixo viure a una setmana vista i no mirar més enllà. Almenys uns dies.

dilluns, 18 d’abril de 2011

ES DE SER INÚTILES

Tot fent un tallat, xerrava avui amb una companya de feina que aquest matí ha anat a la dietista i que s'ha aprimat 2 quilets. Després de les felicitacions pertinents, plenes d'enveja insana manifestada obertament, m'explicava el que significa per a ella aprimar-se, que hi ha alguna cosa dins seu que li diu que no serà capaç però que farta d'aquesta veu, ella i sols ella ho farà (un aplaus!!!).

Fa un parell d'anys que s'ha separat del pare dels seus fills, un personatge un pel dèspota i malcarat (hem treballat junts) que quan ella va decidir deixar-lo, li va dir: "que no veus, dona, que grossa així com estàs ningú es fixarà en tu?". I quan m'ho explicava he pensat (però no he dit) que quina classe d'ésser ha de ser ell que per a que no el deixin, li tira aquesta floreta esperant que així no l'abandonin.

... es de ser inútiles...

divendres, 15 d’abril de 2011

"SILLÓN LUNA"

Aprofitant el cap de setmana, vaig a gaudir una estoneta dels meus "Sillon Luna"

dimarts, 12 d’abril de 2011

VICISSITUD

vicissitud (generalment en pl) f Successió d'una cosa a una altra tota diferent, alternativa d'esdeveniments pròspers i adversos. Les vicissituds de la vida.

Ella, però, no entén el perquè

dimecres, 6 d’abril de 2011

MANEL vrs BRUCE, EL FENOMEN

Ara que m'he fet més gran me n'adono que inconscientment m'agrada dur la contrària. Però no "perquè si" sinó que em costa "formar part de", no m'agrada sentir-me borrego i generalment  primer em miro les coses a una certa distància per després, si cal, ficar-m'hi de cap.

Per això quan fa un parell o tres d'anys va sorgir el Fenomen Manel amb en Tohub no enteníem aquest pretés nou fenomen social. D'acord que la música és agradable, les lletres maques, el "look" nostrat, fins i tot en Guardiola hi era present però tot això els feia tant perfectes, tant "d'aquí", tant "de casa" que a mi se'm van travessar. Si, sonen bé, però ja està, no?

No, no estava. Aquella primavera d'entrades esgotades al Palau, col·leccionistes de concerts acumulaven corrandes per a l'endemà poder dir: "jo vaig ser allà", va desembocar en un estiu on una parella de joventut recuperada feia de groupies travessant places de Gràcia buscant on tocaven per festes per després fer-nos-ho saber al respectable públic . Fenomen social.

Ara però, està de moda dir que els Manels cansen. No, senyores i senyors. El Fenomen Manel ja cansava fa dies. Com el Fenomen Bruce: qui no coneix aquell individu que ha anant a tres concerts seguits del Boss per identificar que el mi bemol de la tercera cançó del primer dia no es corresponia amb el del tercer (no sé si ho he dit bé, això: ho he mirat a la wikipedia). I jo que no sóc melòmana perquè tant escolto Pastora com Paquita la del Barrio com MaximaFM considero, però, que els Manel no han enganyat en aquesta 2a entrega, han estat sincers i han intentat millorar.

Resumint: no creem mites ni religions del que només és un entreteniment i menys a les nostres edats (això és extrapolable al futbol, a la droga o al Colin Firth). És música, distensió, relax... i prou.

I si be trobo un pel pretensiós el seu videoclip d'Aniversari (que coi, els deu fer il·lusió, no?), mentre llegeixen, escoltin si us plau La Cançó del Soldadet: esgarrifa!


PD si, Tohub, estic defensant els Manel... si, si, jo...

dijous, 31 de març de 2011

EL BIGSUR

Fa anys, ara ja masses, quatre amigues vam voler donar una sorpresa a una cinquena que s'havia enamorat d'un californià i feia mesos que vivia a la costa oest nord americana, enmig de cases baixes, carreteres immenses i d'un clima temperat.

