dijous, 30 de desembre de 2010

EL TROPEZÓN

Ahir tornava d'un meravellós sopar caminant sobre l'acera humida de la nit. Tontament, el peu va relliscar i "cuan larga soy" (és a dir, no gaire) vaig caure al terra, elegantment, sobre el meu costat dret.

En aquell moment travessava el carrer un parell de noies joves, xerrant. Van passar de llarg pel meu costat, sense mirar ni preguntar si m'havia fet mal. Cert és que tampoc hem van pegar cap patada. Sols la indiferència.

Ràpidament em vaig aixecar i l'anècdota s'acaba aquí. Sols que porto tot el dia pensant-hi... quina llàstima que la conversa de la parella fos tant interessant com per perdre el punt d'humanitat i educació que, es sobreentén, tenim les persones.

Bé, i que el 2011 comenci millor i acabi apoteòsic... per repetir un any com aquest, no sé si cal "arremangar-nos" gaire. Així que, salut i força pel 2011.


divendres, 24 de desembre de 2010

PREPARADOSSS-LISTOSSS-YAAAAAAA!!!

Si ha d'arribar el Nadal, almenys que m'agafi preparada!!
BONES FESTES A TOTS
(i una abraçada a aquelleS que, d'una manera o altre, han tornat a voltar pel barri)

dimarts, 21 de desembre de 2010

VINGA, COLLA D'OPTIMISTES, QUE EN 15 DIES...

ho tenim superat!!!



Doneu-vos tots per felicitats i petonejats. Ara que qui vulgui petons de veritat, dijous, a partir de les 22h a laratetamiquey@gmail.com en venem.

Si no sabeu que regalar pel tió, aprofiteu les gangues d'última hora!!!

divendres, 17 de desembre de 2010

dijous, 16 de desembre de 2010

DALE ESTOPA

Avui he plegat una estoneta abans, les màquines s'han penjat i no calia tornar a posar-les a pensar.  Tampoc volien. Total, he arribat a temps de comprar el sopar a l'única botiga que tinc en un radi de (mesurat al google maps) 2 quilòmetres, un centre comercial on asseguren vendre peix de Vilanova. Mitja dotzena de sardines (netes, sense cap ni "tripes") pescades mitjançant pesca extractiva a Almeria (almenys no han menjat pinsu) i una safata de gírgoles s'anaven fent mentre s'ha escalfat el pis.

He sopat mirant El Convidat d'Estopa. El programa m'enganxa malgrat el posat sobradillo de l'Om. I és que aquesta gent m'agraden ja des de la primera vegada que els vaig escoltar entrevistats per la Nierga fa anys. Sóc de mena rumbera (3a generació nascuda al c/ Fraternitat, carrer d'El Pescadilla i del Moncho, al barri de Gràcia) i a la mínima que em deixen, enganxo les sabates vermelles i m'hi poso. O si no, torno a ballar això:


I la setmana (la de l'autocita) avança millor de com va començar, esperant la cita de dijous un cop més (epssss traaaanqui!! aquest any no seré tant cursi). Tot i així sap greu les quatre persones que un malalt ha matat (s'hi ha d'estar per fer-ho). Crisi, malaltia... horror en qualsevol cas.

diumenge, 12 de desembre de 2010

QUAN LES CANCIONS PARLEN DE MI

Diumenge d'una tarda de pont passejava per Olot. Havíem previst un vespre gèlid com havia estat la nit passada i per prevenció, vam comprar entrades per Copia Certificada (no em molesto a enllaçar rés) i amb ganes de passar una tarda agradable vam entrar al cinema. Als deu minuts de pel·lícula m'havia adormit. Trenta minuts següents el públic de la sala esbufegava. Segons després de que el protagonista pixés mirant al mirall, va acabar la pelicula. Un veí de fila del darrera va exclamar: "... púrria!" i nosaltres el vam aplaudir.

Sincerament: em poden explicar el que vulguin i com vulguin ara bé, m'ho han de fer creure. Per mi el cinema no és sols filmar un plano, el contraplano i el plano general. Cal explicar alguna cosa, amb paraules, amb imatges o utilitzant els silencis. Però darrera de les imatges, m'agrada veure i imaginar històries. Com sempre, la forma i el fons de les coses.

Ahir van proposar una peli de la que sols havia escoltat el comentari que era tipus Woody Allen (que no li vaig saber trobar per enlloc però calia etiquetar-la). Todas Las Canciones Hablan de Mi. És una petita joia. És preciosa. És l'ús del llenguatge audiovisual aplicat a una pel·lícula. Gaudeixes escoltant, veient-la i sentint-la. Desitges que no acabi i a cada moment li reconeixes el treball ben fet de tots els que hi participen (sé que és agosarat dir-ho). I per això és una petita joia.

Després, una xerrada llarga, honesta i plena de carinyo enmig de formatge, paté, melmelades, vi negre i brownie dóna per acabat un dissabte rodó.

 

Ah! i com si ens trobéssim al Rockefeller Centre, a casa avui ja hem donat per inaugurada la il·luminació de Nadal:

video 

Per cert, fa dies que, sense entendre perquè, no puc deixar comentaris en els blogs on cal tenir obert un compte de google. No me'l deixa obrir i per tant, no puc comentar. Pfffff!!!

dissabte, 11 de desembre de 2010

COM DEIEN AQUELLS, ESTÚPIDAMENT FELIÇ

Hi ha dies en que trepitges i que millor no haver-te llevat però n'hi ha d'altres que no pararies de tornar-los a començar. Ni m'han tocat "els cegos" ni he aconseguit que la meva tele recuperi el color ni tant sols m'han canviat l'horari (maleïdament segueixo treballant de tardes)... i a 15 dies del Nadal, em segueixen sobrant cinc quilets.

