dilluns, 13 gener de 2014

MATINADA DE DILLUNS

Sóc d'una mena extranya de gent a la que ens fa mandra anar a dormir. Donant voltes a la idea, he buscat per la xarxa i veig que existeix un grup organitzat. Ara, ja més tranquila sabent això, vaig a intentar clapar.

... aquesta NO és ben bé la idea però...



divendres, 27 desembre de 2013

Qui em coneix una mica sap que sóc un pèl escèptica en el tema familiar malgrat fos d'aquelles persones anomenades familiars. O posats "ultrafamiliars", de las que la família passava per davant de tot sense valorar si per decisió pròpia o bé perquè sempre havia estat així. Però sempre anava per davant.

I el cert és que segueixo sent familiar. No tant ultra i bastant descreguda degut a les hòsties voltes inesperades que et dona la vida. Perquè així com érem nou que vam passar a ser cinc i així érem set que ara som sis... concretament quatre... o set... o cinc... o dos. 

De família-família tinc els mateixos però no sempre em volen igual (bé, un fa prop de nou anys que va marxar però hi és). De fet sovint em prefereixen si dic "sí" o quan dono la raó al que intranscendentalment se'm planteja. Un altre tema és quan haig de confessar "si vols et dic el que vols sentir tot i que no ho crec" això si, ho dic amb la boca petita. I és que a vegades haig d'exercir de RaTeta Mercedària.

Però és fàcil perquè tot això ho resolc culpant a l'edat (aquí i ara hauria d'intervenir aquella vella amiga de La Illa Roja... ella ja sap perquè) però de manera positiva, és a dir, una mica m'ho tiro a l'esquena que si no, faria molt mal. Siguem sincers, escepticisme dolorós. 

Per això el dia que recuperes una part d'aquells nou que havíem estat fa tants anys o aquella persona amb qui havies compartit un tros de vida i sents ara la mateixa escalfor d'amor i la mateixa confiança i tant enyor i retrobes la RaTeta que havies estat fa quinze o trenta anys enrere penses que ser ultrafamiliar val la pena. Que ets a partir de tu i dels altres, que l'orgull, la vanitat, l'egoisme, la intransigència o la sobèrbia no van més enllà de la solitud. I que potser si té raó en Tohub quan parla dels ensenyaments marxistes i de la conveniència d'analitzar els problemes sota la perspectiva del materialisme històric. I que sempre i tot a la vida necessita una revisió constant. 

I és que aquest any els retrobaments han omplert un grapat de bons moments.
Heus aquí la RaTeta Miquey flirtejant amb en Doraemon

PD un cop més he oblidat les meves cites al psicoanalista escrivint aquestes quatre ratlles.
PD 1 de banda sonora qualsevol d'Antònia Font






dissabte, 13 juliol de 2013

... TE MENJARÉ A BESADES...

 
Si vens em trobaràs ballant de puntes
damunt d'aquesta roca,  damunt d'aquesta roca

dijous, 27 juny de 2013

L’aprimament de TV3 no és només un bunyol, també és una venjança (Gabriel Jaraba)

