Qui em coneix una mica sap que sóc un pèl escèptica en el tema familiar malgrat fos d'aquelles persones anomenades familiars. O posats "ultrafamiliars", de las que la família passava per davant de tot sense valorar si per decisió pròpia o bé perquè sempre havia estat així. Però sempre anava per davant.
I el cert és que segueixo sent familiar. No tant ultra i bastant descreguda degut a les hòsties voltes inesperades que et dona la vida. Perquè així com érem nou que vam passar a ser cinc i així érem set que ara som sis... concretament quatre... o set... o cinc... o dos.
De família-família tinc els mateixos però no sempre em volen igual (bé, un fa prop de nou anys que va marxar però hi és). De fet sovint em prefereixen si dic "sí" o quan dono la raó al que intranscendentalment se'm planteja. Un altre tema és quan haig de confessar "si vols et dic el que vols sentir tot i que no ho crec" això si, ho dic amb la boca petita. I és que a vegades haig d'exercir de RaTeta Mercedària.
Però és fàcil perquè tot això ho resolc culpant a l'edat (aquí i ara hauria d'intervenir aquella vella amiga de La Illa Roja... ella ja sap perquè) però de manera positiva, és a dir, una mica m'ho tiro a l'esquena que si no, faria molt mal. Siguem sincers, escepticisme dolorós.
Per això el dia que recuperes una part d'aquells nou que havíem estat fa tants anys o aquella persona amb qui havies compartit un tros de vida i sents ara la mateixa escalfor d'amor i la mateixa confiança i tant enyor i retrobes la RaTeta que havies estat fa quinze o trenta anys enrere penses que ser ultrafamiliar val la pena. Que ets a partir de tu i dels altres, que l'orgull, la vanitat, l'egoisme, la intransigència o la sobèrbia no van més enllà de la solitud. I que potser si té raó en Tohub quan parla dels ensenyaments marxistes i de la conveniència d'analitzar els problemes sota la perspectiva del materialisme històric. I que sempre i tot a la vida necessita una revisió constant.
I és que aquest any els retrobaments han omplert un grapat de bons moments.
 |
| Heus aquí la RaTeta Miquey flirtejant amb en Doraemon |
PD un cop més he oblidat les meves cites al psicoanalista escrivint aquestes quatre ratlles.
PD 1 de banda sonora qualsevol d'Antònia Font
6 comentaris:
Si més no ha servit per tornar a veure't bellugar la cua per aquest espai. Bones festes i bons retrobaments.
Quina casualitat que avui hagi tret el nas pel bloc i t'hagi vist l'apunt... M'has fet somriure! ;)
Un petó ben fort i molt bon any, bonica!
Què bé que hagi hagut retrobaments i moments tan plaents!
Un petó ben gran!!
Retrobar-te ha estat també una alegria. I no ho dic solament pel post d'avui. ;D
Una abraçada!
Ah i no te'n fies del Doraemon, RaTeta, que encara que no tingui orelles no deixa de ser un gat!
M'agrada que tornis a escriure RaTeta, m'agrada saber de tu.
A mi em va agradar aquesta frase:
"I que sempre i tot a la vida necessita una revisió constant."
No donar res per sabut. Creure que tot pot ser/arribar a ser diferent.
Patons a dojo!
Llàstima que t'he llegit aquest post passades les festes nadalenques. Hauria pogut fer una miqueta més de passejant mercedari :-)
Publica un comentari a l'entrada