 La Felicitat

El dia ha començat amb un deliciós passeig compartit per Gràcia xerrant de tot i de rés. Sovint qui tens més aprop és qui més et sorprèn i avui, amb un parell de gests plens de generositat, ell m'ha tornat a emocionar. Hi ha paraules que s'obliden però sempre que estic prop seu em ve al cap el mot "bondat". La lluita continua però ell serà el vencedor.

He arribat a la feina i, extranyament, tot eren somriures. Els resultats estan sent molt positius i sembla que es reflecteix en l'ambient. Un te verd i un parell de visites han fet que el cau fosc i fred en el que treballo s'hagi omplert de caliu, de confidències i de llum. Fem plans, recuperant  anhels de fa vint anys. Això de redescobrir persones amb bagatge em segueix agradant. A més, sé que tindran sort.

Per ajudar a alentir el dia, un sopar inesperat (acompanyat d'un bon vi per a que les confidències flueixin) remata aquest meravellós divendres que, segur, costarà que es repeteixi però que jo, per si de cas, ja he viscut. Demà la batalla continua.

I enmig d'aquest maremàgnum, el missatge de que "amb tu passen les hores volant" que continua donant encara més sentit a tot.


dijous, 9 de desembre de 2010

divendres, 3 de desembre de 2010

EL CANTONÀ I ELS BANCS


l'explicació a kollonades.blogspot.com:

Eric Cantona, el polèmic exfutbolista francès del Manchester United, li declara la guerra al sistema a través d'un vídeo que circula a Internet titulat matem als bancs, i en el qual proposa fer trencar al sistema a través d'un col·lapse bancari. Cantona explica que es pot fer una revolució retirant els diners de les entitats i demana obertament que el 7 de desembre, la gent que vulgui recolzar la seva causa vagi al banc i retiri els seus estalvis.

«El sistema està basat en el poder dels bancs, així que s'ha de destruir començant pels bancs», diu Cantona, que assegura al seu web que si tres (o deu) milions de persones, en lloc de sortir al carrer i manifestar- amb crits i pancartes, van silenciosament al banc i retiren els seus estalvis, es podria fer una revolució total, «sense sang, i d'aquesta manera ens escoltarien d'una altra manera».


Tot forma part d'un moviment que porta per nom Back Run 2010. El vídeo, que ja ha rebut prop de 90 mil visites en la seva versió en anglès, i més de 23 mil a la versió en espanyol, està recolzat per una web i un grup a Facebook al que fins ara s'han sumat prop de 7.000 persones. AGENCIES.

Jo al banc tinc poca cosa però igualment ho faré.

dijous, 2 de desembre de 2010

ALGÚ HA DIT CASPA??



Recordo nits de rombos on se'm deia "nenes, que ja és hora d'anar ha dormir" (el nen era el petit i portava hores clapant), o matins on els companys d'EGB parlaven dels hombresdejarrelson, homens que se'm vetava veure perquè eren fora de l'horari infantil.

Sóc de la generació en que sols existien dues nits on se'm permetia allargar l'hora d'anar a dormir, una la Nit de Cap d'Any (amb el corresponent Ballet Zoom amb el Giorgiu Areso i la novia xina):


(anda que això no era ritme, coreografia i ús de la tecnologia punta televisiva de l'època!!!)

I l'altre, la nit del Festival d'Eurovisió:


(vist el que s'ha vist últimament pel Festival i deixant de banda les coreografies i els directors d'orquestra, 
almenys aquesta música és pot escoltar...)

O aquesta altre intervenció:


(Decepcionada, no vaig entendre perquè cap d'ells van guanyar el primer premi)

Sempre m'he penedit de no haver-me rebel·lat mai. AI contrari, tant feliç com era jo. Tot i així, crec que de gran no sóc tant mala persona i mentalment, prou equilibrada.

dilluns, 29 de novembre de 2010

LABYRINTHS vrs MAZES

Dissabte, amb un mocador gris ple de penjolls que dringuen quan es mouen enrotllat al coll, vaig enfilar el Passeig de la Circumval·lació direcció al CCCB amb la bici desmontable (i plegable): cada 200 metres, la cadena es desmonta.

Amb el Tr3sC entrava gratis a l'expo "Per Laberints". El laberint és un lloc inquietant que, en certa manera, encara ara m'aterroritza pensar que no sabré trobar la sortida... com la vida mateixa.

L'exposició és curiosa i em va permetre conèixer tres coses: la diferència en anglès entre Labyrinth i Mazes, el Memorial "El Ojo que Llora" (un grup escultòric preciós construït al Perú i el llibre que li van escriure a Borges a través d'un laberint: de les coses més maques que mai he vist:


Confesso no haver llegit a Borges però ara és un bon moment per posar-m'hi.
De tornada vaig comprar pa a un forn de la Barceloneta. És on compro la farina per fer el meu pa però mai havia provat rés ja cuit. I si, és tant bo com diuen.

La nit va ser maca, amb deu dones dins el meu petit recinte de 25 metres quadrats. Vaig obrir la veda del fumar i encara avui tot fa pudor a fum però vam crear el clima adient (dones que fumen i parlen de tu? je je). De fet, ara que treballo en una cova fosca i solitària, em reconforta veure tantes persones juntes.