tv3 assemblea

Josep Antoni Duran Lleida m’ha estalviat la feina d’argumentar la raó de fons del procés d’aprimament de TV3, Catalunya Ràdio, la Xarxa de Mitjans Locals i l’Agència Catalana de Notícies, i alhora, el tràngol de passar per conspiranoic. En unes declaracions recollides pel Diari de Girona, el capdavanter d’Unió Democràtica diu el que molts a la direcció i a les bases de CiU pensen: que TV3 treballa per aplanar el camí d’ERC. Duran diu, en veu alta segons sembla, el que hom pensa en tot un seguit d’ambients polítics i que ha traspuat a determinats cercles catalanistes (i no tant). Des que els governs d’esquerres van abandonar l’ambigüitat respecte a TV3, la direcció i els professionals de la televisió nacional de Catalunya han estat vistos com a adversaris per part dels qui es sentien injustament bandejats del poder. D’aleshores ençà, els professionals de TV3 i el model de televisió pública que havien aconseguit bastir han tingut enemics no només dins el nacionalisme espanyol d’enllà i ençà de l’Ebre sino al bell mig mateix del catalanisme polític de centredreta.
L’ERO que ara amenaça els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio és l’excusa econòmica d’una venjança política. És dur escriure-ho amb aquestes paraules però és així. I és a més una estratègia mesquina perquè pretèn aconseguir certa complicitat per part del públic, llargament intoxicat per fal.làcies relatives al suposat sobredimensionament de les estructures de TV3, difoses igualment, fa encara més temps, pel PSC quan es trobava a l’oposició en legislatures anteriors. Hi ha també, en alguns sectors, una estranya mala voluntat contra TV3, a la qual s’acusa de malvestats inconcebibles, fins i tot de destruïr la llengua. Vaig contribuïr a estructurar el servei d’atenció als espectadors de la casa i sé del que parlo perquè ho han llegit els meus ulls de primera mà. Tot plegat fa que la falsa idea del sobredimensionament hagi pres força entre la gent, que desconeix que una televisió de qualitat com la que tenim no es fa amb quatre canyes, malgrat que el cost real per persona dels canals de TV3 i Catalunya Ràdio és de 10 cèntims cada dia.
La direcció de la CCMA ha volgut aprofitar aquesta desinformació per tal de treure’n profit, per aquest motiu han divulgat unes xifres de sous que no corresponen a la realitat, tot atiant la malevolença i la ignorància. Cal dir que en tota la història contemporània de la comunicació a Catalunya mai s’havia arribat a aquesta baixesa, ni en els moments més compromesos del pas de Jordi Pujol per empreses de comunicació i de cultura. L’èxit de TV3 es deu als seus professionals, i també, cal dir-ho, a la visió genial de Jordi Pujol i Lluís Prenafeta en trencar amb la gasiveria comunicacional que havia tingut sempre el catalanisme i tirar endavant un projecte ambiciós de nivell internacional. La TV3 que volen ara els directius nomenats per CiU sembla, irònicament, la que hauria volgut el PSC en la seva època més sectària respecte a la CCRTV. Perquè es tracta de sectarisme, expressat en el convenciment d’alguns que el departament d’informatius està “control.lat per una cèl.lula leninista”, així ho diuen i ho creuen (què Déu els conservi la vista).
Els professionals de TV3 han volgut contraposar als arguments pseudoeconòmics de la direcció dades fefaents, com es pot llegir a aquest text: Respostes clares a preguntes concretes. Però l’argument de base és polític: TV3 és un instrument irrenunciable per a Catalunya, per la seva llengua, cultura i nacionalitat. El sectarisme dels seus dirigents i dels qui els nomenen i inspiren respòn a una venjança i a una aspiració: afeblir la radiotelevisió pública per enfortir la privada (que creuen, ai las, que afavoreix els seus interessos; ja en parlarem d’aquí a un any). I la televisió de qualitat, especialment TV3, no només es fa amb mitjans materials, sinò sobretot amb elements immaterials. Aquests immaterials es diuen il.lusió, passió i visió. El procès de desmantellament de la CCMA, que ha reduït pressupostos, sous i mitjans (vegeu el link de més amunt) ha acabat per destruïr, o gairebé, la moral dels professionals. Que ho sàpiga la gent: els productes de comunicació es fan amb il.lusió, convenciment, moltes ganes i moltes hores. Quan vegeu un programa de TV o ràdio, una publicació o qualsevol producte comunicacional que no us acabi de fer el pes perquè li falta no sé què, aquest no sé què és precisament la il.lusió dels qui el fan, que traspua subtilment la mediació comunicativa i arriba a ser percebut intuitivament pel receptor. Ara la màgia s’ha trencat, i no sé si podrà ser recuperada. El sector sectari que tira endavant aquesta política suïcida se sentirà venjat del seu papus, Mònica Terribas, i de la sensació que un dia se’ls va arrabassar quelcom que creien que era d’ells exclusivament. Les reduccions salarials són també la venjança contra uns professionals als quals no es perdona haver complert la seva obligació tot dotant TV3 d’independència i qualitat, en lloc de ser mesells i dir amén, com estaven acostumats en la mesquina trajectòria comunicacional del catalanisme polític.
El periodista esportiu José María García, entrevistat un cop per Jordi Basté a Rac1, ho va explicar amb una frase memorable. Garcia va passar per la COPE i va acabar a matar amb els bisbes espanyols que la regeixen. Basté li va preguntar: “I tu que ets tan catòlic i devot, aquesta experiència no t’ha fet perdre la fe?” I el Butanito li va respondre: “No, els bisbes no m’han fet perdre la fe però si que m’han fet perdre la il.lusió”.
http://gabrieljaraba.wordpress.com/2013/06/25/laprimament-de-tv3-no-es-nomes-un-bunyol-tambe-una-venjanca/

