FINAL DE TEMPORADA

Les últimes trobades ja han estat diferents. Es comenta que a peu dret ens agrada més perquè és més fàcil de relacionar-te, de començar o acabar xerrades tot i que si ets timida ho pateixes massa (per la por de quedar-te sola, de no participar en cap “corrillo”, romanents del bullying de la 2a etapa d’EGB) quan el que més voldries seria seure’t a la cantonada i observar l’escena, aquesta vegada amb un parell de gildes -o tres o quatre- i una copa de cava. 

Foto final on tots somriem, feliços i orgullosos pels resultats externs i parlant-ho, aquest cop per alguns de nosaltres extremadament satisfets després d’una temporada difícil. La mirada dels que ens manen, amunt i més amunt, és de no acabar de creure’s que aquest moment màgic estigui succeint, que somriem d’estar aquí i ara però si. 

I avui a casa també hem parlat del tema. La que era una petita patinadora ara és una part segura on recolzar-se dins la feina. Creativa i brillant, materialitza els seus somnis i segueix somiant mentre es diverteix imaginant-se com serà el seu demà.

Tot acaba perquè tot comença i ara ens toca gaudir-ho. Bon estiu.

Två lyckliga dårar (Dos feliços ximplets en suec)

Carinyetsbloguers recordeu fa molts i molts anys, al començament de Blogville que quatre lok@s vam fer un video conjunt  amb unes sabates vermelles? Doncs m'hi ha fet pensar aquesta cançó que porto totlusantdia escoltant, arran d'una story que he penjat a IG mostrant la deliciosa escudella que he estat coent aquest cap de setmana. Relació? Cap ni una però La RaTeta és molt de relacionar idees que li passen pel cap, com si fossin preguntes d'un concurs de televisió. Pim pam pim pam.

I és que si, tinc moltes ganes de ballar seguint el compàs amb les persones que, malgrat el temps i les putescircumstàncies, continuem acompanyant-nos a la vida. Plors i alegries, salut i malalties, amor i companyia. AMOR, amigues, amor.

(post redactat al mòbil, un aplaus per mi)

UI!

Aquesta tarda passejava, una mica massa, per tuiter i va i, veient aquesta imatge m'envaeix una dosis de realitat. I es qui més qui menys hem passat per aquest tràngol i en el pitjor dels casos hem quedat com a idiotes. No passa res: a la cantonada de davant sempre hi ha algú altre disposat a compartir imbecil·litats. 

Per aquell món que acaba abans de començar. Un plaer.

Afegeix la llegenda

LES NITS, LA PLUJA, LA TARDOR, EL FRED I JIVAGO

Passat mitjans d'octubre vaig començar aquesta entrada:  

"Ahir veia l'expo dels vidres entelats del Leiter i avui plou i llampega a Barcelona. Poques coses m'agraden més que escoltar la pluja des de casa. I més si és de matinada i l'endemà no cal matinar. I encara més si ja és tardor. Sempre hi ha ganes de tardor, enyoro els seus colors i el fred inexistent de l'hivern. 

I si penso segurament la culpa de què m'agradi el fred de l'hivern és de la Charlotte Brontë i del Borís Pasternak (de les adaptacions al cinema que s’han fet dels seus llibres). Ella pel seu llibre Jane Eyre, de com se’ns transmet la sensació de fred i solitud del personatge amb la imatge dels "páramos" a la peli dels anys 40. I l'altra per quan, amb un trineu portat per cavalls, en Iuri Jivago i la seva enamorada Lara arriben a la casa de l'estepa russa (hi ha ments-malpensants que diuen que en realitat es va rodar a Sòria). Des de llavors que somnio fer aquest viatge en trineu per un paisatge blanc de neu (sents? me'l vas prometre i encara me'l deus). 

I és que no, ja no es fan pelis com les d'abans

Avui ha estat un dia llarg i cansat, de massa feina. Un cop a casa i preparant un dels sopars que més m'agraden, he encetat una ampolla de Mencía (trencarem el glamour de l'escena cinematogràfica aclarint que és una ampolla comprada al Lidl d'Olesa) un vi no gaire recomanable per massa sec, rude i adust. I m'he assegut a escriure sabent que no acabaré el post aquesta nit. Millor perquè de fosc totes les entrades queden una mica carrinclones."

I aquí va quedar. 

Avui, un matí de diumenge ple de sol intentant recol·locar peces d'una setmana una mica massa complicada emocionalment, he pensat "calla, que tens allò pendent" (en realitat ho he pensat sense accents i abreviant en plan whatsapp). De fet venia a parlar sobre les persones, sobre com en som de diferents, com amb pensaments i ideologies massa distants podem acabar estant molt a prop.