Avui he collit sis quilos i mig d'arbequines. Tal i com hem van recomenar, esperava que fós la lluna vella de novembre per collir-les però crec que he esperat massa perquè ja començàven a arrugar-se. De totes maneres seràn boníssimes, faltaria més!

I de passada, he votat. I els meus no han guanyat. Sincerament tampoc sé quins ho són. Però crec que aquest tampoc sabran trobar la sortida. I mentrestant, el PP es frega les mans.

dissabte, 27 de novembre de 2010

BUSCANT UN SALAKOV

De sempre que sóc d'aquelles que disfruto tant o més en la preparació de les coses que en el moment en si. Aquests dies m'entretinc buscant llocs que no em puc perdre en una visita ràpida, racons on un turista és desconegut però sobretot imaginant-me moments que són els que perduren en el temps i que donen sentit a les petites (i grans) escapades.

Gener no és el millor mes de l'any per moure's gaire però crec que a Lisboa li senta bé el fred. Segur que si.

Tohuw, aquesta no "gemega" tant i m'agrada.
Aquest també. 
Acompanyat de vinho verde segur que entra millor
i no m'agafa la pena

dimecres, 24 de novembre de 2010

... A VEURE SI ME'N ENSURTO...

Ahir em van posar deures extraescolars. Després de fer quatre "cuentas" i un parell de dictats resulta que hauria de fer alguna cosa així com una mica alegre... el problema és que avui, no sé cómo ni sé con qué pretexto, m'he trobat pagant a la senyoreta de caixa un assortiment d'aquests articles....


Per la tarda m'he entretingut mirant en quins racons de la casa podia penjar-los. I si, m'ha envaït la por... si, ja està arribant. 

Però bé, posem la nota alegre: gens intel·lectual però a mi, encara ara, m'encanta, ell i els seus derivats. Aquest sobretot.

dimarts, 23 de novembre de 2010

... QUÈ FEIES EL DIA QUÈ...

Per més que ho intenti, per segons què tinc mala memòria. No recordo si tinc el carnet caducat, què vaig fer el cap d'any passat, ni els anys que fa que treballo. Si sé, però, que l'any 97 no vaig complir anys ja que Greenwich no m'ho va permetre.
I tant feliç.
En canvi recordo perfectament un 11S on en Lluís Llach tocava a Sant Boi. La casualitat va fer que veiés en directe el 2n avió estavellant-se contra les Torres Bessones, sentint el silenci enmig del caos. Recordo pensar si el que estava presenciant era un tràiler de la llavors impactant "Mision Imposible". Però no.

Un altre malson que recordo és una nit d'ara fa deu anys que estava a casa els pares. De cop em van picar a la pared (la manera de cridar-me sense fer crits quan m'avisaven que a la tele feien alguna cosa que m'interesaria). Em van dir que havien assassinat a l'Ernest Lluch i ens vam quedar sense paraules. Després, preguntes estúpides o comentaris buits no van ajudar a esvair aquella pena per algú a qui no conèixes però de qui et sents proper. Aquest dies quan es parla d'ell encara m'emociono una mica.

Pocs dies després a la feina, alguns companys van arribar molt tard. La Diagonal estava més embussada del normal i ells trasbalsats: havien presenciat com uns assassins mataven a un guàrdia urbà. És una època oblidada però que va ser feixuga de passar.

Ahir, de casualitat i de manera totalment inconscient, em vaig trobar en el mateix bar amb la mateixa persona amb qui ara fa deu anys, vam anar cap a la manifestació per l'assassinat del Lluch. Per suposat que, de tot el què he explicat en aquest post és, sense dubte, el millor.

diumenge, 21 de novembre de 2010

VIGGO &THE ROAD

Avui he vist aquesta pel·licula:


Per a mi, una obra mestra. No he llegit el llibre (La Carretera de Cormac McCarthy, 2006) però dubto que ho faci. També dubto que la torni a veure. Ara bé, crec que és de visita obligada.

Jo si fos ells, al minut 3 de la pelicula ja hagués usat la bala.  I no crec en els happy end's

M'ha trasbalsat i malgrat la pizza de després, ara no puc dormir.

dimarts, 16 de novembre de 2010

TARDES DE DIUMENGE

Quan érem petits tornant de passar el cap de setmana al poble, anàvem oblidant el trogloditisme viscut durant dos meravellosos dies. Allò que ara ens sembla impossible haver gaudit: cases de pedra antiga sense escalfador ni calefacció, brasers sota la taula del menjador, cuina amb llar de foc i llits amb "botelletes d'aigua cremant" sota pesades mantes que no ens deixaven, durant la nit, moure el més mínim.

A mesura que ens anàvem trobant les retencions de la llavors A7, ens inventàvem jocs i concursos per passar l'estona. Així és com vaig aprendre la divisió administrativa espanyola (castillalanueva, castillalavieja), les capitals d'Europa, els rius... etc on el pare, apart de ser el xofer, feia les feines de presentador showman. El meu germà, massa petit, li tocava ser l'espectador.

Un altre joc més tonto era anar mantenir-se amb els ulls tancats fins el proper pont que travessés l'autopista. Llavors parava l'altre. Aquest el jugàvem molt però francament, era avorrit de matar.