dimarts, 9 abril de 2013

PER SANT JORDI, AMOR I LLIBRES

I com al barri no hi ha res millor que ser bon veí, el dissabte 20 aniré a tornar la sal que tantes i tantes vegades em presta El Veí de Dalt. Ja sé que quan truco a la porta, mira per la mirilla, fa aixecar al Paseante del tresillo i amaga la manta de quadres sota el coixí. Es pensen que no sé que viuen junts... si hasta estenen els calçotets a la mateixa corda de la galeria del darrera! ho sé perquè que no l'escorren bé i mulla la meva. 



Però jo callo.

Bé, no, dissabte 20 aniré a La Papa a comentar això i quatre coses més que em molesten (les burilles del tabac de liar al replà del 3r pis o les boles de propaganda postal al voltant de la paperera, per exemple). Les instruccions les podeu trobar al blog del Veí de Dalt.

Algú més s'apunta? és obert a tothom!...tot...hom... tot... tu, tu, tut-hom!

 (ei, hi ha qui diu que, seguint la moda dels gintònics, potser fins i tot preparem una cata de trifàssics...)

dimarts, 29 gener de 2013

CADENA DE REFRANYS, DITES, GOIGS I ALTRES FORMES BLOGÀIRES (1)



"qui dia passa, blog empeny"

Després d'una xerrada a quatre bandes, inauguro aquesta cadena i la passo a la meravellosa senyureta Gerònima, del blog "Llampecs i Trons", que ja està al cas del tema i a la senyureta Goculta, del blog "Un dia de color..." (i també meravellosa) que segur que no té ni ideia de què li parlo.

dilluns, 21 gener de 2013

SOBRE RODES

Parlaven de temporal "de vent i neu" per un dia d'aquests i per si de cas, m'he mogut poc aquest cap de setmana. Avui, però, he anat a investigar les rodalíes però la costa estava tranquila. Clar que ja era fosc quan amb la bici he arribat a la platja del Somorrostro

He continuat pel Passeig Marítim fins desviar-me cap el mercat de la Barceloneta, tot sentint el soroll d'una moto que em perseguia però que no he deixat passar. Xula si, i què?

us presento la meva bici

I com el bar on prenc el cafè els dissabtes ja tenia la persiana mig tancada, he continuat la ruta prevista fins al Passeig Picasso, on havia d'anar a buscar quinoa enmig de la infinitat de gra, cereals, fruits secs, arrossos, farines, especies i tota mena de substàncies maravelloses que tenen a can Renobell. No n'he tastat mai, de quinoa, i l'altre a la ràdio dia en parlaven.

Abans, però, calía travessar Marquès d'Argentaria. Encara que no passava cap cotxe, m'he aturat davant el semàfor vermell (com bé em van ensenyar a fer els odisfèrics-vintage). Alhora arriben dues bicis més i ens posem a primera línia, al costat d'un noi amb un carro de supermercat ple de ferralla. Em fixo que està força prim. I fa mal.

A la meva esquerra s'aturen dos tricicles d'una empresa de missatgeria urgent. Entre ells comenten alguna cosa i riuen però com duc la gorra del jersei posada, no els entenc.

Llavors noto una mica d'aire a la dreta, i veig un noi amb un monopatí (ara té un altre nom però jo els conec així), que arriba i també espera a passar.

El semàfor continua en vermell mentre un senyor en crosses també s'atura.

Darrera nostre es posiciona un rickshaw turístic buit ja que suposo que fa massa fred per contemplar la ciutat asseguts dins.

"Curiós -penso- veure com estaven representats tots els estris de rodes sense motor que volten per la ciutat". Mentrestant el semàfor es posa verd.

I de la nostra dreta apareix, ràpida com un llampec, una senyora amb el carret d'anar a comprar. 

Ara si que hi som tots. 


