divendres, 4 de juliol de 2014

PUTAPARAULA

És allò que vas fent la vida, a estones xula a estones xunga, i que de cop et trobes que ha passat el temps i no t'ho creus: DEU ANYS, ja?? Doncs sí.

Han passat 10 anys d'unes coses, 15 d'altres i 20 o 25 de més.

Però els anys no pesen. Pesen les paraules. Perquè de cop algú, un desconegut provoca que expliquis un fet, una circumstància, una situació que durant aquests 10, 15, 20 o 25 anys duus dins i que potser has mostrat als propers però mai prou intensament, tan intensament com el pòsit que la paraula et deixa.

I sents la teva veu, en alt, explicant allò. I sents la veu desconeguda que et diu una paraula, sols una. La paraula justa. La paraula justa que et fa mal. I et fa mal.

I plas!, va i et punxa i plas!, et quedes amb els cinc dits marcats en el que seria la cara però és el cor i plas!, caus, caus, caus per un tobogan llarg, ràpid, massa ràpid fins que per fi s'atura.

I agafes la paraula, l'hòstia que t'han pegat i les teves circumstàncies com si es tractés d'una bata de cola i amb un cop de cap, apartes el serrell (massa) llarg de la cara mentre dius: "que jo QUÈ??? venga p'alante, coi!".

I segueixes endavant (potser) uns anys més.


7 comentaris:

gatot ha dit...

Una vegada, fa molt i molt de temps, una amiga desconeguda em va recollir a una cantonada i em va portar a assaborir menges exòtiques i barris desconeguts.

Ella i jo, tal com ho recordo, vam fer el possible per estar a gust. I sense gaires paraules vam saber que en aquell moment només existia aquell moment.

Potser va ser un no voler conscient.

T'ho explico, RaTeta, perquè de vegades es donen coincidències. I de vegades, quasi sempre, és el nostre caparró el que crea i engega i mana.

Si algú, externament, ens mana... mala cosa. Ni que pensem que som nosaltres que ho fem.

Amb el temps carreguem la motxila. Però és decisió nostra buidar el que no cal seguir carregant.

Espero que tinguis un bon estiu.

RaT ha dit...

Hola Gatot... hi ha una part que entenc però una altre no. És tant fàcil com entendre que des de fora, les coses es veuen més clares que quan les vius un mateix. Però per sort, tot és vida.

Petons i bon estiu per a tu, també: MUAAAA!!!

joan gasull ha dit...

és per tot això que cada moment és únic i hem de fer el possible per que sigui immillorable.

Gerònima ha dit...

Entenc que des de fora tot es veu més fàcil i més clar i aleshores quan ho sents de la seva boca dius un "cuions!!" ben rodons. Però no sé tu, però com a mínim jo crec que TOT té matisos i ni uns ho poden simplificar tant (acarnissar la realitat) ni altres (en l'exemple jo) la poden maquillar tant. Les coses són complexes i ningú té dret a jutjar a la lleugera.

Patons grandiosos.

Laura T. Marcel ha dit...

Doncs sí, el poder de les paraules a vegades és enorme. Però el mal d'una putaparaula l'hem de saber superar, peti el que peti. I efectivament, hem de tirar pa'lante!
Ànims!

Glo.Bos.blog ha dit...

Doncs, si, Rateta, "p'alante"!
La "putaparaula" que has sentit verbalitzada potser el detonant per tirar endavant i "arrear con too"
Que tu pots!!!

RaT ha dit...

si, si que acaba sent el detonant pa tirar p'alante. Arrieros somos. MOLTS PETONS