I no podia fer altra cosa que esperar que els seus ulls el veiessin prop seu, observant els seus fets, llegint els seus pensaments, anhelant la seva mirada, la seva vida, la seva ment, sabent el que sentia, el que volia, el que dolia, el que no tenia, el que envejava. El que l'estimava.
I prou sabia que era inabastable, que ell no cabia a la vida d'ella però tot i així, continuava somniant ser prop seu per escoltar-la riure.
També podia fer una altra cosa: allunyar-se'n.
Però no era això el que ell volia.
8 comentaris:
si es pot fer el que es vol, s'ha de fer sense dubtar-ho
Ohh amor no correspost. Millor buscar-se un altre que et correspongui.
Gaudeamus igitur iuvenes dum sumus
I si ho tractes com una addicció?
A vegades t'expliquen històries de personetes que si fossin "clicks de Famobil", els faries moure i acabarien bé. Però coi, no et volen escoltar i no acaben junts ;-)
Hi ha moments en que s'ha de tirar pel dret i dir les coses com les sents, i si no hi ha correspondència, per no patir, passar pàgina.
M'agrada molt la foto, RaTeta :o)
petons
S'albira patiment en aquesta història. No sempre és tant fàcil poder fer el que diu en fra miquel, no sempre es pot tirar pel dret, no sempre es pot passar pàgina.... c'est la vie!
Vamos allà, no?
Publica un comentari a l'entrada