divendres, 27 de desembre del 2013

Qui em coneix una mica sap que sóc un pèl escèptica en el tema familiar malgrat fos d'aquelles persones anomenades familiars. O posats "ultrafamiliars", de las que la família passava per davant de tot sense valorar si per decisió pròpia o bé perquè sempre havia estat així. Però sempre anava per davant.

I el cert és que segueixo sent familiar. No tant ultra i bastant descreguda degut a les hòsties voltes inesperades que et dona la vida. Perquè així com érem nou que vam passar a ser cinc i així érem set que ara som sis... concretament quatre... o set... o cinc... o dos. 

De família-família tinc els mateixos però no sempre em volen igual (bé, un fa prop de nou anys que va marxar però hi és). De fet sovint em prefereixen si dic "sí" o quan dono la raó al que intranscendentalment se'm planteja. Un altre tema és quan haig de confessar "si vols et dic el que vols sentir tot i que no ho crec" això si, ho dic amb la boca petita. I és que a vegades haig d'exercir de RaTeta Mercedària.

Però és fàcil perquè tot això ho resolc culpant a l'edat (aquí i ara hauria d'intervenir aquella vella amiga de La Illa Roja... ella ja sap perquè) però de manera positiva, és a dir, una mica m'ho tiro a l'esquena que si no, faria molt mal. Siguem sincers, escepticisme dolorós. 

Per això el dia que recuperes una part d'aquells nou que havíem estat fa tants anys o aquella persona amb qui havies compartit un tros de vida i sents ara la mateixa escalfor d'amor i la mateixa confiança i tant enyor i retrobes la RaTeta que havies estat fa quinze o trenta anys enrere penses que ser ultrafamiliar val la pena. Que ets a partir de tu i dels altres, que l'orgull, la vanitat, l'egoisme, la intransigència o la sobèrbia no van més enllà de la solitud. I que potser si té raó en Tohub quan parla dels ensenyaments marxistes i de la conveniència d'analitzar els problemes sota la perspectiva del materialisme històric. I que sempre i tot a la vida necessita una revisió constant. 

I és que aquest any els retrobaments han omplert un grapat de bons moments.
Heus aquí la RaTeta Miquey flirtejant amb en Doraemon

PD un cop més he oblidat les meves cites al psicoanalista escrivint aquestes quatre ratlles.
PD 1 de banda sonora qualsevol d'Antònia Font






dissabte, 13 de juliol del 2013

... TE MENJARÉ A BESADES...

 
Si vens em trobaràs ballant de puntes
damunt d'aquesta roca,  damunt d'aquesta roca

dilluns, 21 de gener del 2013

SOBRE RODES

Parlaven de temporal "de vent i neu" per un dia d'aquests i per si de cas, m'he mogut poc aquest cap de setmana. Avui, però, he anat a investigar les rodalíes però la costa estava tranquila. Clar que ja era fosc quan amb la bici he arribat a la platja del Somorrostro

He continuat pel Passeig Marítim fins desviar-me cap el mercat de la Barceloneta, tot sentint el soroll d'una moto que em perseguia però que no he deixat passar. Xula si, i què?

us presento la meva bici

I com el bar on prenc el cafè els dissabtes ja tenia la persiana mig tancada, he continuat la ruta prevista fins al Passeig Picasso, on havia d'anar a buscar quinoa enmig de la infinitat de gra, cereals, fruits secs, arrossos, farines, especies i tota mena de substàncies maravelloses que tenen a can Renobell. No n'he tastat mai, de quinoa, i l'altre a la ràdio dia en parlaven.

Abans, però, calía travessar Marquès d'Argentaria. Encara que no passava cap cotxe, m'he aturat davant el semàfor vermell (com bé em van ensenyar a fer els odisfèrics-vintage). Alhora arriben dues bicis més i ens posem a primera línia, al costat d'un noi amb un carro de supermercat ple de ferralla. Em fixo que està força prim. I fa mal.

A la meva esquerra s'aturen dos tricicles d'una empresa de missatgeria urgent. Entre ells comenten alguna cosa i riuen però com duc la gorra del jersei posada, no els entenc.

Llavors noto una mica d'aire a la dreta, i veig un noi amb un monopatí (ara té un altre nom però jo els conec així), que arriba i també espera a passar.

El semàfor continua en vermell mentre un senyor en crosses també s'atura.

Darrera nostre es posiciona un rickshaw turístic buit ja que suposo que fa massa fred per contemplar la ciutat asseguts dins.

"Curiós -penso- veure com estaven representats tots els estris de rodes sense motor que volten per la ciutat". Mentrestant el semàfor es posa verd.

I de la nostra dreta apareix, ràpida com un llampec, una senyora amb el carret d'anar a comprar. 

Ara si que hi som tots. 


PD bé, he inclós el senyor de les crosses tot i que la seva seria una categoria diferent

diumenge, 6 de gener del 2013

TARD, VAS TARD, RaTeta!!!


els millors regals de Reis que he rebut avui
Felicitar les festes i l'any el dia de Reis és anar tard, ho sé. Però o les idees no arriben o el temps fuig massa depressa i tot i que ho intento, segueixo sense saber organitzar-me bé el temps.

I res. Que tot i estar massa callada, aquest racó segueix present. A vegades tantes males notícies fan pensar en escriure menjades de tarro tristes i no vull. No. Perquè la majoria vivim un present bastant diferent al que havíem projectat però tots busquem com millorar-lo. I per això el meu desig en aquest dia de Reis és regalar-nos un cap ben lúcid per trobar la manera de deixar un futur millor als venen darrera. Busquem qui és realment l'enemic i derrotem-lo.

Així que doneu-vos per ben petonejats i felicitats pel 2013 i com deia aquell, "endavant les atxes!". Junts podem.