Després de les catorze hores de vol, la tieta rica de Santa Monica ens va rebre a casa seva (piscina exterior climatitzada inclosa) amb un immens bol de guacamole que, intacte, va retirar perquè nosaltres, amb una gana salvatge i la panxa buida però educades de mena,  prudentment vam esperar a que fos l'hora de sopar. No coneixíem, encara, la moda de la Coronita prèvia, nachos i  guacamole. Això no ens ha tornat a passar.

Una gràcia afegida era que tornàvem el dia del meu aniversari. Els de casa ens van despertar per felicitar-me quan a Barcelona ja acabava el dia i a l'hotel de l'aeroport tot just començava. No tinc clar si aquell any vaig fer anys o no però recordo emocionada les seves veus esverades, impacients i il·lusionades dient  que "d'aquí unes hores ens veiem!".

Ens barrejavem la roba i dins la camioneta compartiem auriculars per cantar (ho sento, no m'ho tingueu en compte):


I així vam passar unes vacances de setmana santa, anant a Hoover Damm després de lluites infructuosos per arribar-nos al Grand Canyon, dormint a Las Vegas, passejant sobre els tacons de la Marilyn, menjant el turkey day i mullant-nos els peus a Carmel una tarda que em vaig prometre tornar al Big Sur aviat i encara més ben acompanyada.

... calla... si ara que m'hi fixo... avui fa just 14 anys que tornàvem!!!

dissabte, 26 de març de 2011

NO VOLIEU UNA ACTA DE SECRETARIA?

Vaig arribar a l'escola a 5è d'EGB i per aquest fet era una de "les diferents". Potser per la dificultat de ser-ho, tota la vida he arrossegat manies, tics i sentiments de marginació que si no els hagués tingut hauria viscut encara molt millor.

A mesura que m'he anat fent gran sempre he evitat al màxim situacions de pseudo-marginació estúpides, d'aquelles que qualsevol grup genera per així sentir-se més poderós front al que acaba d'arribar: el més imbècil fa gràcia al líder del grup i ja el tenim afegit,sempre i quan sigui capaç d'enfotre's de tonteries, però importants si es vol ser reconeguda la seva pertinença. A vegades es pot ser molt cruel i empetitir a la persona, d'altres l'ajuden a ser més forta.

Tot això per dir que la setmana passada una colla d'amics ens vam juntar per anar a menjar bunyols de bacallà. Som amics que no fa gaire que ens coneixem però tot i així, es respira un carinyu latent. Sabem de les nostres vides per una afició tonta que tots tenim, una casualitat. I si havíem de ser 8 (per exemple), vam acabar sent 14: que si porto a una amiga, que si vindrà la meva germana, que si el cosí baixarà directament, que si hem recuperat aquell que fa temps que no veiem, que si el marit ja és un més... Faltaven alguns, no sobrava ningú i la Barceloneta anava plena de gent menjant bunyols i bevent  mojitos.

Tots vam anar afegint gent a la trobada i mica en mica es va crear una escalfor que no m'he tret de sobre en tota la setmana.


divendres, 18 de març de 2011

TRIBULACIONS (2)

Ahir m'hi vaig tornar a trobar. 

A primera hora tenia "uns assumptes pendents", no havia pogut rentar-me el cabell i al vespre anava al teatre.  No és que per anar al teatre hagi de rentar-me el cap però és allò que no et sents còmode així que, aprofitant que entre assumpte i assumpte tenia una estoneta lliure, vaig anar a donar un volt a veure si trobava alguna pelu. I si, molt atentament em van rentar el cap fent-me un massatge circulatori  i relaxant.

Per cert, que et rentin el cap el considero un dels millors plaers existents  (si, si, tipus Memorias de Africa). 

