diumenge, 13 de maig del 2012

ELECTRA VII: el cabàs



Els estius de la RaTeta eren dos mesos a la gran ciutat fent carrosses de la Ventafocs amb dues cadires del menjador i una tovallola de bany per sobre, i un al poble. Allà no hi teníem orígens de cap tipus però els pares, agafant una calculadora, un compàs i un planell del país van decidir el nostre cancún familiar.

Hi passàvem les vacances i els caps de setmana d'estiu i hivern i per tant la RaTeta no va tenir "colla" a la ciutat fins entrada l'adolescència quan, seguint el camí marcat per la germana gran, va anar de campaments amb un esplai del barri. Dels franciscans. Bona gent, de mentalitat oberta.

Allà va descobrir dos hits musicals: el Rock&Rios durant les caminades a ple sol pels camins de Berga i les nits escoltant rascar una guitarra amb sons d'uns tals Esquirols o d'en Lluís Llach, tant aprop com podia del noi que li agradava però que (per fidelitat a l'amiga recent) mai va poder anar més enllà d'una mà per ajudar-la a pujar una roca o un apropament de sacs a l'hora de dormir, per saber que ell era aprop.

Si, la RaTeta és (o era) kumba. No cal enganyar-nos, aquesta és la realitat.

Un cop arribada a la gran ciutat i en les nits caloroses de juliol, en ple èxtasi, la RaTeta s'adormia escoltant El Jorn dels Miserables del rereregravat cassette "Lluís Llach a l'Olympia". I (segons diuen) avui en dia ja descreguda de gairebé tot, quan en Llach diserta o opina la RaTeta para a escoltar-lo tot fent si si si amb el cap.

En això que un dia la RaTeta arriba a casa seu i demana per anar-lo a escoltar al Camp del Barça.

- "Sola? ni hablar!"
- "Home papa, sola no. Hi va la Mònica, la Marta, el Joan, el Lluís.......... () .............
- "De cap de les maneres"
- "Ostres papa, no és just, tothom hi va! seré la rara, no hi ha dret!"
- "Si vols t'hi acompanyo però sola, no"
- "......... ................. .............. ............. vale...)

I és així com un sis de juliol el cabàs amb la senyera penjada de la nansa, la RaTeta i el seu pare van enfilar cap el Camp del Barça. Van cantar, cridar i tornar tots tres a casa, satisfets, contents i feliços. I encara ara, quan sent L'Estaca la RaTeta recorda al seu pare cantant-la en veu alta, amb emoció i il·lusió vers el futur. 

Malauradament fa set anys que ja no la podem cantar plegats (cal avisar que tampoc era una activitat que féssim habitualment) i que el cabàs ha canviat d'activitat però què carai, tot això que hem viscut!


PD Per cert, el Google Reader és un xivato.

15 comentaris:

Alyebard ha dit...

:)

Emily ha dit...

Ja sabia jo que tenies un passat inconfessable: Lluís Llach. T'ho perdono :)
Xulo el post.

Gerònima ha dit...

Ja ja ja! m'han encantat els cors per allà al mig i m'he sentit identificada amb la meitat del text!
patonassus bonica!

Francesca ha dit...

Com a mínim després de la negativa, t'hi acompanyaven ells. Els meus eren de no i punt.

el paseante ha dit...

M'agrada aquesta Rateta descreguda d'ella mateixa. Una miqueta desmenjada. Una miqueta tendra. Una miqueta la veïna del davant. Una miqueta nosaltres.

PD: Ara m'ha vingut un calfred. M'he vist sent el teu pare i acompanyant-te a un concert del LLach o de pare de l'MK i acompanyant-la a un concert del Bruc Esprintín. Vaig a dormir.

Barbollaire ha dit...

Ondia, Rateta!
Doncs mira, allà ja vam coincidir!

(i també en ser kumba, i en tocar la guitarra amb cançons d'Esquirols i Llach...)

El que passa és que a mi no em va haver d'acompanyar el pare...

I això em recorda un post que tinc pendent de fer des de fa molt de temps a les Cambres...

Petonet dolç, RaTeta :¬)****

Ricard Sampere ha dit...

Tot i que probablement el teu pare no era la companyia més adient pel concert, et va acompanyar..

I en tens el record... No tothom pot dir el mateix.. :(

Salut..!

Josep ha dit...

Quedem-nos amb la confessió: la raTeta és kumba.

PS ha dit...

Doncs jo també m´identifico bastant amb aquests passat de la Rateta fins al punt que fa dies se´m passava pel cap explicar aquella nit al camp Nou a cents de quilòmetres de distància,al Pirineu, emprenyada com una mona perquè el meu pare no m´hi va deixar anar.

Si és que tots tenim un passat...

Anònim ha dit...

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ (preparo l'escupitaju) JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJIIIPPIEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!!

Dr. Muerte

Ruben ha dit...

Que bonic :-)
Però això de kumba... durarà temps ressonant-me pel cap xD

RaT ha dit...

Molt cumba i molt jipi sueltu ronda per la xarxa... una abraçada a tots i gràcies per comentar l'entrada!

Laura T. Marcel ha dit...

Això de ser kumba, és dolent? Jo també he sigut molt kumba, però ben orgullosa d'haver-ho estat. Ara el meu fill diu que sóc bioflipada, un concepte que no sé si se l'ha inventat ell o l'ha tret d'algun lloc, però jo li dic, "i què?".

khalina ha dit...

jo també cantava els esquirols i Llach en sortides muntanyenques. Clar que ho combinava amb sortides discotequeres.

M'ha agradat molt aquest post :)

RaT ha dit...

bioflipada, Laura???? m'encaaaaantaaaaa!!!!!

Khalina... jo no he estat mai discotequera... no he sabut què fer amb el coi de got....