Per més que ho intenti, per segons què tinc mala memòria. No recordo si tinc el carnet caducat, què vaig fer el cap d'any passat, ni els anys que fa que treballo. Si sé, però, que l'any 97 no vaig complir anys ja que Greenwich no m'ho va permetre.
I tant feliç.
I tant feliç.
En canvi recordo perfectament un 11S on en Lluís Llach tocava a Sant Boi. La casualitat va fer que veiés en directe el 2n avió estavellant-se contra les Torres Bessones, sentint el silenci enmig del caos. Recordo pensar si el que estava presenciant era un tràiler de la llavors impactant "Mision Imposible". Però no.
Un altre malson que recordo és una nit d'ara fa deu anys que estava a casa els pares. De cop em van picar a la pared (la manera de cridar-me sense fer crits quan m'avisaven que a la tele feien alguna cosa que m'interesaria). Em van dir que havien assassinat a l'Ernest Lluch i ens vam quedar sense paraules. Després, preguntes estúpides o comentaris buits no van ajudar a esvair aquella pena per algú a qui no conèixes però de qui et sents proper. Aquest dies quan es parla d'ell encara m'emociono una mica.
Pocs dies després a la feina, alguns companys van arribar molt tard. La Diagonal estava més embussada del normal i ells trasbalsats: havien presenciat com uns assassins mataven a un guàrdia urbà. És una època oblidada però que va ser feixuga de passar.
Ahir, de casualitat i de manera totalment inconscient, em vaig trobar en el mateix bar amb la mateixa persona amb qui ara fa deu anys, vam anar cap a la manifestació per l'assassinat del Lluch. Per suposat que, de tot el què he explicat en aquest post és, sense dubte, el millor.
6 comentaris:
tota cosa dolenta sempre te un apetita part de bo que ens refà....
RaTeta, un altre dia li envaeix la melangia... Per demà li pose com a deures... un apunt alegre!
Hòstia tu, aquest comentari m'ha quedat Leticia Sabater total!
Miri, parlant de efemerides, espero que li agradi
http://www.youtube.com/watch?v=I97xcOW6-50 (no encara no se enllaçar)
Bé la qüestió és mirar sempre endevant i quan mirem enrera no ens agafi la pena atòmica...
Se n'adona que imbècil és el cervell humà que acostuma a recorda què feiem o què vam sentir en moments pèssims? A que no recorda el darrer dia que es va despertar i va pensar "hòstia puta, quin dia més collonut!". Oi que no? És per això que existeix la Odisfera, per recordar-nos que l'ésser humà és així d'idiota.
Recordo aquell silenci en la manifestació de l'Ernest Lluch que t'entrava als ossos. Mai me n'oblidaré. Hi faig anar amb la meva germana i el senyor Gris. Mira que era un gos sorollós, i aquell dia no va dir ni mu.
Publica un comentari a l'entrada