I una cosa heretada de la meva germana gran era dir que quan veiem una creu en el cel feta pels avions, aquell es convertia en el nostre dia de sort. L'altre dia més que una creu, va ser un asterisc. Serà el dia de la SuperSort?

divendres, 12 de novembre de 2010

DANÇA ORIENTAL, BALLES? (una altre compra online)

El maleït canvi d'horari laboral m'ha portat a recuperar un antic plaer que, per raons sentimentals, havia deixat una mica de banda (com deia aquell "no hay mal que por bien no venga"): cada dimecres, disciplinadament, agafo la bici i enfilo el Passeig Marítim a tota màquina, provant les diferents marxes que les cames poden pedalejar i oju!! sóc de las que faig servir el timbre tant com puc. Hi ha dies que un cop acabada la classe se m'escapa un rotet de gust.
 
No, no puc ensenyar les meves dots artístiques. He fet cinc classes i no, no ballo com la Shakira.
 
Tant feliç estic amb el tema que m'he llevat buscant a la xarxa algun vídeo de com fer estiraments matinals (les gates s'espanten amb el dringar de les monedes del mocador de ballar quan m'aixeco del llit... si, dormo amb ell). Després de posar incens per crear una atmosfera adient i mentre buscava les imatges, he escoltat a la radio aquesta campanya:
 
I he provat això de les donacions online. És tant fàcil que fins i tot fa ràbia no fer-ho. Total, tots ho podem necessitar.

dijous, 11 de novembre de 2010

LA CANÇÓ QUE M'HAGUÉS AGRADAT ESCRIURE (2)

Sento la música i els peus comencen a moures però escolto la lletra i penso com seria de diferent si en Gato continués miolant.

Rumba dels 60's (Romesco, 1979) de Gato Pérez

Un matí de primavera del que aviat farà dotze anys
arribava a la ciutat per la porta que té al mar
en un "barco" transatlàntic des d'un continent austral
un xicot viatger que duia una gran curiositat.

Molts amics en la distància havia hagut ell de deixar
tot un món intens de festa que solia freqüentar
la seva ciutat gegant coneixia pam a pam
i aprenia del carrer les qüestions fonamentals.

Un ambient cosmopolita i d'una gran activitat
va sorprendre gratament aquell noi al arribar,
quasi 30 anys captiva no havien pogut canviar
a l'enèrgica ciutat que començava a despertar.

Emigrants i forasters inundaven els carrers
en un cóctel demencial de turistes amb obrers
obert i càlid el cor dels seus habitants
es nodria des de sempre de tradicions ben diferents.

Hi ha gitanos i jueus
valencians i portuguesos
andalusos i argelins
mallorquins i aragonesos
i unes Rambles que van plenes
de fecunda humanitat
un oasi de tolerància
impossible d'amagar

Copa a copa descubria els seus recons més amagats
en extenses caminates a les hores escolars
un itinerari ric de xerrades i de bars
des d'el Tibidabo al mar i del Besós al Llobregat.

dimecres, 10 de novembre de 2010

TEMPS DE LLUITA

Em truca i diu que sembla que ell està ja molt cansat i que els metges diuen que potser aquesta serà la seva última nit aqui. Després de quatre anys sense que "els que saben" li donessin cap esperança sembla que conèixer els seus nets l'ha fet lluitar i aguantar.

Truco i em diu que la seva amiga ha acabat rapat-se, que estava farta de trobar-se cabell per totes bandes. Sembla que assumeix la seva momentànea nova imatge però la preocupa veure's al mirall, diu que ara "si que hi veu reflectida una persona malalta".

Després de dues operacions i un any de baixa, va tornar a treballar. D'això ja fa quatre anys. A la feina ara té més responsabilitat, sense dubtes i amb més seguretat. Rés serà més difícil què el que ha passat.

Estic esperant que ella truqui per avisar que "el que no vol sortir", neixi. Tot està preparat però sembla que ha sortit mandrós.

Anar i venir, estar i marxar. Això és la vida. 

Molta sort.

.

dilluns, 8 de novembre de 2010

dijous, 4 de novembre de 2010

... NINOOONNN... NIIINOOOON... : MIGDIADES

ell ... què faràs, dinaràs a casa?
ella ... no... és que se'm fa llarg dinar sola...
ell ... dina depressa, estira't a fer la migdiada i jo de seguida arribo...
ella ... és que sense la teva escalforeta em costa dormir...

dimarts, 2 de novembre de 2010

... SI ÉS QUE NO HI HA...

... com tenir uns germans meravellosos que et facin feliç amb una deliciosa truita de patates amb rodanxetes de xistorra... 

Amb les truites sóc negada: sempre pateixo per posar massa oli o per fregir en excés la patata i el resultat és que m'acaba apareixent una truita rebullida i descafeinada. La de ahir va ser una senyora truita, fet que va confirmar el que ja sabia: tinc una germana "mestressa de casa". El brother té altres virtuds però no el de la cuina. Ell, com jo, no som "mestresses de casa", som tiets.
 Com alguna vegada ja s'ha dit en aquest altre món, 
El Plaer de les Petites Coses Senzilles 



divendres, 29 d’octubre de 2010

TREBALL EN EQUIP

Treballo en una cadena de muntatge de panellets. Exactament en el Pas 3 del procés d'elaboració del producte. Si en el Pas 2 algú emprenyat (perquè es veia Cap d'El·laboració i no ha estat L'Escollit i no suporta que L'Escollit el mani) posa sal enlloc de sucre a la massa, la feina que hem fet els que composem el Pas 3, Pas 4 i Pas 5 no serveix de rés. En el millor dels casos ens adonem a temps però això retarda la producció i, en temps de crisi i panellets, un dia de retard suposa un alt cost econòmic.

