dilluns, 28 de febrer del 2011

BON DILLUNS!!!

Me'l miro del dret i del revés i no trobo un ram més maco que aquest:


Mirar-lo em serveix per intentar desintoxicar-me una mica d'aquesta quotidianitat plena de realitats  que  fa dos anys no existien i que em costen d'entendre.  Acabo d'escoltar a la radio que la menyspreada Sra. Maria és la culpable de la crisi energètica per ventilar casa seva més dels 5 minuts reglamentaris cada dia. O que anar per autopista a 120 enlloc de 110 farà que d'aqui vint anys la benzina dobli el seu preu.

Mirar un regal fet amb el cor em serveix de relax mental i emocional. Tant senzill com això.

Vagi bé la setmana (cap de setmana de 3 dies!!! ueeeeeee!!!)

dimecres, 23 de febrer del 2011

IMATGES DE SAINETE QUE FAN MAL

Un cop més, una imatge val més que mil paraules


A vegades però, el silenci no és la millor resposta (eh, comunitat internacional?).

diumenge, 20 de febrer del 2011

... P'ARRIBA, QUE SI NO...

Hi ha dies en que els enviaries TOTS a fangar:

- al Que-Mana-Una-Mica que per fer la punyeta al Que-Mana-Més et fa repetir una feina ben feta i malgrat em rebenti, ho faig: sóc la Que-No-Mana-Gens.
- o a l'amic quan veus que no lluita per sortir-se'n tot i que podria ser immensament més feliç si de la seva vida allunyés la covardia
- o  als que constament reviuen la censura que molts ja no hem conegut, oblidant que la llibertat d'expressió és un dret. I no, no contamina, fa pensar.
- o a la comunitat gris que prefereixen estavellar-se políticament abans que deixar de banda les ambicions personals, obrir una miqueta el cap i pensar en una ciutat real, amb personalitat i història, on vivim les persones. Si us plau, poden deixar d'enderrocar barris? Les Corts, Vallcarca... ens estàn buidant de referents!!!

En aquests dies és quan agafo les botes de caminar, enfilo muntanya amunt cap a Sant Medir sabent que al final m'esperen persones, calçot en mà, per xerrar de tot i de rés. I és quan munto un campament gitano ple de fum on passar la nit plujosa i on em desperto feliç, acceptant les presses del diumenge. "I a vegades me passa que t'estim i veig un dia que comença dins un camp de maduixes".

Una vegada més torna a sortir el plaer de les petites coses però tal i com va tot, si no gaudís d'aquests moments no sabria com tirar endavant el dia a dia.

dissabte, 19 de febrer del 2011

CENSURA: TORNEN ELS MILLORS TEMPS




Vinc de cal Paseante (com sempre, un plaer) i segueixo la iniciativa proposada per Acció Cultural del País Valencià. El tema cansa però si m'emociona veure el poder de les persones seguint les imatges d'Egipte, és de calaix seguir aquesta iniciativa. 

És fàcil, sols cal penjar una imatge en negre al nostre blog i avisar-ho a l'Acció al sensesenyal@acpv.cat.

dilluns, 14 de febrer del 2011

BATALLETES DE DIJOUS

Dijous passat i davant els últims aconteixements, en Tohub i jo sortíem de treballar passades les deu de la nit. Una mica cansats i nerviosos xerràvem d'Egipte, d'ètica i de nosaltres. En Tohub es preguntava si trobaríem algun lloc on "ens donessin de sopar" (expressió que sempre em fa gràcia) i vaig recordar un restaurant de l'Av. Sarrià / Diagonal on havia vist un menú de nit de 13€. Catalans i en crisi, vam arribar-nos-hi.

Entrem i al fons es veuen taules plenes. Esperem a la barra d'entrada i com no apareix ningú, entrem al menjador. Incòmodes enmig de persones sopant, esperem que algú ens atengui. Un senyor vestit de negre amb cada d'agobio i parlant per telèfon passa per davant, representa que no ens veu (com quan en un bar no hi ha manera de que ens vegin per demanar el 2n cafè). Nosaltres el seguim i tornem a la posició inicial, és a dir, a esperar a la barra d'entrada mentre escoltem la seva conversa telefònica:

"... si quieres pastel lo traeis vosotros... no, no, te lo digo pa que lo sepas... que aqui no tenemos pasteles.. que lo sepas... y sed puntuales.."

