diumenge, 29 de maig del 2011

TROBAR EL MOMENT JUST

Fa anys, abans que el Barça guanyés la primera Champions, estaven amb una colla d'amics esperant per sopar. Eren sopars de dissabte dins els límits que el poble ens oferia ja que encara no ens deixaven sortir fora. Però cap problema, ho arreglàvem sopant plegats.

N'hi havia un que m'agradava especialment i la vetllada prometia ser d'allò més atractiva. 

Durant la tarda havíem anat a Ca la Genoveva, el colmado del poble a comprar delicatessen's (poques) i  a les 21 la taula ja preparada feia "goig" (sovint se'm critica que usi l'adjectiu "goig" en el menjar però és que a  mi, el menjar em fa goig). Tot i que pugui semblar mentida llavors els adolescents gaudíem menjant.

Per començar ens faltaven un parell de persones (entre ells el meu amor platònic) ja que tenien reunió amb el capellà. Encara ara el triangle cacic/església/policia és vigent al poble i potser per això jo he deixat d'anar-hi. 

Van començar a fer tard 10 minuts... 20... 40... una hora... hora i mitja... dues hores..... Innocents, nosaltres els vam esperar. Quan ja feia més de dues hores que érem asseguts a taula davant el menjar, van aparèixer amb presses i cara culpabilitat: "ho sentim, ho sentim... mossèn Pere ens ha entretingut". El menjar era pansit, trist, decaigut... igual que nosaltres, que a aquelles hores  ja havíem rigut, xerrat, esperat i sols ens quedava avorrir-nos. El que prometia una nit de rialles es va convertir en una lliçó de vida.

I és que a vegades la paciència no és la mare de la ciència i les coses, persones, relacions tenen el seu punt òptim. Si el deixem passar, es floreixen. Com aquesta sanguina, que vaig voler esperar a que estes perfecte i se'm va passar. La maduixa tan bon punt va entrar a casa, va entrar a l'estomac. Com la vida, com les persones.


Les cançons, precioses d'altra banda, van estar durant anys castigades esperant a que es floríssim perquè feien mal escoltar-les. Ara, tot i antigues, tornen a tenir el seu puntet. I ella serà una mica orco però té una veu... mmm...

dimarts, 24 de maig del 2011

I HAVE A DREAM??

... no... segur que és un malson...
... demà quan em desperti, res d'això haurà passat...
... segur que no...

dijous, 12 de maig del 2011

ELEKTRA (6)

Fa una estoneta, un conegut penjava al seu mur de Facebook el comentari elitista de "él país aturat per un partit de fútbol mentre hi ha 7 morts per un terratrèmol".

Fa un parell de setmanes és van criticar les audiències que havia tingut el bodorrio anglès: com era possible que la gent s'aturés davant la tele per veure un casament "del corazón" i a més monàrquic en temps de crisi? El cas extrem va ser un locutor de radio que es va esplaiar criticant el fet i, acte seguit, va seguir parlant apassionadament del Barça... allò si que era important! (cara de póker, la meva).

Jo vaig mirar el telenotícies per veure el vestit de la núvia i avui he seguit per ràdio el partit (sóc del Puyal, jo). I no em tinc per lerda. Per sort sé diferenciar que per molta l'alegria que hi hagi avui no farà oblidar a la gent que no treballa, que no pot pagar la hipoteca, que no té on dormir. Parlem d'un respir? d'un sospir? doncs això. A vegades necessitem relaxar-nos i gaudir. I si us plau, la gent no és tant curta ni cretina ni lerda. Serà que no m'agraden aquestes falses posturetes demagógiques.


Canviant de tema, avui fa anys que el meu pare no hi és. Fa un parell de dies em van preguntar:

- tenies bona relació amb el teu pare?
- si, molt. Era un amic
- quina sort!

Aquest any, regirant calaixos, la meva mare va trobar unes llavors de tomàquet que havien guardat en un viatget al poble dels iaios. El resultat és el de la foto. Si tot va bé, aquest estiu el meu pare ens farà un regal, set anys després del que s'havia imaginat. 

dilluns, 9 de maig del 2011

CRÓNICA FINAL DE LA GALA DE UNOS ÓSCARS EXCEPCIONALES Y MUY ORIGINALES

La srta. RaTeta Miquey
durant la gala
Durant més de dos mesos, des del blog Turo Parc, El Paseante ens ha anat fent un regal en dosis mesurades. Mica en mica ha donat a conèixer alguns dels blogs per on ell es passeja. I amb aquell humor súbtil tant seu i jugant a repartir Òscars, ens ha detallat una cerimònia d'entrega de premis més àgil, distreta i ben guionada que la majoria de les retransmeses per televisió. Segurament ni són els millors blogs ni ho pretenen ser però són la seva elecció.  I com triar sempre és complicat,  qui ho fa demostra ser valent.

Després, xerrant per aquí i per allà, alguns dels nominats i/o guanyadors en hem posat d'acord per explicar la nostra versió de la mateixa cerimònia. Aquí la teniu:


Sabem que és un home discret però tot i així, esperem que reculli content aquest regal. L'hem fet entre tots i si alguna cosa cal destacar és el carinyu demostrat per cada un de nosaltres:

Foto de familía d'alguns dels premiats. D'esquerra a dreta: Òscar, Be Wild, Filadora, Violette, Aquari, Xènia, El Veí, Amber, Duchsgel, El Paseante, Computer, Maiestard, La RaTeta, Helena, MK, País Secret, Llum de Dona, Fra Miquel i Vida. Darrera, Tanguito.