 Heus aquí uns senzills pouerpoint per desengreixar la conferència:

PROCÉS D'EL·LABORACIÓ

ORGANIGRAMA FUNCIONAL
(cal tenir clar quin és el vostre lloc a l'empresa)

Potser a L'Emprenyat li farà gràcia veure còrrer a la resta dels seus companys. Si jo fos Cap d'Elaboració faria fora del meu equip aquest individu. Sense miraments.  Algú que fa la punyeta a qualsevol membre de la jerarquia laboral per fer mal, no la vull al meu costat. Jo signo un contracte, faig una feina i me la paguen. Vull poca més implicació.

El que deia fa uns dies: sigui quina sigui, vull que es respecti la meva feina.

dijous, 28 d’octubre de 2010

LA CANÇÓ QUE M'HAGUÉS AGRADAT ESCRIURE (1)

En l'inici dels temps Algú va crear tres mites. Aquest és el meu primer:

 Bilonguis (El Hombre Invisible, 2005) de Kiko Veneno


Bilonguis
Tú y tú y tú, y ya no hay luz
las nubes vienen cuando quieren
en medio de la tormenta
te estoy esperando como una maceta seca.
Dónde, dime dónde
dónde han ido a parar las copas que derramé
los taconeos por las aceras de antes de ayer.
Tu caracola no tiene ola
cuando me dices que estás muy sola
ya no te entiendo no comprendo las señales
que vas dejando por las calles
son extrañas para mí.

[Estribillo]
Sólo te pido por favor
llévatelo todo no me dejes
tus personal bilonguis
ni recibos de compasión.
No me metas en la maleta
trocitos de corazón
ni alitas de cucaracha secas
en los bolsillos del pantalón.

Voy, voy, voy, sin saber por qué
cojo el aire con las manos
sé lo que quiero veo dónde estoy
y cómo te voy perdiendo.
Todo el mundo debe saber ya lo que pasó
lucharon caos contra control
y una llamada de última hora
no logró parar el tiempo y te grité
Ya no me importa que estás pensando
y los anuncios que a ti te gustan
los veo raros es más caro el remedio
que la enfermedad ya no creo
en la receta que me van a dar.
[Estribillo]
Hoy ha venido el de Bofrost
no he pedido nada todavía

tengo el congelador lleno de frases gastadas
sólo te pido por favor llévatelo todo.
[Estribillo]

Ya no te pido más favor.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

MUSIC RULES OUR WORLD

La vaig conèixer quan em va descobrir el seu racó de la Provença i es va convertir en la meva guia de viatge un final d'estiu de potser ja fa un parell d'anys. Recordant Saint Rémy... Salons... Les Alpilles... retorna l'olor de l'espígol que, de manera química o natural, omple aquells paisatges.

Ara, com a filla d'Atticus i amb una freqüència de "treure's el barret", segueix oferint el que sap, el que té, sempre interessant i amb una feina darrera. Tot sopant l'acabo de llegir i melancòlicament (serà el dia) m'ha fet recordar els meravellosos The Housemartins. Els nostres records són força semblants (quina discoteca és aquesta de la que parles? encara existeix el Plataforma??) i regirant l'enciclopèdia virtual, he trobat això:

 

És una bona manera de dir adéu al dilluns 26 d'octubre, no? cerveseta, intent de seguir la cançó i el peu anat fent clap, clap... què, balles? vaaa, avui si, no?


(petonets, Marta)

dissabte, 23 d’octubre de 2010

DE TITES I TETES

"En el mundo actual, se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres, que en la cura del Alzheimer. De aquí a algunos años, tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para que sirven". Dr. Drauzio Varella (en algunes informacions apareix que ha estat premiat amb el Nobel de Medicina però no sé l'any)

No és de rabiosa actualitat però és tant, tant bo que volia tenir-ho penjat al blog.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

ENYORANCES

Sovint el que més enyores és el més senzill: una conversa, un petó, l'escalfor d'un bonanit, un copa de vi o una truita acabada de fer. De fet, poca cosa més necessito per ser feliç. 

Bé, i per què no... que de quan en quan em cantin això mentres ballem...

Moltes gràcies, Llesca. A la nostra salut!!!

dijous, 14 d’octubre de 2010

GRAN HERMANO 11bis

Estava a mig escriure un post, aquest matí, quan han trucat que venien a esmorzar a casa i l'he hagut de deixar. Parlava dels 33 miners i tot el circo que s'ha muntat però a hores d'ara tot està ja dit. Sols conservo el títol que havia escollit i passo a parlar d'una altre cosa. Abans però reconèixer la precisió de l'operació, acostumats com estem aquí (últimament) a que "se lie parda" cada cosa que toquem. I desitjant que, després de donar de menjar a la bèstia mediàtica que han/hem muntat, la vida d'aquests homes sigui la que ells escullin. Segurament, però, gràcies a aquesta bèstia els miners s'han salvat (a diferència de tants altres anònims que moren degut a les absents condicions de treball). Aprofito per destacar la corresponsal de TV3, Isabel Galí que, com sempre, ha estat mesurada i ha informat fent les mínimes concessionsa la bèstia.

Al que anava.