Però canviaria el sentit de l'entrada i potser ho deixo per al proper post. Així m'obligo. Així escric. Així em buido. Així resolc.

El Mencia tot i ser rude i adust va acabar convertint-se en un meravellós ram de violetes. Curiós si més no.

EL PODER DE LES ABRAÇADES (2)

I després d'uns anys plens d'experiències Mr. Potato torna allà on es va quedar. La seva arma és fer-te sentir que prop seu ets a casa amb roba ampla i mitjons de cotó. I tot en ordre. Pregunta que he fet a la vida durant aquest temps, m'abraça per donar caliu i jo deixo que faci mentre comenta: "mira que quan t'amanyaguen, ets facilona" i li responc que no, que a mi no m'abraça qualsevol però que sols els que abracen molt i sovint en saben i que no deixaria passar per res del món una de les seves abraçades. I és que #YaNoSeAbrazaComoAntes.

L'altre dia un company (plasta) de feina, un que diu haver estudiat per fer de coach però amb poquíssima intel·ligència emocional, ens tornava a perseguir per fer-nos l'abraçada obligatòria matinal de la que fujo fa anys. Segueixo sense suportar que m'obliguin a aquest contacte si ens podem desitjar un bon dia igual o més intensament que amb una abraçada de postureo. Em passa el mateix quan algú creu que necessito un massatge i comença a masegar la meva esquena mentre treballo: que si, que és molt afectuós i amb molt bones intencions però sóc esquerpa i no, no necessito que ningú em toqui.

Dissabte ens deia un amic que el seu pare estava ja amb morfina. Ahir no vaig poder anar al comiat però després vaig parlar amb ell per saber com estava. "Blandito" va contestar "aprofita i plora, és bo i segur que ho necessites" insisteixo "no... yo no soy de llorar, yo soy mas de abrazos" aaaaaaaaaaaaaaaamiiiiigooooooooooo vaig pensar, llavors tu ets dels meus.

Tot això que explico i que demostra que sovint sóc una estúpida integral massa xula que es desmunta ràpidament quan l'ataca algú amb punts de vista diferents (o no tant), amb qui sovint discuteixes acaloradament (a vegades per pur plaer) i va i amb un únic gest et demostra que et veu, que t'escolta i es preocupa per tu. De cop i volta arriba amb el seu parlar de Lleida dient-me venga que ja és hora de plegar, cafè en mà s'asseu al meu costat i em dedica un discurs sobre que petaré i no arribaré a juny si segueixo amb aquest ritme de feina. Un discurs despreocupat amb una veritable preocupació cap a la persona, la companya, l'amiga, cap a mi. Deixant el cafè de màquina, s'asseu i no s'està de fer-me una abraçada de xicotot, de baralla entre nanos, de masegar-me perquè no marxi, de papa, de carinyu, de tendresa. I va i a mi que al sentir-me tant vista, se m'humitegen els ulls. Intento driblar la situació (#LasChicasNoLloran) ell somriu per sota el nas i comencem a criticar tot i res sabent que aquesta abraçada esdevé el nostre pacte de sang sense necessitat d'agulles de cap ni traus al dit.

I és que les àries som dures però malauradament, també massa facilones. 

EL PODER DE LES ABRAÇADES

I és que pocs actes són tan sincers i tan íntims i poden arreglar tants mals entesos com una abraçada feta des del sentiment. Pot arribar a ser pura pornografia. Embolics de feina, d'amics, de família, de sentiments, d'amor... tot es pot resoldre amb una profunda abraçada.

És difícil enganyar amb una abraçada i qui ho fa, és que és mala persona.

JA SÉ TANCAR ETAPES

Ja quan érem nòvios ("ah, però ho érem?" li fa gràcia preguntar per allò de la por a les etiquetes quan el que compta són els sentiments) en Tohub recalcava que jo no sabia tancar etapes i certament va ser ell qui me'n va ensenyar. 

No m'agraden els comiats, no sé dir adéu, em quedo amb el cor encongit quan penso que ja mai més tornaré a veure a algú, que no tornaré a fer una rutina determinada, que alguna cosa no continuarà però ep! ja n'he après.

Ara fa 3 anys vaig començar un taller a un centre cívic. Tenia temps, tenia ganes de compartir coneixements, volia conèixer gent i enfrontar-me a 10 / 12 persones era tot un repte per a mi, persona extremadament tímida i insegura que sap ser bona actriu.

A la primera classe del primer trimestre del primer curs van venir 11 de les 12 persones inscrites. En faltava una que a la següent classe ja va participar i des de llavors mai va fallar. Una noia (ara ja totes són noies per a mi) de mitjana edat, vital, amb iniciativa, directe i molt segura. Quan pensava en el temari del taller, ella era la meva referència "que dirà la Mercè d'aquest projecte? Li semblarà fàcil? Dirà que és cursi? Dirà que fa una altra cosa?" perquè ella, des de l'educació i el saber estar, m'ajudava a definir la personalitat del grup.