Penja el telèfon i continua d'esquena nostre. Esperem. Al cap d'una estoneta es gira i ens pregunta: 

- "¿para cenar?"
- "si"

Agafa tres cartes (una de vi i dues de menjar) i amb la mateixa cara d'agobio i sense mirar-nos, es posa a caminar. El codi après ens diu que millor el seguim. Passem de llarg del menjador amb taules (plenes i buides) i ens porta a "un apart" on hi ha una taula al costat del WC i de cara la paret on deixa les cartes. En Tohub li diu si no en té cap altre que no sigui al costat del WC ni de cara a la pared (la RaTeta es passa el dia en una cova fosca i necessita tenir camp visual quan surt).

- Imposible
- Hombre, pero ahi hay esa, y esa, y aquella, y allí... y estan libres!!!
- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2
- Hombre.. pero hay muchas vacias y a estas hores, todas no las vas a llenar...
- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2
- ... es que salimos de trabajar y nos apetece no estar en este rincon...  
- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2
- mira Tohub, deixe-m'ho còrrer. Al sr. no li surt (dels collons) canviar-nos de taula, eh que no pot, sr.?
- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2
- doncs això, ja ens quedem en aquesta taula

Agafo la carta i em poso a mirar. En Tohub, cabrejat, diu que a ell li surt de marxar. A mi també. Ens aixequem i marxem, acomiadant-nos del senyor-de-negre-agobiat que ens segueix amb la mirada. Un cop al carrer ens trobem davant de tres pizzeries i sense saber perquè, escollim la més clàssica.

- buenas noches, que podemos cenar?
- por supuesto, siéntese donde quieran
 La cosa rutlla
 - ¿saben que van a querer para cenar?
- si, unos espaguetti al pesto
- y yo, unos a la vongole". Y para beber un Viña Sol
- ui no, mejor un Viña Esmeralda
- es que no nos apetede un vino tan dulce
- nada, nada, mucho mejor un Viña Esmeralda
- bueno... es que...
- que no, que no,  un Viña Esmeralda!!
- ... hombre...
- Tohub, deixa-ho. Sr. traiganos lo que usted crea
- nada, nada, les traigo el Viña Sol... pero muchichichissssimo mejor el Viña Esmeralda

Al cap d'una estoneta curta ens porten els plats. El d'ell fumejant però el meu tant la pasta com la salsa estan fredes. 
 
- perdone camarero, le importaria calentar un poquito el plato? es que la pasta esta fria!
- ui no, imposible, no se puede calentar.... por la salsa, sabe?
- pero... es que la pasta esta un poquito fria... toque, toque
- pero el pesto NUNCA se puede calentar, no, no
- es que me gusta el plato caliente
- no, el pesto se come frio
- perdone sr. ME PUEDE CALENTAR EL PLATO?
- es que no le va a quedar bien!
- pues nada NO ME GUSTA PERO ME LO VOY A COMER FRIO PORQUE Vd. ME LO DICE
- bueno.. no... si no le gusta... ya se lo calentamos... pero la salsa NUNCA se debe calentar...

I ara, quatre dies més tard, jo em pregunto: per què hi ha persones que ens fan la vida tant difícil?

 
PD per cert, ahir vaig aconseguir posar-me rímmel a les pestanyes tot tancant la boca... un dia positiu?

dissabte, 5 de febrer del 2011

COLORS, AROMES I SABORS

No descobreixo rés si dic que hi ha objectes, cançons, olors o tastets que et recorden moments determinats de la vida. 

.Google. Carmel.
Per exemple durant anys vaig perfumar-me amb Rive Gauche, en un moment en que no tenia hipoteca ni lloguer ni cotxe i nedava en l'abundància econòmica. Van ser moments de felicitat absoluta que, sols sentir l'olor àcida de la colònia fa que, involuntàriament, demani un whisky amb pinya.

O quan veig i oloro la mimosa em ve a la memòria una tarda, quan encara no treballava, baixant  per les Rambles, camí de la Catedral per anar a anglès.

O els ara tant difícils de trobar, els mitjons calats de fil. Sols veure'ls m'agafa fred a les cuixes recordant el Diumenge de Rams infantils quan, si feia bo, estrenàvem mitjons blancs.

O quan vaig canviar de mòbil perquè, per error, sonava el politono que mesos abans havia sonat per dir-me que corressim a l'hospital si ens volíem acomiadar del pare. 

O les tàperes que em recorden la primera pizza que vaig menjar, una nit de Nadal mentre veia el Ballet Zoom per la tele.
O els rellotges de canell, que no duc des que vaig perdre'n un una nit a la platja de Sitges, en plena batalla.

O una jaqueta de cotó, blau marí, infalible per conèixer nois guapus.

O aquesta cançó que em recorda un viatge llarg d'avió ple d'expectatives de vida que, en certa mesura, s'han anat acomplint.