Un cop esmorzada i aprofitant aquest nou horari, he anat a plaça corrents i amb el temps just, que és com em desplaço des que treballo de tardes. He investigat una mica el mercat i m'he parat davant d'una parada que englobava tot tipus de carn. Mentre em despatxaven el formatge, feien les hamburgueses i m'han preparat el pollastre:

- i com el voldrà?
- les cuixes dessosades, les pechugues per fer a la planxa i la resta pel caldo
- voldrà el fetge?
- no gràcies, aprofiti-ho per algú altre
- llavors li posaré una altre ala
- perfecte... sols una cosa... que m'ho podria deixar polidet, si us plau?
- és la meva feina, senyora. Li deixaré preparadet per a que sols hagi de passar una aigua per posar-ho a l'olla.
- no sap com li agraeixo (no li he dit però em fa una mica d'angúnia treure greix i pell del pollastre)

I fent anar el ganivet com si fos un pinzell i les tisores com a paleta, ha anat esquarterant el pollastre amb el Rèquiem de Fauré sonant imaginàriament, creant una obra d'art digne del millor artista plàstic del moment. Un artista, vaja.


I és que si alguna cosa fa temps que tinc clar és que és igual de què treballem a la vida, el que importa és estar orgullós del què fem. Potser per això crec poc en els títols acadèmics i molt en les vocacions.

divendres, 8 d’octubre de 2010

STRACCIATELLA

Avui, quan tornava de la feina, algú des de la radio del cotxe m'ha desitjat un bon soir: tota la vida batallant  amb l'anglès per adonar-me'n que el que m'agrada és el francès. Per tant, he decidit dedicar el cap de setmana a aprendré a pronunciar "bonsuarg" tal i com ho diu la belga Justine (sóc lenta i ho vull aprendre -ho bé).

Un cop aparcat el cotxe ha reaparegut l'Stracciatella, el gat del carrer. El va batejar l'ex-gimnasta reconvertida en jugadora de volei (espero que quan creixi es dediqui al volei-platja) un dia que tornàvem de la gelateria del carrer Parlament (bcn city), un exemple més que no sempre el més nou és el més bO. Per suposat, el nom prové de la piga que té al nas. Com a bon gat exigeix sense donar rés a canvi i quan torna de les seves excursions  de dos o més dies, em ve a trobar reclamant-me, amb mirada seriosa i inquisitiva, una llauna de menjar: si vull li dono i si no, no... allà jo. Ah, i rés de "pinso". 

I a mi, que aquestes mirades altives em fan sentir petita, li ofereixo la llauna perquè cada nit quan aparco el cotxe, amb la seva mirada inquisitiva (i jo li vull trobar còmplice) em desitja, elegantment el seu bon soir particular.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

sssht... HI HA ROBA ESTESA...

La consequència d'estar tancada al cuarto fosc cada tarda, un mínim de set hores, davant un monitor i dues pantalles, és que no dona per a que passin gaires coses. A punt de convertir-me en orco però contenta amb la feina, enyoro el tracte humà. Per això si em trobeu, no deixeu de saludar-me: sóc de tracte fàcil.
I mentres, la vida continua impregnant-se de tardor, tornen els ocres lluny de la monotonia de l'any passat que tant em va agradar. Aïllada no m'arribarà radio macutu, ni xiuxiuejarem "oju, hi ha roba estesa!", ni caldrà fer-nos l'ullet de manera còmplice. 

Això de la tarda, poc a poc, em va deprimint. Però no em queixo. Tinc feina i de moment, sembla que per un temps.

PD: per cert, confessió: he participat en un livdub tot i haver promès no fer-ho mai. És més, crec que participaré en un altre. Cal dir, però, que en ambdós casos ha estat per una bona causa. Però tot i així continuo pensant que són una horterada.

dimecres, 29 de setembre de 2010

divendres, 24 de setembre de 2010

TRILOGIA DE LA TERRA DE GEL, II: Marie

Hi havia una vegada una noia que es deia Marie. No era molt alta però tenia el somriure fàcil i una vida arriscada, positiva i feliç. Feia anys que havia perdut el cap i promès amor etern per l'Ivo, un portuguès de pell fosca i mirada clara però malgrat que encara vivien plegats, l'amor s'havia convertit en una història d'amistat. L'Ivo sense ella es sentia sol.

Però vet aquí que un dia la Marie va conèixer en Valentí, un home no excessivament alt ni excessivament atractiu però que feia anys que s'entretenia buscant una mirada intensa. Es van creuar les miradas, es van cluclar l'ullet i lentament es van enamorar. Lentament també, l'Ivo va anar enmalaltint de tristesa, de mal, recordant a la noia la seva promesa d'amor etern. Lentament i per primer cop, la Marie va adonar-se que calia  desdir-se d'un pacte per iniciar una nova il·lusió. I no sabia com dur aquesta càrrega sobre seu.

Malgrat que la rutina manava, cada un d'ells es rebel·lava contra les circumstàncies: l'Ivo retenia a la Marie fent valer els seus passat mentre el Valentí, impacient, no veia el moment de  compartir amb ella els seus   horitzons.

Però va arribar un dia que el fràgil equilibri es va trencar: des de la Terra de Gel en Valentí va rebre una carta on la seva àvia demanava que tornés ràpidament a casa, que necessitava una cistella plena de queviures per passar l'hivern a la Caseta de Glaç i ella, tota sola, no podia emmagatzemar-los. Hauria d'estar fora durant els mesos d'hivern i qualsevol comunicació més enllà de 10 quilòmetres seria del tot impossible.

En Valentí va demanar a la Marie que l'acompanyés per començar una vida junts mentre l'Ivo li va pregar que no el deixés ara que, més que mai, la tristesa l'acompanyava nit i dia. Ella, decidida, desitjant ser feliç amb el Valentí i desitjant que l'Ivo fós feliç, va agafar un santoku, es dividí de cap a peus exactament en dos parts i repartí un bocí d'ella mateixa a cadascun dels dos homes.