Durant els trenta-sis mesos el grup s'ha anat ampliant i comptant així molt per sobre, hauran passat més de 100 persones, algunes s'han quedat, altres han desaparegut i algunes van tornant a saludar. Després d'aquests últims tres anys (massa intensos) a la meva vida, aquest Nadal reflexionava si continuar o aparcar aquí l'experiència. Em costava imaginar que de manera quotidiana ja no continuaria amb la rutina agradable de veure a persones que ja formen part de la meva vida i internament ho vaig deixar a la sort d'una decisió que no depenia de mi: vaig plantejar un repte a la Direcció del centre que si acceptava, continuava i si no, ho deixava aquest any.

I amb això que arriba el final del 2n trimestre i en el últim moment la Mercè ens diu que deixa el taller "ooh quina llàstima! ooh Mercè et trobarem a faltar!". I emocionada, ens explica com ha estat d'important el taller per a ella, que va faltar a la primera classe del primer trimestre del primer curs perquè, malauradament, el seu embaràs no tirava endavant i estava ingressada. I ens va explicar tot el que havia significat per a ella aquest taller, com l'havia i l'havíem ajudat a remuntar, que ara tornava a estar embarassada, que necessitava cuidar-se molt molt i havia decidit deixar de venir. El dimecres van fer el darrer sopar i ella ens va presentar al petit Marc que just ara té mes i mig i mirant-lo i acaronant-lo, tots vam assegurar que ja somriu. És moreno, rodò, amb la mesura justa de melenes i molt simpàtic.

Dimecres passat vaig tancar una etapa. La vaig saber tancar (molt emocionada) guanyant un món plè de persones i (crec) sense perdre res. I ara, aviat, tocarà iniciar nous projectes.

ELS TIETS DE LES AMÈRIQUES

Acabo de fer una cosa que no sé quines conseqüències tindrà, una acció que pot marcar la meva vida futura per bé, per mal o que senzillament no la destorbarà.

Amb aquests estris tan moderns que ens ofereix internet, he intentat connectar amb els descendents d'aquell tiet de les Amèriques que més un tenim i no coneixem. De fet dubto que ells sàpiguen de la nostra existència.

Ells i les seves aventures (complicades, de misèria, guerra, gana i política feroç) van formar part dels contes que l'àvia ens explicava quan érem petits: ens parlava dels tiets vivien a una cova del Parc Güell i que no sortien del llit per intentar amagar el fred que patien o de la tieta que va arruïnar dos marits, un banc i una fàbrica. O de l'altra tieta, la rica, que vivia a la Masia del Josepets (i és que la RaTeta malgrat emigrar, remugar i renegar, és una gracienca de cos i ànima que enyora profundament els seus carrers, les seves botigues, els seus malnoms, els repicons a les portes i la seva filosofia).

Els contes de l'àvia eren els de dia perquè els d'abans d'anar a dormir eren les aventures als hortets de Sants de quan el nostre pare era petit: les lluites a pedrades contra el carrer Jocs Florals, el fet d'anar a collir figues per dissimular la gana comú de la postguerra, els crits dels veïns avisant que anessin els magatzems amb la "cartilla" del racionament, que els acabaven d'omplir o com ell escurava el plat del veí petit de pis, també rellogat i que de tant menjar-ne, havia avorrit les farinetes... vida de misèria vista pels ulls d'un nen prou feliç, el meu pare. 

Fa anys que hagués hagut d'escriure el missatge que acabo d'enviar. Potser ni tan sols l'obren però sabia que ho tenia pendent i em dolia no fer-ho. Ara sols queda esperar que la llegeixin i vulguin saber ells de nosaltres.

RATENCICLOPÈDIA: Concepte ESCALFOR

Perfectament podríem viure separades però un cop conegudes, 

no sabria viure sense la seva escalfor 

#LaLocaDeMisGatas

RATENCICLOPÈDIA: Concepte SANT JORDI

Sant Jordi o sortir plorat de casa 

#any1

RATENCICLOPEDIA.Concepte "BESTFRIEND" (1)

"I és que tens tantes ganes de viure que hasta quan plores,
tens il·lusió als ulls."

RATENCICLOPEDIA.Concepte PLAER (1)

Assecar-te el cos amb tovalloles que fan olor a sol.

PORQUE ÉSTE ES EL MOMENTO

Escriure per escriure quan el que vols descriure ja està escrit no cal. Jo volia explicar que no es momento de sentirse un átomo insignificante però resulta que algú altre ja ho ha dit abans. O que no es momento de dejar que te vuelvan a atropellar però si, també se m'han avançat.

