dimecres, 6 d’abril de 2011

MANEL vrs BRUCE, EL FENOMEN

Ara que m'he fet més gran me n'adono que inconscientment m'agrada dur la contrària. Però no "perquè si" sinó que em costa "formar part de", no m'agrada sentir-me borrego i generalment  primer em miro les coses a una certa distància per després, si cal, ficar-m'hi de cap.

Per això quan fa un parell o tres d'anys va sorgir el Fenomen Manel amb en Tohub no enteníem aquest pretés nou fenomen social. D'acord que la música és agradable, les lletres maques, el "look" nostrat, fins i tot en Guardiola hi era present però tot això els feia tant perfectes, tant "d'aquí", tant "de casa" que a mi se'm van travessar. Si, sonen bé, però ja està, no?

No, no estava. Aquella primavera d'entrades esgotades al Palau, col·leccionistes de concerts acumulaven corrandes per a l'endemà poder dir: "jo vaig ser allà", va desembocar en un estiu on una parella de joventut recuperada feia de groupies travessant places de Gràcia buscant on tocaven per festes per després fer-nos-ho saber al respectable públic . Fenomen social.

Ara però, està de moda dir que els Manels cansen. No, senyores i senyors. El Fenomen Manel ja cansava fa dies. Com el Fenomen Bruce: qui no coneix aquell individu que ha anant a tres concerts seguits del Boss per identificar que el mi bemol de la tercera cançó del primer dia no es corresponia amb el del tercer (no sé si ho he dit bé, això: ho he mirat a la wikipedia). I jo que no sóc melòmana perquè tant escolto Pastora com Paquita la del Barrio com MaximaFM considero, però, que els Manel no han enganyat en aquesta 2a entrega, han estat sincers i han intentat millorar.

Resumint: no creem mites ni religions del que només és un entreteniment i menys a les nostres edats (això és extrapolable al futbol, a la droga o al Colin Firth). És música, distensió, relax... i prou.

I si be trobo un pel pretensiós el seu videoclip d'Aniversari (que coi, els deu fer il·lusió, no?), mentre llegeixen, escoltin si us plau La Cançó del Soldadet: esgarrifa!


PD si, Tohub, estic defensant els Manel... si, si, jo...

16 comentaris:

MK ha dit...

No es pas per esnobisme diría jo , però no se ben bé perqué a mí mai m'han agradat del tot les cançons de les que entenc tota la lletra.
Potser un parell de les del Sisa ,el Mediterràneo d'en Serrat ,el Boig per tú i un parell més d'en Gato Perez i algún bolero han sobreviscut dins meu conservant tota l'emoció com el primer dia que les vaig escoltar. A mí els Manel , els Amics de les Arts o el Bisbal y en Perales en altres contrades no m'arriben. Bé aquest dos últim si que m'arriben . A aquell lloc del cervell que et fa estirar automaticament la mà per canviar inmediatament el dial de la radio.
No m'ha agradat mai la cancó protesta ni amb missatge , a cop de guitarrot , ni els fundamentalistes que diuen que Bob Dylan es deu.
Però al Boss , nena , al Boss ni tocarlo..einnn!.
petons guapa y que siga la música.

Y ara un enllaç amb poca lletra per anar a ballar una estoneta:http://www.youtube.com/watch?v=JMUNv3E81Ds

Txisky ha dit...

I què me'n diu del fenòmen U2?. Són més pesats que una Guinness de garrafón!.

El senyor gerent ha dit...

Oblidi els Manolos aquests... són fruit d'un conjura gafapastista amb "l'apoiu" de la tele 3 (la nostra)

Volguda raTeta,...si vol moure un rato el cul , passi per casa meva.

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Defensi lo que vulgui i no és perque estigui de moda.. cansen...clar que a certes hores van be per dormir

Violette ha dit...

No he entès mai el fenomen Manel... I mira que jo sóc de les que prefereixo que m'agradin abans que no m'agradin, perquè posats a fer, ja que sonen a tot arreu...
Però res... No he pogut mai amb ells. Mai.

atticus' daughter ha dit...

Ai, què vols que et digui, ja saps que a mi sí que m'encanten, no ho puc evitar!! Però, tot i així, no m'agrada aquest "machaque" continu que se'ls hi està fent per totes bandes, especialment a tv3. No cal. Perquè el que aconseguiran és que la gent els acabi avorrint i agafant mania quan no s'ho mereixen. Fan (segons el meu criteri) boníssimes cançons, i prou. Als que disfrutem amb elles, guai, i als que no els hi arriba, doncs no passa res, no s'acaba el món. Això de la música és molt personal, i t'ho diu una que bé saps que és melòmana perduda.

Un petonet!!

Sònia ha dit...

A mi em va agradar molt el primer disc, després d'escoltar-lo unes quantes vegades (mai a la primera, això em passa amb tot). I ara amb el segon m'està passant el mateix. M'enganxa i em relaxa. I si vull que la nena dormi, siguem on siguem, poso els Manel i oli en un llum. I la cançó de l'aniversari m'encanta. La del soldadet, no tant.

P.D: En canvi amb els Amics de les Arts no he pogut!!! no m'agraden gens.

el paseante ha dit...

Jo no hi entenc un borrall de música. Però el Bruce em posa dels nervis. Una vegada, una pintora que té un taller a Gràcia i una gossa anomenada Colette (hasta aquí puedo leer) em va conduir del nostre barri al Paral.lel amb el Boss aquest a tota castanya i el "seguru" de la porta abaixat. Una de les experiències més desagradables de la meva vida (després d'un parell de Champions guanyades pel Madrid). I els Manel, tu ho has dit, són agradables i es deixen escoltar. No en sóc massa fan.

Josep ha dit...

Ai, la massa borrega! Algun dia escriure sobre el tema.
O no.

khalina ha dit...

A mi els Manel ni fu ni fa.

Que cadascú escolti el que vulgui a casa seva jeje

Sr. Tinc ha dit...

Opinió sense solta ni volta, però crec que el fenòmen Manel passarà com els de Jarabe de Palo: sentida una cançó, sentides totes, pel to i el ritme: ara, tenen lletres que estan la mar de bé... Ja he advertit que era una opinió sense solta ni volta...

Dr. Muerte ha dit...

Tots a la puta foguera! TOTS !

helena ha dit...

Dono la raó de que els manels els haurien de cremar, son ñoños y monotons i també donc a la raó a qui deia que fan agafar son.

Però si us plau el Bruce és el Bruce, no me'l toqueu ainnnnssssss

La RaTeta Miquey ha dit...

El Bruce cansa. Els U2 també. El Pau Donés té el seu què quan va deixat i arrossegant els pantalons. Dels Amics de les Arts no en puc parlar. Dels Manel, els despentinaria una mica i llavors no sé, no sé... (primavera carajillera).

Mike Tracking ha dit...

A mi mai m'han agradat els "manel" i no per cap tipus de moda, sinó perquè senzillament sempre m'ha semblat musicalment merda. I crec que no és erràtic dir que part del seu èxit es mereix a campanyes publicitàries per a ser més "molón" a la que s'han apuntat molts mitjans de comunicació. I en això no vull dir que a algú no li agradin de debò, que segurament si, però jo no sóc un d'aquests. I molts, només hi estan pel "fenomen" que vostè diu

llum ha dit...

Completament d'acord rateta amb això dels Manel. Però en aquest país som així, a la que una cosa agrada, vinga, a sacralizar-ho tot sobre tot si és nostrat.