I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos
i vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s'ha acabat

dimecres, 22 de setembre de 2010

CANDELAJANT

Gairebé cada estiu a Td8 (crec) reemeten la increïble pel·lícula eròtica "Los Burdeles de Paprika". Increïble dic perquè, en contra del que generalment succeeix, la protagonista s'ho passa bé treballant en un bordell. Deixant de banda les consideracions sobre la prostitució (que la legalitzin ja, si us plau!!) i posats a veure pit-i-cuixa millor que sigui amb optimisme i no com a càstig, com sovint passa a les pelis pornogràfiques. Sexe? a disfrutar, doncs.


Parlant amb una amiga bloguera (o blogàire) li deia que de gran m'agradaria escriure un blog eròtic. Crec que és un dels gèneres més difícils ja que molts ho intenten però pocs aconsegueixen escalfar motors de manera elegant. Saber mesurar l'equilibri exacte per descriure aventures, novel·lar experiències, proposar jocs, fer-se fotos... fent un bé a la humanitat ha de ser preciós.

dissabte, 18 de setembre de 2010

IMATGES ANTIGUES

Per casa els pares corria una enciclopèdia de deu volums amb el llom gris i lletres daurades. En aquella època sovint els deures d'escola obligaven a buscar definicions i val a destacar que les meves eren força originals ja que la majoria de nens tenien la GEC i tots coincidien en el tema de deficinions, tots menys una altre nena i jo que érem les "rares" que tampoc tenia l'GEC.

Si tot estava en silenci, els matins de cap de setmana, okupava el be preciat que era el sofà i damunt seu passava les planes de qualsevol volum de l'enciclopèdia, descobrint noves paraules que potser mai usaria o  vides de persones que potser mai més he recordat.

Ara em continua agradant descobrir el passat a traves de persones i llocs guardades en imatges antigues, quan més velles millor. Serà que des de la perspectiva del s.XXI tots anem sobrats però m'agrada descobrir-hi matisos d'innocència, intentant imaginar-me que deurien estar pensant les persones anònimes que hi apareixen, cap on anàvem, qui els esperava o quina vida han tingut.


I he descobert a dues dives de quan encara se'n podia ser: les actrius Mae Murray (famosa per ser "The Girl with the Bee-Stung Lips" i model de referència de joves actrius que volien convertir-se estrelles) i Tallulah Bankhead (famosa per frases com "Mi padre me advirtió sobre los hombres y el alcohol, pero nunca dijo nada sobre las mujeres y la cocaína"). Les seves biografies o la d'altres actrius oblidades de l'època traspuen bogèria, ganes de viure, d'experimentar en persona... de gaudir dels aires de canvi i llibertat que respiraven. M'adono que realment tot està inventat i que autocensurar-se el mínim és una assignatura que cal seguir estudiant.

I per acabar Rodolfo Valentino. Serà l'edat, serà que estic tova però avui he descobert què és tenir sex-appeal:

PD si teniu temps i ganes mireu els enllaços.. tots tenen un no-sé-que...

dimarts, 14 de setembre de 2010

TRILOGIA DE LA TERRA DE GEL, I: Cora

Hi havia una vegada una noia que es deia Cora. Era alta, d’ulls vius i vivia intensament la vida. Un dia va conèixer un home atractiu, rialler i bon amant del que se‘n va enamorar. S’estimaven i junts els dies passaven màgicament feliços menjant anissos.

Però vet aquí que un dia la Cora va sentir que aquella història s’havia acabat i així li ho va dir a L’Home Elegant. Ell ho va entendre i van continuar la seva bonica història, ara d’amistat. Ell va començar a muntar en bicicleta per la ciutat. Ella va començar a escriure un blog.

En el blog la Cora explicava els seus horitzons, propers o llunyans i en poc temps els seus contes van ser comentats per milers i milers de persones que, amb delir, el seguien.

De quan en quan però, i a la llum de les espelmes, continuava rient amb L’Home Elegant i junts seguien rient. Fins que va haver de marxar a treballar a la Terra de Gel i com allí l'Home no podria anar en bicicleta, la Cora va decidir apagar les espelmes del seu blog, també.

Però en aquell temps el blog havia esdevingut famós en el món sencer tant que, tot i tenir l’essència de l‘autora, havia pres vida pròpia. No era sols el lloc on la Cora convivia amb absències sinó que era el cau on tot tenia sentit, on mostrava les seves vivències, els seus desitjos i els seus plaers. I d'on costaria no tornar
. I s'ho va repensar.
I va ser llavors quan va decidir que continuaria descrivint els seus horitzons de llum, ella vivint-los i el blog reflectint-los.

 
I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos
i vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s'ha acabat

dissabte, 11 de setembre de 2010

"FAMOSEANDO" EN BLOGVILLE

Del verb "famosejar" (es conjuga igual que el verb estimar)

"La temporada oficial de actividades se abrió anoche en el edificio de Blogville. Como cada setiembre, unos pocos miembros activos de Blogville abrieron la portería del edificio para invitar al resto de sus vecinos a una nueva temporada mágica.

Los invitados empezaron a llegar cuando el sol ya había caído sobre la plaza. Dorothy y Violette tomaban un delicioso champagne ofrecido por la celebre firma francesa organizadora de la fiesta. Al alegre grupo se  le añadió Minnie. El camino hacia el cine donde Michael Frare las esperaba marcó el inicio de la velada.  A la salida se añadió GeorgeNeighbour y fue entonces cuando se dio por inaugurada oficialmente la nueva temporada.

