dijous, 12 de maig de 2011

ELEKTRA (6)

Fa una estoneta, un conegut penjava al seu mur de Facebook el comentari elitista de "él país aturat per un partit de fútbol mentre hi ha 7 morts per un terratrèmol".

Fa un parell de setmanes és van criticar les audiències que havia tingut el bodorrio anglès: com era possible que la gent s'aturés davant la tele per veure un casament "del corazón" i a més monàrquic en temps de crisi? El cas extrem va ser un locutor de radio que es va esplaiar criticant el fet i, acte seguit, va seguir parlant apassionadament del Barça... allò si que era important! (cara de póker, la meva).

Jo vaig mirar el telenotícies per veure el vestit de la núvia i avui he seguit per ràdio el partit (sóc del Puyal, jo). I no em tinc per lerda. Per sort sé diferenciar que per molta l'alegria que hi hagi avui no farà oblidar a la gent que no treballa, que no pot pagar la hipoteca, que no té on dormir. Parlem d'un respir? d'un sospir? doncs això. A vegades necessitem relaxar-nos i gaudir. I si us plau, la gent no és tant curta ni cretina ni lerda. Serà que no m'agraden aquestes falses posturetes demagógiques.


Canviant de tema, avui fa anys que el meu pare no hi és. Fa un parell de dies em van preguntar:

- tenies bona relació amb el teu pare?
- si, molt. Era un amic
- quina sort!

Aquest any, regirant calaixos, la meva mare va trobar unes llavors de tomàquet que havien guardat en un viatget al poble dels iaios. El resultat és el de la foto. Si tot va bé, aquest estiu el meu pare ens farà un regal, set anys després del que s'havia imaginat. 

17 comentaris:

Violette ha dit...

això sí que és important... i preciós. no cal dir res més. m'has deixat meravellada!

Txisky ha dit...

Plas! Plas!

Pais secret ha dit...

Segur que aquests tomàquets tindran gust de cosa important, de tomàquet.
Bon dia!

MK ha dit...

Els "fundamentalistes" culturals son una raça específica que tenen com a meta a la vida , fer-te quedar malament en qualsevol conversa escandalitzant-se i posant els ulls en blanc quan tú tota inocent dius com has disfrutat en tal o cual tontería de llibre , música , pel-lícula o programa de televisió.Quan els hi agafes el "tranquillo" , fins i tot es divertit provocar-los.Però deixem-los .
El que volía dir i el més important es que aquest detall de les llavors dels tomaquets ho diuen tot de tú.Petons!!

martí ha dit...

Una història preciosa en un sol fotograma

I quanta poesia,

òscar ha dit...

Un regal encara més bonic i tendre que el teu apunt. I el teu apunt de bonic i tendre ho és una estona llarga.

fra miquel ha dit...

Tu relaxat i gaudeix, Dona!
No facis cas dels demagogs de pacotilla...

Set anys han aguantat les llavors? I germinen?
Estaven ben guardades...
Això si que és un regal! I els tomàquets estaran boníssims. Segur!
petons

Josep ha dit...

Un detall bonic.

garbi24 ha dit...

aquests tomàquets seran els millors que hagis menjat mai.

Vida ha dit...

Demagògia pura, tu ho has dit. I màgia pura i preciosa això altre que ens contes. Una abraçada, Rateta!

Filadora ha dit...

Preciosa!! enyoro rebre mails teus! :)

Ah! doncs jo també vaig mirar una mica la boda, la Kate estava guapíssima! i el vestit molt xulo!
I els partits no els miro però tampoc em desagraderia veure'ls!

La gent que xarri dona! moltes vegades només parlen per parlar!

Que tinguéssiu una bona relació amb ton pare, això sí que és important i bonic. I la tomaquera és una passada! que bé que haguessis plantat les llavors!
Patonets!

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Seran força bons doncs... els fruits.

llum ha dit...

Al final el que compta de debò són les llavors de tomàquet que han reeixit, 7 anys després que el teu pare no hi sigui. Com s'arriben a valorar les coses quan ja no les tenim...Molt emotiu això del pare...
Aprofito per dir que estic una mica trista per la reacció del Paseante. Es deu haver enfadat per això de la Gala?

La RaTeta Miquey ha dit...

Amb el coi aquest del problema de blogger del cap de setmana s'han esborrat uns comentaris preciosos que havieu deixat escrits... quina llàstima... Moltes gràcies, però, a tots: teniu una amanida de tomàquet pagada!!

el paseante ha dit...

Rateta, la veritable llavor que va deixar el teu pare ets tu: un tomàquet d'aquells de penjar, saborós i dolcet.

I jo també sóc una miqueta lerdo. Tot i que escolto el Joan Maria Pou. El Puyal... deus tenir una edat avançada tu :-)

Aprofito (si m'ho permets) per dir-li a la Llum que no he tancat els comentaris pel tema dels óscars. Ben al contrari. La vostra dedicatòria em va encantar.

llum ha dit...

Gràcies paseante. Avui dormiré una mica més tranquila. I gràcies raTeta per fer de mitjancera! Un petó guapa!

Amber ha dit...

Hola, RaTeta:

Vinc a veure't després d'aquest parèntesi dels blogs, per força major, per les activitats varies que no em permeten ja casi gaudir dels blogs com fa poquet venia fent. La sorpresa ha sigut estupenda, la part que parles del teu pare i de la tomaquera... M'ha emocionat. Et comprenc molt bé. Jo vaig perdre a la meva mare quan contava amb 22 anyets, imagina't, la primera primavera des de la seva mort van créixer al jardí de casa meva, de manera espontànea, unes precioses cales qus abans no hi heren. 22 primaveres després les cales blanques renaixen cada primavera. Ho veus? Mai marxen del tot...

Els tomàquets estaràn deliciosos i plens de vida i alegria.

Una molt forta abraçada,

Àmber