Estava a mig escriure un post, aquest matí, quan han trucat que venien a esmorzar a casa i l'he hagut de deixar. Parlava dels 33 miners i tot el circo que s'ha muntat però a hores d'ara tot està ja dit. Sols conservo el títol que havia escollit i passo a parlar d'una altre cosa. Abans però reconèixer la precisió de l'operació, acostumats com estem aquí (últimament) a que "se lie parda" cada cosa que toquem. I desitjant que, després de donar de menjar a la bèstia mediàtica que han/hem muntat, la vida d'aquests homes sigui la que ells escullin. Segurament, però, gràcies a aquesta bèstia els miners s'han salvat (a diferència de tants altres anònims que moren degut a les absents condicions de treball). Aprofito per destacar la corresponsal de TV3, Isabel Galí que, com sempre, ha estat mesurada i ha informat fent les mínimes concessionsa la bèstia.
Al que anava.
Un cop esmorzada i aprofitant aquest nou horari, he anat a plaça corrents i amb el temps just, que és com em desplaço des que treballo de tardes. He investigat una mica el mercat i m'he parat davant d'una parada que englobava tot tipus de carn. Mentre em despatxaven el formatge, feien les hamburgueses i m'han preparat el pollastre:
- i com el voldrà?
- les cuixes dessosades, les pechugues per fer a la planxa i la resta pel caldo
- voldrà el fetge?
- no gràcies, aprofiti-ho per algú altre
- llavors li posaré una altre ala
- perfecte... sols una cosa... que m'ho podria deixar polidet, si us plau?
- és la meva feina, senyora. Li deixaré preparadet per a que sols hagi de passar una aigua per posar-ho a l'olla.
- no sap com li agraeixo (no li he dit però em fa una mica d'angúnia treure greix i pell del pollastre)
I fent anar el ganivet com si fos un pinzell i les tisores com a paleta, ha anat esquarterant el pollastre amb el Rèquiem de Fauré sonant imaginàriament, creant una obra d'art digne del millor artista plàstic del moment. Un artista, vaja.
I és que si alguna cosa fa temps que tinc clar és que és igual de què treballem a la vida, el que importa és estar orgullós del què fem. Potser per això crec poc en els títols acadèmics i molt en les vocacions.