diumenge, 11 de novembre de 2018

LES NITS, LA PLUJA, LA TARDOR, EL FRED I JIVAGO

Passat mitjans d'octubre vaig començar aquesta entrada:  


"Ahir veia l'expo dels vidres entelats del Leiter i avui plou i llampega a Barcelona. Poques coses m'agraden més que escoltar la pluja des de casa. I més si és de matinada i l'endemà no cal matinar. I encara més si ja és tardor. Sempre hi ha ganes de tardor, enyoro els seus colors i el fred inexistent de l'hivern. 

I si penso segurament la culpa de què m'agradi el fred de l'hivern és de la Charlotte Brontë i del Borís Pasternak (de les adaptacions al cinema que s’han fet dels seus llibres). Ella pel seu llibre Jane Eyre, de com se’ns transmet la sensació de fred i solitud del personatge amb la imatge dels "páramos" a la peli dels anys 40. I l'altra per quan, amb un trineu portat per cavalls, en Iuri Jivago i la seva enamorada Lara arriben a la casa de l'estepa russa (hi ha ments-malpensants que diuen que en realitat es va rodar a Sòria). Des de llavors que somnio fer aquest viatge en trineu per un paisatge blanc de neu (sents? me'l vas prometre i encara me'l deus). 

I és que no, ja no es fan pelis com les d'abans

Avui ha estat un dia llarg i cansat, de massa feina. Un cop a casa i preparant un dels sopars que més m'agraden, he encetat una ampolla de Mencía (trencarem el glamour de l'escena cinematogràfica aclarint que és una ampolla comprada al Lidl d'Olesa) un vi no gaire recomanable per massa sec, rude i adust. I m'he assegut a escriure sabent que no acabaré el post aquesta nit. Millor perquè de fosc totes les entrades queden una mica carrinclones."

I aquí va quedar. 

Avui, un matí de diumenge ple de sol intentant recol·locar peces d'una setmana una mica massa complicada emocionalment, he pensat "calla, que tens allò pendent" (en realitat ho he pensat sense accents i abreviant en plan whatsapp). De fet venia a parlar sobre les persones, sobre com en som de diferents, com amb pensaments i ideologies massa distants podem acabar estant molt a prop.

Però canviaria el sentit de l'entrada i potser ho deixo per al proper post. Així m'obligo. Així escric. Així em buido. Així resolc.



El Mencia tot i ser rude i adust va acabar convertint-se en un meravellós ram de violetes. Curiós si més no.

1 comentari:

rits ha dit...

Llegir aquest post, just avui, que ha plogut insisitenment durant la nit i m'ha despertat, ha estat una casualitat molt bonica.

A mi tb m'agrada molt la tardor, els seus colors, la seva fredor però també la seva calidesa. Trobo molt més romàntica que l'al·lèrgica i explosiva primavera.

El mencía a mi m'agrada molt. Però reconec que ara intento no beure entre setmana, fent-me el sopar, un costum que és xulíssim però que no em puc permetre (m'he engreixat 5 kilos des d'estiu)..... de fet, és una excusa, xq una copeta de vi no faria mal si sopés bé i no guarrades precuinades...

ja veus, també buido emocions i deixo anar... el blog té això.

No he aconseguit veure mai sencera Dr Zivago... la tinc pendent.