dilluns, 28 de juliol de 2014

FANTÀSTICS RETROBAMENTS


Amb el temps he deixat de llegir poesia, de fet m'adono que he deixat de llegir bastant (sobretot en suport de paper) però ara he recuperat el costum de la lectura nocturna. Tot i així tinc quatre versos recurrents que sovint volten pel meu cap, sense saber quin va ser el dia i la situació en què hi van entrar: per exemple els de Benedetti que sempre se m'escapen, cervell endins.

Diumenge, mentre feia el llit, vaig començar a dir en veu alta: "no digas que fué un sueño, no confíes en tales esperanzas" i regirant lleixes vaig retrobar el meravellós llibre d'en Terenci Moix "No Digas Que Fué Un Sueño" (Premi Planeta crec, suposo que d'encàrrec). Pel que recordo el primer capítol és la descripció de la pena més absoluta per un amor perdut: el cel, el vaixell, els protagonistes... tot, tot està envoltat de la negror més absoluta per la mort del ésser estimat.

M'agrada el ritme que té, en Kavafis.


               


"Cuando de pronto se oiga, a medianoche 
a un invisible tíaso pasar 
con músicas fantásticas, con voces- 
tu suerte que declina, tus hazañas 
que no fueron cumplidas, tus proyectos 
que fueron todo errores, no los llores para nada. 
Como dispuesto de hace tiempo ya, valiente, 
dile por fin adiós a Alejandría que se marcha, 
y sobre todo no te engañes y no vayas 
a decir que fue un sueño, que se confundió tu oído. 
No confíes en tales esperanzas vanas. 
Como dispuesto de hace tiempo ya, valiente, 
como te cuadra a ti, que tal ciudad te mereciste, 
quédate inmóvil junto a la ventana 
y escucha conmovido, pero no 
medroso y suplicante como los cobardes, 
como un placer postrero los sonidos, 
los raros instrumentos del tíaso sagrado 
y di por fin adiós a Alejandría que se marcha."

Konstandinos Kavafis

4 comentaris:

Josep ha dit...

Té tant de ritme que el Lluís Llach va musicar el Viatge a Ítaca.

Glo.Bos.blog ha dit...

Magnific poeta. No l'abandonis més.

pons007 ha dit...

Encara fas el llit? Que tenies convidats aquell dia?

Anònim ha dit...


Un gran poema. Un plaer llegir-lo

Helena Arumi