PD bé, he inclós el senyor de les crosses tot i que la seva seria una categoria diferent

diumenge, 6 gener de 2013

TARD, VAS TARD, RaTeta!!!


els millors regals de Reis que he rebut avui
Felicitar les festes i l'any el dia de Reis és anar tard, ho sé. Però o les idees no arriben o el temps fuig massa depressa i tot i que ho intento, segueixo sense saber organitzar-me bé el temps.

I res. Que tot i estar massa callada, aquest racó segueix present. A vegades tantes males notícies fan pensar en escriure menjades de tarro tristes i no vull. No. Perquè la majoria vivim un present bastant diferent al que havíem projectat però tots busquem com millorar-lo. I per això el meu desig en aquest dia de Reis és regalar-nos un cap ben lúcid per trobar la manera de deixar un futur millor als venen darrera. Busquem qui és realment l'enemic i derrotem-lo.

Així que doneu-vos per ben petonejats i felicitats pel 2013 i com deia aquell, "endavant les atxes!". Junts podem.


dilluns, 17 setembre de 2012

O ELLS O NOSALTRES

Ara vaig a mirar el Salvados d'ahir. Sé que l'aniré mirant i amb el cap faré allò de "si, si" i per les audiències que hi van haver, sembla que més d'una/un ha fet o farà el mateix (a TV3 parlaven dels TDH i volia veure-ho).

Entre dimarts i dissabte de la setmana passada una multitud de persones, que fa cincs anys ni lokus ens ho haguéssim cregut, hem sortit al carrer. Tenim poder, més del que ens pensem, cada cop que aquesta (encara) pseudo-democràcia ens deixa anar a votar. Usem-la doncs pensant en què realment podem fer alguna cosa per millorar el fàstic de realitat actual. No ens deixem enganyar i no tinguem por perquè si bé l'ordre és de dretes, quan ells manen el poble viu pitjor.

Cada vegada veig més clar que ara si, és el moment de tornar a canviar el món. 

PD coi, ara m'he entretingut a escriure i ja se m'ha fet tard.
 

dijous, 26 juliol de 2012

WEIGHTLESS TRAINNER


                           "¿quiere adelgazar? ¡pregúnteme cómo!"


Com una metàfora de l'actualitat, si ara mateix li preguntéssim a la Blanca quina és la seva experiència aprimant-se 3 quilos i que n'ha tret de tot aquest any i mig d'esforços i dificultats, segurament ens respondria que ara es coneix millor a ella mateixa, que sap quins són els seus límits i que de tot forat fosc se'n pot sortir.

Talment com si d'una personeta es tractés.


(Post dedicat especialment als nebots del Joan: ja no hi ha gat-gordo però ara la Blanca s'enfila a la branca més alta de l'olivera per esmolar-se millor les ungles i quan juga amb la seva germana Bruna a barallar-se, a vegades la guanya)

dijous, 14 juny de 2012

NO VOLIEU CALDO?

Doncs dues tasses.

Què, que fa massa calor i les tardes de diumenge no sabeu que fer? cap problema. Aquí tenim Blogville per solventar-ho.

... mmm... algú recorda una cosa anomenat llibre? És més, algú recorda un objecte anomenat llibre i escrit pels veïns de les Històries Veïnals. I encara  més, potser fins i tot hi vas col·laborar en la seva publicació... si? si? vas ser tu? No diguis més, apunta:

DIUMENGE 8 de juliol, 18h al Bar LA PAPA (Tapioles 12) a Barcelona.



Podràs recollir el llibre, comprar-ne més, xerrar de tot allò que va quedar pendent el Dia de la República de Blogville, portar a l'amiga pesada que no calla, conèixer al veï sexi que no goses tornar-li la roba interior que se li ha caigut pel celobert... vamus, tot allò que ha quedat pendent.

Farem la presentació del llibre i xerrarem molt i per tant, porta a qui vulguis que quan més siguem, millor. I si et va bé, envia un "mailet" a soparveinal@gmail.com per comptar quants serem (metre més, metre menys).

Si, clar... hi hauran sorpreses!!!

Què, ens veiem allà? si? que bé!!!

dilluns, 4 juny de 2012

DIAS PARES

Aprofitant els dies en que m'aixeco amb l'esperit plagiador encès i remeno entre les coses que admiro per veure què o a qui puc copiar descaradament, avui aporto el meu primer diasnones. Gaudeixo del blog i admiro qui hi ha al darrera, per la originalitat, la seva capacitat, per la racionalitat irracional i perquè la matèria primera és de molt alta qualitat. I perquè em "pineja" al Pinterest les matinades de dilluns.
 