Seguint amb el que deia. A la peluqueria tot sortia tant rodat que vaig animar-me a que em fessin "les puntes". També, tot correcte ("te lo vacio un poco y te arreglo el escalado para que no te pese tanto y te aguante el moldeado"). I si, si, sols les puntes, una mica escaladet, tot bé. Però, clar, sempre arriba aquell moment en que tot s'espatlla:

ella - ¿te lo aliso? 
jo - no, no, natural
ella - ¿te lo aliso? 
jo - no, no, natural
ella - ¿te lo aliso? 
jo - fes el que vulguis
ella - te lo aliso

Total, abans d'entrar al curs (2n assumpte pendent), vaig posar el cap sota l'aixeta.


by Facebook

dimecres, 16 de març de 2011

i ara ORANGE

A mi que em disculpin però vist això:
algú es pot resistira clavar-li queixalada?
Dolça i àcida, com la vida.

dimarts, 15 de març de 2011

ON THE BRINK OF THE PRECIPICE

No suporto llegir un llibre subratllat, no m'agrada gens saber el que altres persones troben o no interessant en el que llegeixen: em desconcentra i començo a pensar en qui ho ha llegit, com deu ser, si li haurà agradat o no o si després de llegir-lo, el llibre l'ha marcat.

Deu ser culpa de de que sóc incapaç d'observar estils, maneres o intencions literàries i que la meva tendència a "anar de bòlid per la vida" sovint fa que se'm passin aquests petits detalls literaris que tant m'agradaria apreciar. Tambe és cert que si no ho faig serà que no ho necessito.

Potser per això quan aquest cap de setmana m'he trobat amb una sensació descrita en un llibre que m'ha estat donant voltes pel cap, m'ha sobtat:

Havia après a respectar l'abisme que en Mattia havia excavat al seu volant. Feia anys havia intentat saltar-lo, aquell abisme, i hi havia caigut. Ara es limitava a seure arran del precipici, amb les cames penjant en el buit."
La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano
M'he esperat a llegir-lo a que el llibre passés una mica "de moda" i el cert és que m'està agradant. I sé que, si d'alguna cosa he fugit sempre és d'asseure'm a mirar la vida passar o el que és el mateix, limitar-me a seure arran del precipici penjant les cames al buit. 

Sols pel títol, la BSO seria una racció de Paquita la del Barrio (que mai està de més), a Precipicio (Tres Veces Te Engañé) però no hi ha manera de penjar-la. Així què, qui tingui Spotify allà la trobarà. Com sempre, una perla. 

dissabte, 12 de març de 2011

BLAU = BLUE = BLUES

Fa dies que en Tohub parla de marxar. Marxar a un altre món on les necessitats, els valors i les aspiracions siguin unes altres. A mi em costa pensar en deixar tot això, els meus llocs, les meves persones... suposo que sóc més conservadora i menys arriscada del que voldria. 

Però hi ha dies en que res t'anima a resistir i tot i així hi continues suposo que per covardia.

  video

Total, que aprofitant el dia de pluja me'n vaig al poble a olorar terra mullada que, segons diuen, reconcilia. I m'enduc la panificadora per fer pa que l'olor de pa torrant-se fa casa. I quan arribi començaré a preparar una part del sopar per gaudir amb quatre amics de menjars fets, per tots, amb il·lusió i expectants davant els resultats.

I com sempre, va per davant la qualitat davant la quantitat.

dilluns, 7 de març de 2011

OJU, PERILL!!!

Comença la invasió. És una amenaça.

dissabte, 5 de març de 2011

CARRERA CAP ELS OSCARS

Em repetiria si digués que m'agrada llegir al Paseante, però va, seré pesada un cop més: M'AGRADA LLEGIR AL PASEANTE. Per això ahir quan els ulls se'm tancaven de son però intentava fer una ullada ràpida a les novetats bloguesfèriques, mentre el llegia vaig pensar que somiava. Avui me l'he tornat a mirar i no, no somiava, no: en la seva particular gala he estat n-o-m-i-n-a-d-a!!! I mira, que m'ha fet una il·lusió que no sabeu com. 

Total que, després de fer-me la manicura i abans de recollir pedres per fer un mur al jardí aquest cap de setmana,  vaig a intentar comprar vots ensenyant-vos quatre fotos d'aquest-meu hivern sobretot per mostrar que no tots els hiverns han de ser freds i blaus.


Són fotos senzilles però és que la nominació a la Millor Direcció Artística m'ha pillat una mica... així... com ho diria... en calces???