Hi havia una vegada una noia que es deia Cora. Era alta, d’ulls vius i vivia intensament la vida. Un dia va conèixer un home atractiu, rialler i bon amant del que se‘n va enamorar. S’estimaven i junts els dies passaven màgicament feliços menjant anissos.
Però vet aquí que un dia la Cora va sentir que aquella història s’havia acabat i així li ho va dir a L’Home Elegant. Ell ho va entendre i van continuar la seva bonica història, ara d’amistat. Ell va començar a muntar en bicicleta per la ciutat. Ella va començar a escriure un blog.
En el blog la Cora explicava els seus horitzons, propers o llunyans i en poc temps els seus contes van ser comentats per milers i milers de persones que, amb delir, el seguien.
De quan en quan però, i a la llum de les espelmes, continuava rient amb L’Home Elegant i junts seguien rient. Fins que va haver de marxar a treballar a la Terra de Gel i com allí l'Home no podria anar en bicicleta, la Cora va decidir apagar les espelmes del seu blog, també.
Però en aquell temps el blog havia esdevingut famós en el món sencer tant que, tot i tenir l’essència de l‘autora, havia pres vida pròpia. No era sols el lloc on la Cora convivia amb absències sinó que era el cau on tot tenia sentit, on mostrava les seves vivències, els seus desitjos i els seus plaers. I d'on costaria no tornar. I s'ho va repensar.
Però vet aquí que un dia la Cora va sentir que aquella història s’havia acabat i així li ho va dir a L’Home Elegant. Ell ho va entendre i van continuar la seva bonica història, ara d’amistat. Ell va començar a muntar en bicicleta per la ciutat. Ella va començar a escriure un blog.
En el blog la Cora explicava els seus horitzons, propers o llunyans i en poc temps els seus contes van ser comentats per milers i milers de persones que, amb delir, el seguien.
De quan en quan però, i a la llum de les espelmes, continuava rient amb L’Home Elegant i junts seguien rient. Fins que va haver de marxar a treballar a la Terra de Gel i com allí l'Home no podria anar en bicicleta, la Cora va decidir apagar les espelmes del seu blog, també.
Però en aquell temps el blog havia esdevingut famós en el món sencer tant que, tot i tenir l’essència de l‘autora, havia pres vida pròpia. No era sols el lloc on la Cora convivia amb absències sinó que era el cau on tot tenia sentit, on mostrava les seves vivències, els seus desitjos i els seus plaers. I d'on costaria no tornar. I s'ho va repensar.
I va ser llavors quan va decidir que continuaria descrivint els seus horitzons de llum, ella vivint-los i el blog reflectint-los.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos
i vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s'ha acabat
16 comentaris:
Celebro la decisió de la Cora.
Potser ell es va comprar un trineu o una bici apta per a nevades.
Jo m'he fotut la pitxa un lio...
Això és autobiogràfic? mmm crec que la darrera frase del primer paràgraf és falsa. Si més no passats els deu primers minuts de l'amor.
Ostres! Així que la Cora seguirà escrivint el blog? Me n'alegro. Sap greu quan algú apaga les espelmes dels seus escrits, sí, encara que de vegades costi seguir endavant...
:)
La Cora es una persona responsable i sap el que ha de fer. Enhorabona!!!
Vostè vol contar-ho bonic, però jo he descobert que aquests dos del conte són la Infanta Elena i el Marichalar...
Cert, que continuï escrivint. Igual un dia es troba amb una frase com: Jo tenia una granja a l'Àfrica
Ben pensat doncs :)
Petons, nina!!
Quina part d'aquesta història és autobiogràfica?
"Un dia va conèixer un home atractiu, rialler i bon amant del que se‘n va enamorar."
lo del "bon amant" és genial hahahahahahaha
gran Rateta !!
Per què ha de ser autobiogràfic, el conte? no seria gaire original, no? sincerament si ho fos ho diria però no, no ho és. Senzillament és un conte, senzill.
Conte senzill, conte acabat...
Jo estic amb la Llesca, ja fa anys que algú va inventar el motor de combustió interna, la gasolina refinada i les erugues per anar per la neu o terrenys movedissos. Tot combinat baix un aspecte de moto/trineu molt còmode per anar per la neu sense cansament.
M'agrada el conte perquè, com tots els contes, té un final feliç. Força Cora!
És maco el conte. I té bona pinta aquesta Cora. Ningú hauria de deixar d'escriure a Blogville (copyright de Violette Moulin) ni que fos per sortir als comentaris a sota del Veí de Dalt. Grrrr. En el fons, som una petita família nosaltres. A veure si durem. A mi m'agrada.
Publica un comentari a l'entrada