Masses paraules per ser un diasnones real

divendres, 25 maig de 2012

COSES AGRADABLES


Fent dissabte, un vespre de dijous, a la bossa de "Coses Per Emmarcar-les i Llegir-les i Repetir-les Cada Dia del Món" m'he trobat el regal de fa un parell de nadals de la meva amiga Pablito. La meva amiga Pablito és una crack-de-la-muerte... com La Sabijeta o La Douce o El Capità o La Granaïna o El de les Botifarres... o el pobre Tohub que no sé com darrerament aguanta el meu udolar histèric. 

Jo és que en tinc pocs, d'amics però tant, tant bons...


diumenge, 13 maig de 2012

ELECTRA VII: el cabàs



Els estius de la RaTeta eren dos mesos a la gran ciutat fent carrosses de la Ventafocs amb dues cadires del menjador i una tovallola de bany per sobre, i un al poble. Allà no hi teníem orígens de cap tipus però els pares, agafant una calculadora, un compàs i un planell del país van decidir el nostre cancún familiar.

Hi passàvem les vacances i els caps de setmana d'estiu i hivern i per tant la RaTeta no va tenir "colla" a la ciutat fins entrada l'adolescència quan, seguint el camí marcat per la germana gran, va anar de campaments amb un esplai del barri. Dels franciscans. Bona gent, de mentalitat oberta.

Allà va descobrir dos hits musicals: el Rock&Rios durant les caminades a ple sol pels camins de Berga i les nits escoltant rascar una guitarra amb sons d'uns tals Esquirols o d'en Lluís Llach, tant aprop com podia del noi que li agradava però que (per fidelitat a l'amiga recent) mai va poder anar més enllà d'una mà per ajudar-la a pujar una roca o un apropament de sacs a l'hora de dormir, per saber que ell era aprop.

Si, la RaTeta és (o era) kumba. No cal enganyar-nos, aquesta és la realitat.

Un cop arribada a la gran ciutat i en les nits caloroses de juliol, en ple èxtasi, la RaTeta s'adormia escoltant El Jorn dels Miserables del rereregravat cassette "Lluís Llach a l'Olympia". I (segons diuen) avui en dia ja descreguda de gairebé tot, quan en Llach diserta o opina la RaTeta para a escoltar-lo tot fent si si si amb el cap.

En això que un dia la RaTeta arriba a casa seu i demana per anar-lo a escoltar al Camp del Barça.

- "Sola? ni hablar!"
- "Home papa, sola no. Hi va la Mònica, la Marta, el Joan, el Lluís.......... () .............
- "De cap de les maneres"
- "Ostres papa, no és just, tothom hi va! seré la rara, no hi ha dret!"
- "Si vols t'hi acompanyo però sola, no"
- "......... ................. .............. ............. vale...)

I és així com un sis de juliol el cabàs amb la senyera penjada de la nansa, la RaTeta i el seu pare van enfilar cap el Camp del Barça. Van cantar, cridar i tornar tots tres a casa, satisfets, contents i feliços. I encara ara, quan sent L'Estaca la RaTeta recorda al seu pare cantant-la en veu alta, amb emoció i il·lusió vers el futur. 

Malauradament fa set anys que ja no la podem cantar plegats (cal avisar que tampoc era una activitat que féssim habitualment) i que el cabàs ha canviat d'activitat però què carai, tot això que hem viscut!


PD Per cert, el Google Reader és un xivato.

dijous, 26 abril de 2012

TRISTESA ABSOLUTA

Hi ha dies tristos, immensament tristos. Dies d'aniversaris tristos, dies de cabrejos, dies d'ofec, dies que no entens el què t'envolta, dies que deixaries de lluitar, dies que parlaries massa, dies que la RaTeta deixa de ser-ho una estoneta. Dies injustos. Dies de merda.

Feia temps que es veia venir però això no ha impedit que avui hagi estat un dia immensament trist.



