Fa dies que no sopem juntes i hi han moltes coses de que xerrar. La veig preocupada i pregunto si tot va bé, la feina, ell... si, si.. M'explica que ja ha fet quatre hiverns que estan junts i que si, que tot va bé, que s'estimen, riuen, s'ho passen molt bé junts. Però que fa dies que no s'acaba de trobar, que sent que no està a l'alçada. I que tampoc el troba. Està trist, preocupat, cansat. Que ella sempre ha pensat que estimar és fàcil però que no comptava amb que, a vegades, els problemes no venen de dins sino que, de cop i volta el passat immediat apareix i costa batallar contra ell. No sé que dir-li. Però té raó: el present es composa de passat i de futur.
Mentrestant hi ha qui, amb els meus estalvis, vol posar guapa (¿?¿?¿?) la Diagonal i qui se sent atacat perquè la Mònica Terribes exerceix la seva professió. Si us plau, llistes obertes a les properes eleccions JA.
5 comentaris:
Cal començar de zero, treballar per el pais i no preguntar-se si la Terribas esta mal o ben servida!!!
En situacions així, el millor que es pot fer és parlar. Quan més aviat es trobin i ho resolguin, millor.
El tema Terribas, l'home aquell mereix totes les desqualificacions que se'ns passi pel cap.
Tu presenta't, que jo et voto!
Mossènyer Albert B. i R. l'ha clavada: una bona conversa pot ser una bona solució per al problema de la seva amiga.
Aisss, innocent. Llistes obertes, dius. Què canviarà?
Publica un comentari a l'entrada