dimarts, 15 de març de 2011

ON THE BRINK OF THE PRECIPICE

No suporto llegir un llibre subratllat, no m'agrada gens saber el que altres persones troben o no interessant en el que llegeixen: em desconcentra i començo a pensar en qui ho ha llegit, com deu ser, si li haurà agradat o no o si després de llegir-lo, el llibre l'ha marcat.

Deu ser culpa de de que sóc incapaç d'observar estils, maneres o intencions literàries i que la meva tendència a "anar de bòlid per la vida" sovint fa que se'm passin aquests petits detalls literaris que tant m'agradaria apreciar. Tambe és cert que si no ho faig serà que no ho necessito.

Potser per això quan aquest cap de setmana m'he trobat amb una sensació descrita en un llibre que m'ha estat donant voltes pel cap, m'ha sobtat:

Havia après a respectar l'abisme que en Mattia havia excavat al seu volant. Feia anys havia intentat saltar-lo, aquell abisme, i hi havia caigut. Ara es limitava a seure arran del precipici, amb les cames penjant en el buit."
La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano
M'he esperat a llegir-lo a que el llibre passés una mica "de moda" i el cert és que m'està agradant. I sé que, si d'alguna cosa he fugit sempre és d'asseure'm a mirar la vida passar o el que és el mateix, limitar-me a seure arran del precipici penjant les cames al buit. 

Sols pel títol, la BSO seria una racció de Paquita la del Barrio (que mai està de més), a Precipicio (Tres Veces Te Engañé) però no hi ha manera de penjar-la. Així què, qui tingui Spotify allà la trobarà. Com sempre, una perla. 

6 comentaris:

atticus' daughter ha dit...

Jeje, i jo que soc de les que marca les pàgines on alguna frase m'ha enganxat, i després deixa el llibre amb les marques posades i encara m'emprenyo si me les treuen...

Vaig llegir-me aquest llibre fa uns anys i, tot i que els personatges em fotin una mica de ràbia per no ser feliços perquè no els hi surt de les parts sacres, em va agradar molt. És maco, enganxa i està ben escrit.

Un petonet!!!

Alyebard ha dit...

Jo vaig a temporades, a vegades subratllo altres no.

MK ha dit...

M'agradat molt aquesta descripció que fa l'atticus' daughter "els personatges em foten una mica de ràbia per no ser feliços perquè no els hi surt de les parts sacres".Ho comparteixo plenament.
Pero haberlos haylos i el llibre els descriu molt be.
Feina feta per la curiositat de llegir-lo pero no es dels que tornaré a llegir.
La barreja de lectura i la música proposada m'encanta però la Paquita la del Barrio sería l'antítesi del caracter dels protagonistes.
Jo soc molt més de la Paquita que de l'Alice i el Mattia...on va a parar.

I de pas escolteu la de "Rata de dos patas"per si algun día us fa falta tirar-li a algú quatre floretes. :-))

El veí de dalt ha dit...

Ja veig que no et deixaré mai un llibre...Els guixo per principi. I per final. Aquest ja en vaig fer la ressenya.
"http://malerudeveuret.blogspot.com/2009/07/de-lectura-66-la-solitud-dels-nombres.html"

Però no et diré el final. O si? Al final troben el número pi.

khalina ha dit...

A mi tampoc m'agraden els llibres ratllats per altres. Perquè molts cops no ratllaria el mateix
No em ratllo els llibres de lectura per plaer. Els que faig servir per feina o estudi sí que els subratllo i hi faig anotacions

el paseante ha dit...

Jo poso paperets entre les pàgines amb anotacions, més que res si he trobat alguna construcció sintàctica interessant. Aquesta novel.la em va agradar, potser per la seva tristesa.