(La RaTeta porta dies sense publicar gaire, tot i tenir moltes coses a dir. Però com la majoria són agres, tristes i tots las vivim d'aprop, no cal repetir-les. Però oju! La RaTeta tornarà.)

dimecres, 28 març de 2012

SIGUEM CONSEQÜENTS, COI!!!

metàfora de la democràcia?



Demà faré vaga. Fins aquest migdia no he decidit què fer però al final ha guanyat el cor i no pas el cap. 

Per això ara, quatre mesos després i veient que la dreta segueix sent recolzada, em fa ràbia fer vaga. Primer perquè costa arribar a fi de mes (tot i que cada vegada necessito menys coses materials) i segon, perquè si som demòcrates, diumenge la dreta va tornar ha guanyar les votacions i entenc que qui els vota, està d'acord amb les accions que proposen. Si volem canviar alguna cosa, votem i votem conseqüentment.

Els sindicats són un altre tema. No sóc d'aquests que en parlen malament perquè no són el meu enemic sinó els que m'han de representar i defensar els meus interessos però.... malauradament els sento lluny, sobretot els grans. Potser perquè tinc la sort de treballar en una empresa on els tenim diversos i variats i sols els petits i independents escolten les necessitats dels que estem a trinxeres i no les directrius del que manen des de la direcció del sindicat.

Quan ja apuntaven maneres i sabíem que "los malos" guanyarien al país gran, vaig començar a tremolar. Vaig anar a votar, intentant que no sortissin però... els tenim manant. Abans també havia votat, intentant que no sortís la dreta que, per molt catalana que diuen ser, són dreta. No ens oblidem que aquesta és la seva prioritat i per tant, un partit amb aquesta tendència és difícil que defensin gaires els interessos que, com a treballador, puc demanar. Ells no enganyen, tots ho sabem.

Per això no entenc que l'única proposta que fan sigui la d'una vaga general quan el Rajoy l'espera i necessita per demostrar a Europa que si, que estem patint. A Grècia n'han fet a milers i totes vagues generals. I a Portugal. I què, han servit per alguna cosa? per què l'hem de costejar el treballador? per què no proposem accions que fotin als poders i no a nosaltres? per què no tanquem els llums de 21 a 22 durant un mes? per què no treiem diners cada dijous de cada setmana (per exemple)? per què no fem mal als que s'estàn lucrant de la nostra pèrdua de drets enlloc de fotre al treballador, a l'autònom o al petit empresari? Qui posa en risc, ara mateix, el seu lloc de treball per fer vaga? Tenim més poder del que creiem.

Demà faré vaga perquè em costava molt anar a treballar. És més, aniré a la mani perquè vull que aplegui molta gent, perquè aquí si que no perdem res. Però no, una vaga general no crec que sigui la manera.



PD per cert si voleu convertir-vos en editors, participeu en la publicació del recull de contes de les Històries Veïnals... ei, un magnífic i original regal de Sant Jordi!!!


PD 2 ja t'has apuntat al Sopar Veinal? no parlarem de política i algú promet sorpreses... qui ha dit nosequè de fullmonty?

dimecres, 29 febrer de 2012

ESTUPIDESES

M'acabo de donar compte que d'aquí 15 minuts s'acaba el 29 de febrer i que em fa gràcia que aquesta data quedi inscrita en el blog. Donat que tot està com està, penjo aquesta foto. Tonta a matar, si però... ara sols queden 10 minuts i la inspiració acaba de marxar.

Per cert el meu pare jurava i perjurava haver nascut un 29 de febrer d'un any que no era de traspàs. Com diríen aquells, un inside joke.

dilluns, 20 febrer de 2012

DESÁTAME (o vine a la festa)

En moments com els actuals en que cada nit les notícies són més desesperants que las del matí és obligatori prendre mesures dràstiques tipus "tapa-ulls" d'ase i tirar endavant, endavant prohibint-te cap escletxa de por. La por atura i ens fa volubles i NO. 

Però enmig de tanta grisor que ja fa anys ens envolta (i ara envaeix) hi ha moments que cal fer un reset i deixar sortir que la bèstia que duus dins. El meu parèntesi, però que per higiene mental darrerament aplico un cop a la setmana, és treure la chelichoni que duc dins (no gaire amagada malgrat ho vulgui dissimular) i fer de Pantera de la Barceloneta. És sentir el seu crit i posar-me a ballar en estat d'èxtasi. 

