Hi havia una vegada una noia que es deia Marie. No era molt alta però tenia el somriure fàcil i una vida arriscada, positiva i feliç. Feia anys que havia perdut el cap i promès amor etern per l'Ivo, un portuguès de pell fosca i mirada clara però malgrat que encara vivien plegats, l'amor s'havia convertit en una història d'amistat. L'Ivo sense ella es sentia sol.
Però vet aquí que un dia la Marie va conèixer en Valentí, un home no excessivament alt ni excessivament atractiu però que feia anys que s'entretenia buscant una mirada intensa. Es van creuar les miradas, es van cluclar l'ullet i lentament es van enamorar. Lentament també, l'Ivo va anar enmalaltint de tristesa, de mal, recordant a la noia la seva promesa d'amor etern. Lentament i per primer cop, la Marie va adonar-se que calia desdir-se d'un pacte per iniciar una nova il·lusió. I no sabia com dur aquesta càrrega sobre seu.
Malgrat que la rutina manava, cada un d'ells es rebel·lava contra les circumstàncies: l'Ivo retenia a la Marie fent valer els seus passat mentre el Valentí, impacient, no veia el moment de compartir amb ella els seus horitzons.
Però va arribar un dia que el fràgil equilibri es va trencar: des de la Terra de Gel en Valentí va rebre una carta on la seva àvia demanava que tornés ràpidament a casa, que necessitava una cistella plena de queviures per passar l'hivern a la Caseta de Glaç i ella, tota sola, no podia emmagatzemar-los. Hauria d'estar fora durant els mesos d'hivern i qualsevol comunicació més enllà de 10 quilòmetres seria del tot impossible.
En Valentí va demanar a la Marie que l'acompanyés per començar una vida junts mentre l'Ivo li va pregar que no el deixés ara que, més que mai, la tristesa l'acompanyava nit i dia. Ella, decidida, desitjant ser feliç amb el Valentí i desitjant que l'Ivo fós feliç, va agafar un santoku, es dividí de cap a peus exactament en dos parts i repartí un bocí d'ella mateixa a cadascun dels dos homes.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos
i vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s'ha acabat
15 comentaris:
i que bé que poden arribar a acabar els contes, no?
:-)
Potser millor estar un any amb cadascú, una cosa a mitges mai és el mateix.
Sorprenent. :0
Per cert, busco amant a hores convingudes. Interessades deixar cv a tincmoltmalcaure@gmail.com
Abstenir-se psicòpates, fumadores compulsives i amants llescades per la meitat!
Cony, que dràstica!.
Molt salomònica ella...
També haurien pogut viatjar tots tres cap a la caseta de gel!
http://www.youtube.com/watch?v=QX-5k83MYME
B7s
Ep! no canviï el final, que no va ser ella qui va partir-se sola. Encara em deu la factura de la intervenció de partició, i de santoku res, que vaig fer servir un bisturí del 10 per les incisions, un escalpèl de doble fulla pels talls de múscul i un trepà multiposició per l'òs... faci el favor de no tornar a ensucrar els finals...
Aixxx...quin final!
M'agrada aquest final, més gent ho hauria de fer això.
salomo haha
superfelí
Senyureta, potser hagués estat millor buscar-se un tercer ;)
Com entenc a la Marie, RaTeta!
Però saps? jo potser m'hauria tallat horitzontalment, mira que et dic...
Brutaaaaaaaaal!
Parlant de "jaleos"...
Sr.Tinc! Li he enviat el meu currículum. Espero que se'l llegeixi amb "carinyu".
Com és que envies tots els homes a la Terra de Gel? Espero no ser la teva propera víctima, que no m'agrada passar fred.
Publica un comentari a l'entrada