La cena fue variopinta en invitados, vino y comida y como es Blogville y todavía verano, todo está permitido. La noche dio para mucho incluso para que se reencontraran en la portería parejas que ya terminaron: Gérard acudió con su nueva amiga Chola Alvharez diendo rienda suelta a su recien inaugurado amor.  Su ex mujer Margueritte llegó sola. 

Se echó en falta a Helen Leibovitz, de baja por un leve pero aparatoso accidente domestico en la bañera de su casa, Smiley por hallarse en Kenia por motivos de trabajo (en horas previas a la reinauguración de su agencia de viajes) y Silence Gemmah por un breve viaje de placer. Tampoco vimos a la escritora de éxito Rita K. Island. Finalmente  la modelo T. Blood tampoco asistió al evento disculpandose de antemano ni la cantante K.H. Svodova,  autora de la canción del verano,  que se halla inmersa en su gira por PobleNew.

En contra de lo que se había especulado finalmente John Walker no actúo por problemas en la g(grrrr!)arganta."


(adaptació lliure d'això)

divendres, 10 de setembre de 2010

PER QUÈ NEGAR-HO?


Estic així. La crisi l'ha provocat un no-del-tot inesperat canvi d'orientació laboral que pot ser positiu, però que implica un canvi d'horari radical i la veritat, no sé si m'acostumaré a tornar a treballar per les tardes. Ho intentarem. Sé que en els temps que corren és de "mal agradesio" queixar-m'he per l'horari. En sóc conscient.
Però dient-ho en veu alta potser fa que marxi el disgust i vam quedar que el blog fa que m'estalvii hores de psicòleg. I fins avui, m'ha funcionat.

dimecres, 8 de setembre de 2010

EL MEU ATERRATGE

Aquest és el meu aterratge al curs laboral 2010 - 2011
I vaig seca d'idees. I d'enginy, més. S'ha apagat la xispa si mai havia estat encesa.
De fet, ja preveia que la reentré seria difícil.
Però segueixo al peu del canó... 
faltaria más!!!

diumenge, 5 de setembre de 2010

REVISANT AGENDA


NO HE FET
Caminar gaire
Anar a Vinaròs
Treballar
Llegir alguna cosa interessant
Viure el futur

HE FET
 He vist la temporada 2, 3 i part de la 4 d'El Ala Oeste de la Casa Blanca. 
Im-presionante.
He intentat preparar mató tenint en compte que la llet no bullís.  
La cosa va sortir ptsé.
He descobert el patxaran.  
mmmm... bo!!
He conegut a dues persones, no són íntims però si de tracte agradable.
Ell explicava "chistes"... masses...
He pensat en un projecte concret. Bé, en dos: un personal i l'altre laboral. 
Continuar.
M'he fet la pedicura. 
Una monada:

Han estat bé però llegint-ho me n'adono que potser no he fet gaires coses de profit... 
las properes m'hauré d'esforçar més...

dijous, 19 d’agost de 2010

EL PODER DE LES PARAULES

Quan ets petit tenir amics és gairebé el més important. A ulls d'adult una baralla amb la teva millor amiga pot semblar una tonteria però quan sents les paraules "ja no vull ser més la teva amiga", el món se't cau als peus.

Per sort, amb els anys aprens (aprenc) que les paraules se las endú el vent i que si algú (malapersona) et diu "ets l'amor de la meva vida" i l'endemà desapareix sense deixar altre rastre que el malet que sents  al cor, acabes d'aprende que el més imporant són els "fets i no les paraules" (maleït eslògan convergent!!!).

Aquest any he près decisions que m'han fet malet al cor. He deixat enrere moments, situacions i persones. La decisió ha esta dura però conscients, sempre aplicant el "fets i no paraules" perquè els pares, tiets, amics, etc no ho són sols pel fet de la paraula que els etiqueta sino que cal sentir-los com a tal.
Una mica més sola però més forta i sempre millor acompanyada.  
En Tohu segueix aprop.

dissabte, 7 d’agost de 2010

PLANNING MENSUAL

COSES A FER
Veure la temporada 2 - 3 - 4 - 5 de El Ala Oeste de la Casa Blanca
Fer un arròs a Vinaròs
Veure sortir el sol des de l'Atalaia
Preparar un mató (tenint en compte que la llet no arribi a bullir)
Llegir alguna cosa que no pugui deixar de llegir
Conèixer a algú desconegut
Pujar a la Creu a posar la senyera
Pensar un nou projecte
Petons

COSES A NO FER
Rés
Menjar o beure verdejo, galetes, formatge, gelats, verdejo, 
salsa tàrtara, paté, coques salades, verdejo (en excés)
Pensar massa en el futur
Recordar massa el passat
Creure que algun dia ballaré així:

dijous, 5 d’agost de 2010

César A. Cabo, secretari de Comunicació de U.S.C.A.

Suggeriment d'estiu,

Tant de bo que s'arregli ja el conflicte de la reialesa laboral, altrament coneguts com a controladors aeris.  Ara bé, és possible recuperar en algun programa de tele, d'aquests fresquets d'estiu, a César A. Cabo? per fer qualsevol cosa... 

 Seria una llàstima deixar de veure'l a diari

dilluns, 2 d’agost de 2010

ANIVERSARIS


no serem els millors però i què?
ni els més guapus
ni els més rics, ni els més populars, 
ni els que ho tenen més fàcil... 
Però si els més feliços.

A més, vam quedar que els propers encara millor, no?