dissabte, 6 de febrer de 2010

UN GRA DE SAL

Si hi ha alguna cosa a que no em puc resistir és a les galetes salades. Si pot ser, de les petitones, aquelles que omplen un pot de plàstic. Me las puc acabar tant sols obrint el pot. Si d'aquestes no n'hi han, las pioneres, las Ritz, poden ocupar el seu lloc. Directament darrera venen les CrackyLu "chispas de sal". I és precisament aquesta sal el que em "fascina". Unes galetes sempre han de ser dolces, el fet de la sal les transforma en quelcom diferent. Però continuen sent galetes.

Aquesta setmana ha estat especial. Per una banda el pare d'una amiga comença a viure el final de la seva vida. D'altra, el fill d'una amiga està a hores de nèixer. Per acabar he hagut d'actuar en contra de les meves creences. Ho he provat i no m'ha agradat. Ara ho sé.

La vida, la sal, el sucre, és tant petita la diferència i tant poc visible que temo el moment en que seré jo qui començarà a viure el final de la vida. Me n'adonaré? hauré viscut prou? o bé, tot em passa tant depressa que no seré conscient de que se s'acaba vida?. Sovint el poc que medeix un gra de sal és el que diferencia de viure-la intentant ser feliç o no sabent ser feliç. Intentaré que, en aquest petit moment la balança es decanti cap a "Ha Sabut Viure la Vida". És una feina de constància, ni de diners ni d'aparences ni de possessions. És una feina personal, de veure's i sentir-se i per això cal posar-se "manos a la obra".

23 comentaris:

el gatot ha dit...

discrepo, RaTeta: no crec que sigui tant la constància, com la gosadia d'aprofitar el moment...

hi ha qui veu una galeta salada, i per més que es vulgui conscienciar que una galeta no li farà pujar la tensió, mai gosarà clavar-li queixalada...

tu prova, si vols, de no esperar a quedar-te sense dents! :P

petonets salats!

Josep ha dit...

On puc aprendre a saber viure la vida?

el paseante ha dit...

Hi ha dies que t'estimo, Rateta (no gaires, ara no et pensis tu). Potser perquè tens una miqueta de sal, una miqueta de sucre, un puntet d'amargor. I uns ulls molt grans que miren més enllà de l'entorn. Del més immediat.

garbi24 ha dit...

Es per això que hem d'aprenre que cada dia l'hem de gaudir al maxim, doncs no sabem mai el que ens queda.

Estonetes ha dit...

Em passa el mateix que a tu però amn els pistatxos. Besets.

La RaTeta Miquey ha dit...

Gatot, quan dic "manos a la obra" em refereixo a viure i disfrutar de la vida a cada moment. I quan parlo de saber viure la vida és no deixar-se endur per lamentacions, saber aprofitar el que som, el que tenim perquè m'he adonat que aviat, sense donar-te compte, va i et mores. Si que crec que també és feina de constància. Petonets.

A les pelus xineses venen números, Josep... però com últimament hi vas poc... ja t'has afeitat??

Déu meu... tinc un bri d'esperança... però... per què m'ho diu en cap de setmana?... ho dirà a totes?... i a més, poeta... no sé que té, si és el que diu... o com ho dius... però em té ben enganxada a les seves lletres... Mr. Walker...

Però hauria de ser una actitud humana i en canvi, sempre diem que n'hem d'apendre, garbi24. A vegades penso si no eduquem al revés.

mmm.... els pistatxos amb mel o sense mel? perquè els de mel i saladets estàn!!! sols que, directe al ventre i aquests creixent sense control... Un plaer, Estonetes. MUAAA

Frannia ha dit...

Un post preciós, Rateta.

el gatot ha dit...

t'havia entès a la primera, RaTeta; només deia de discrepar potser perquè tinc arrelat el terme "constància" a una concepció catòlica d'interpretar la vida com una "feina", quelcom pesat, que per gaudir-ne has de patir entrenan-te a fer-ho millor.

i potser no he estat encertat amb la metàfora que t'he posat;

que tinguis un bon capde, i ben aprofitat!

maria ha dit...

Viu!Viu-la a poc a poc, intensament i sobretot reposta de tan en tan el calaix de les galetes.^-^Molts ànims...

Jordi Tudó ha dit...

Coi són bones les galetetes amb sal, però una bona Napolitana no me la canviïs per res.

Salut i endavant!!

www.miradesalvent.blogspot.com

zel ha dit...

Un apunt per pensar, molt bonic i reflexiu, m'encanta!