... ven, ven, desátame, ven, ven, desátame, ven, ven, desátame, ven, ven, desátame, o ven y apriétame...

És pel que deia més amunt de donar color al gris que s'ha muntat una festeta especial. Bé, per donar color i posar-nos una medalla aixinsdegran la colla de veïns, amics i simpatitzats de les Històries Veïnals perquè alotonto-alotonto acaba de tancar-se la 10a edició. I què voleu que us digui "bién vale una misa", no? doncs això, que ja la tenim aquí. 

El dia 14 d'abril a les 7 del vespre i en ple centre de Barcelona podem fer la proclama de la República Independent de Blogville tot ballant com panteres o bé xerrar i sopar. El que vulgueu.  Sols us cal apuntar-vos abans del 31 de març al mail: 

soparveinal@gmail.com
(I-M-P-R-E-S-C-I-N-D-I-B-L-E-!)

El preu total no superarà els 20€ (maldita crisi!), l'organització corre a càrrec dels blogaires  Carina, El Veí de Dalt, Gerònima, Glòria, Joana, Srta. Tiquismiquis i La RaTeta ( ho sigui, jo) i poc a poc us anirem donant detalls de tots plegat tot i que qualsevol iniciativa que proposeu serà benvinguda.  El cert és que ho estem preparant amb moooolta il·lusió.

Així què, si necessites una neteja mental i vols conèixer als teus veïns de replà o no has participat en cap Història Veïnal però també vols  esbargir-te ja saps on tens una cita el 14 d'abril... 

... ai què dius? que et fa vergonya? andaya!!! i per la vergonya o perquè no escrius HV però las llegeixes o segueixes a algun dels que escriuen no vindràs??? anda.. passa, passa endavant i apunta't ara mateix que no et vull tornar a sentir... ja et posarem al racó dels mirons-vergonyosos però vine... val?

PD si vols afegir el logo al teu blog per promocionar la festa, fantàstic!!! 

diumenge, 5 febrer de 2012

GENT, PERSONES, PERSONETES I GRANS PERSONES

En el món hi ha tot aquest mostrari humà i jo tinc la sort de tenir prop meu grans persones. Avui una d'elles m'ha donat un consell i m'ha fet recordar una cita molt meva però que malauradament havia arraconat. 

El consell és que les decisions sempre s'han de prendre en positiu i la cita és que mai s'ha de fugir endavant.

I en aquesta setmana dramàtica que finalment he conegut i parlat amb l'home que viu dins un cotxe al meu carrer i que hem aclarit si puc o no ajudar-lo, aquesta gran persona m'ha ventat de nou el cervell per seguir endavant.

És una gran persona. Meravellosa. 

dissabte, 21 gener de 2012

MENJADES DE TARRO DE La RaTeta

Sempre penso que sóc de petits detalls. Una vegada una cosa (de persona) em feia espectaculars regals però no m'estimava gens. Amb el temps he comprovat que tampoc s'estima a ell però d'allò vaig aprendre que no necessito grans coses sinó que se'm guanyen amb un petit gest, un moviment, una aclucada d'ulls, una complicitat... En sentit negatiu, però, també se'm perd... amb el mateix: un pensament, un gest, una mirada poden fer que tot l'encant s'esquerdi, fins i tot es trenqui.

Fa poc, a partir d'un petit gest temia que s'hagués esquerdat una mica allò que poquet a poquet havia anat creixent. Perquè el fet d'estimar les petites coses no treu que un sigui egoista, o que pensi que sempre té la raó i costi claudicar. Però llavors és el moment de parar a pensar en les vegades que segurament també has (he) fet mal, sense voler, per defensar-te, protegir-te o sentir-te millor... curiós... però, jo també he fet mal? si.

I per sort recordes les persones/la persona que han/ha estat generosa amb mi, que amb constància han volgut continuar al meu costat, que per continuar estant aquí no han volgut tenir en compte els meus detalls "dolents": inseguretat, egoisme, impulsivitat.. irracionalitat... intransigència... I ho agraeixo.

I és que hi han coses que mai es podran trencar i persones bones.

Per tant, deures que sempre tindré pendents o, dit d'una altre manera, coses a no deixar de aprendre MAI: saber passar de les coses que realment no tenen importància.