Després de setmanes sense poder anar al gimnàs, avui he continuat descobrint el que el petit complex esportiu m'ofereix.
Mentre feia temps a que comencés la classe d'aquagim (recomanada per tota mena d'amigues i conegudes), xapotejava damunt les escaldes d'una piscina amb fons blanc, tipus mansió de Howard Hughes en el Hollywood dels '50. I en aquell moment ha succeït:
Una dotzena i mitja de cossos nuus, lleugerament tapats per uns slips de bany, han desfilat davant els meus ulls, mullats però perfectament enfocats. Sembla ser que a altres hores del vespre l'equip de waterpolo del barri entrena.
M'he recolzat sobre el braç esquerra i he seguit mirant.
Ells es feien broma, uns reien explicant (suposo) anècdotes del cap de setmana, altres es recol·locaven els cordons del banyador en el seu interior, el més gamberro (rialler) es tirava de cap a l'aigua enganxant els peus al seu ben proporcionat cul, talment com si d'una granota es tractés. I l'últim, el que feia tard, caminava despresa ensenyant orgullós el seu tronc tatuat. Tot era bellesa, tot harmonia.
Com si d'un somni es tractés en Carlos, el meu nou monitor, m'ha despertat amb un "¿vienes?", "i tant!" he contestat. Així ha començat la meva primera classe d'aquagim a la piscina blanca, aixecant pota dreta i/o estirant l'esquerra a ritme de Lady Gaga tot preguntant-me:
a) si George Clooney o Jude Law també entrenen a waterpolo (quina meravellosa imatge m'està venint al cap)
b) si el fet de veure constantment publicitat (en l'autobús que para davant de casa) el llibre:
fa que vulgui donar resposta a l'hipòtesi estúpida i masclista que planteja el títol, i que em fa imaginar-me intentant desxifrar un mapa tot somniant en trobar un "príncipe azul":
MANDA WUEVOS!!!