Déjà vie ha dit...

quina mestressa, passar de les galetes salades al sntit d la vida. Bravo!

fra miquel ha dit...

Tot és vida RaTeta, els moments de sal, els de sucre i els amargs també. Tots els moments els hem de viure intensament per què hi hagi un equilibri. En algun lloc vaig llegir una frase que deia alguna cosa com que "La vida no son els moments que respires si no els que et deixen sense alè"
Aquests moments sense alè crec que són els que et donen felicitat i fan decantar la balança cap a "Ha Sabut Viure la Vida"
Que guapa estàs en aquest post, RaTeta!
Jo també t'estimo, com el Paseante (no sempre, ara no et pensis tu) ;o)

nimue ha dit...

la vida se'ns pot escapar en qualsevol moment i no sé fins a quin punt tindrem mai la sensació d'haver-la aproftat bé.
Jo preferisc les galetes dolces! quan més millor! ;) B7s!

El veí de dalt ha dit...

La vida és això, oi? Grapats de sal, grapats de sucre... A vegades te'ls trobes al menú, a vegades, els pots escollir del rebost. Tu, a la teva. I sort.
(Ah! I no fotos cas del Walker aquest, que sempre diu el mateix a totes les veïnes que troba al replà).

Violette ha dit...

Ja sé què portaré per passar la tarda, ni croquetes ni formatge... Galetes salades, amb un punt de sal gruixuda, per què ens ajudin a veure-hi clar.
:)

Txisky ha dit...

Galetetes... mmmm! Jo devorava les que tenen forma de peixet!

Arqueòleg ha dit...

aaaaghh m'acabes de fer vindre moltes ganes de menjar galetetes salades i no en tinc cap a casa!!!

fra miquel ha dit...

TUC! Les galetes TUC (les originals) Per a mi són quasi un vici. A casa les he d'amagar per què si obro l'armari de la cuina i les veig...ja estic perdut!
Però el post no anava exactament d'això. Oi?

Noa Literal ha dit...

Saber viure la vida. Quantes coses amaga aquesta frase. Jo ho resumiria de la següent manera: viure cap endins, al marge del què fan o pensen els altres, no mirar enrera ni endavant, que la prioritat sigui centrar-se en el present i passar-lo lo millor possible, com si haguèssis escollit cada moment. Acceptar les coses tal com són, perquè són com són per més que t'hi emprenyis. Però tot això són paraules. La il.luminació depén de tu.

La RaTeta Miquey ha dit...

Potser si que era un pèl complicada, la metàfora, Gatot. El capde va volar... ara, esperant el proper... vola, tot vola... I tu? tot bé?

Ja saps de quin color és la caixa de les galetes, no, Maria?? tenim oblidat el nostre tema, com va el pa???

Epssssss, Tudó!!! les Napolitanes són les millors galetes dolces després de les galetesmaria (així, tot seguit!!!) M.agraden molt els teus paisatges, saps?

No t'hi trenquis gaire les banyes, Zel... que aluegu es angoixem i no vivim (almenys jo) MARRAMUA!!

Ai Déjà vie... lo mismo valgo pa un roto que pa un cosio... ;)

fra miquel m'agrada el "La vida no son els moments que respires si no els que et deixen sense alè" ara bé, quan s'estima, s'estima sempre. No "ara si, ara no"... vale??? ;)!!!

Suposo que al'hora d'aprofitar la vida, sempre quedes curt... mentrestant, menjem galetes!!!

Si que és això, tot i que no sempre pots escollir. El que si pots fer és salar més, quan cal o bé afegir-hi sucre si tot és massa amarg. I deixa que visqui aquests moments de felicitat paseadora... no siguis corconet!!!

Galetetes salades + mojito... no sé on anirem a parar.. Violette... (croquetes segur que no, amigueta???)

Doncs les rodonetes i petites estàn de muerrrrrrrte Txisky!!! Benvingut per aqui!!

Arqueoleg, a casa estàn prohibides... quan arriben s'evaporen... baixa al paki a veure si en tenen (i que no estiguin remullades que si no, no valen rés!!)

fra miquel anava del que vulguis, el post!!! jo, com acabo de dir, no las deixo entrar a casa. Per si de cas!!

M'agrada el que dius sobre la il·luminació, Noa. Per sort, en aquest cas, si que tenim alguna cosa a dir!!!

Arqueòleg ha dit...

Quines ganes de fer un aperitiu d egaletetes saladetes!!mmmm

Anònim ha dit...

necessitat de comprovar:)