Avui ha estat un dia de celebració, un dia en què no he aconseguit signar cap treva sinó el contrari, un dia amb massa ensurts: No es momento de caer y no volverse a levantar. Me'n vaig a dormir amb el sentiment agredolç que ja  preveia però pensava que tapant-lo no el veuria i per tant, no passaria  no es momento de quedarse mirando hacia otro de lugar. 

Il·lusa. De ver lo que podríamos ser, de abrir los ojos, no cerrar.

I com no es momento de paralizarse, huir o despistarse. No es momento de exiliarse ni de autojustificarse però es momento de luchar, gritar, romper, saltar, buscar, tender la mano y dar, de respirar pués això, que una treva a vegades s'agraeix però que si no es permet, endavant les atxes. 

Ja ho xerràvem avui amb la menorquina amiga del Putxet, que qualsevol entrebanc serveix per recordar a qui reparteix la vida, que pots amb això i més. Que no s'equivoqui. 

De darlo todo asi, sin mas porque... este es el momento

x

NO TE RINDAS

Us ha passat mai de conèixer a algú que sempre està com a trist o deprimit? i que, a aquestes alçades de la vida, creus que no li pots preguntar "què et passa, dona?" per por al "i tu que n'has de fer?" o a no saber com ajudar a desenteranyinar el batibull de desitjos o sentiments frustrats, però que no per això deixes d'admirar el seu enginy, el seu discurs, la seva capacitat... però sense poder intervenir, t'arrossega per tot aquest fangar. 

A mi sí.

I és que avui, a mesura que ha anat passant el dia i no rebia la trucada desitjada, hagués acabat enviant-ho tot a rodar. Sort de Benedetti. 

Feliç Dia Mundial de la Poesia.

“...no te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se ponga y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños
porque cada día es un comienzo nuevo,
porque esta es la hora y el mejor momento.
porque no estás sol@, porque yo te quiero.”

MIRADES

I no podia fer altra cosa que esperar que els seus ulls el veiessin prop seu, observant els seus fets, llegint els seus pensaments, anhelant la seva mirada, la seva vida, la seva ment, sabent el que sentia, el que volia, el que dolia, el que no tenia, el que envejava. El que l'estimava.

I prou sabia que era inabastable, que ell no cabia a la vida d'ella però tot i així, continuava somniant ser prop seu per escoltar-la riure. 

També podia fer una altra cosa: allunyar-se'n. 

Però no era això el que ell volia.

 

POSTALS D'UN TROÇ DE VIDA

Des que vaig estudiar, així per sobre, Freud i les seves teories de la Psicoanàlisi (dubtoses o si més no, ara controvertides) que vaig deixar de tenir fe en Déu, adoptant la postura racional que l'Humà pot i està capacitat per fer front a totes i cada una de les situacions que ens trobem durant la vida. Any amunt, any avall, trenta anys després segueixo creient-hi fermament... vamos, allò del "Jo sóc jo i les meves circumstàncies".

Però amb aquesta postura tan racional em vaig oblidar de les incongruències, de les sensacions, les olors i els plaers. I és així com arribo a situacions tan lokes com necessitar asseure'm a una església i escoltar missa en dies assenyalats. Conec el ritual, el segueixo i tot i que el respecto, no el comparteixo. I és aquesta estona de ritus la que em dóna una pau i serenor totalment egoista que, amb l'edat, necessito més i més. 

Com treure el tamboret a la terrassa i posar-me a fotografiar la lluna, mil vegades vista i mil vegades descoberta.

Com anar mirant les alçades dels edificis de l'Eixample, identificant els pisos afegits (el dret de volada?)

Com voler anar al cinema, canviant-ho per una expo al Santa Mònica i acabant a una cantonada del (fals) Barri Gòtic escoltant uns músics de carrer intentant, sense poder, marxar. El viatge és anar, no arribar.

Com sentir l'amistat parlant de tu, de mi, del què fem o farem, sense por, sense jutjar-nos, rient sempre dels nostres Homes Muntanya.

Com allargar un volt en moto, aixecant la visera del casc per fer entrar l'aire o recolzant-lo damunt l'espatlla aliena, confiada. Veure les llums de la ciutat ponent-se. Maleir el temps i l'espai passat.

Com discutir asseguts a una taula envoltats de vi i pastís, trenta anys després, retrobant aquelles persones que encara no eren i ja sóm, amb la confiança del que èrem i potser encara som.

Com sortir del cinema cantant, veure la llum dels panells publicitaris reflectida damunt el rostre sempre estimat. Ballar, malament però ballar.

Com estimar, seguir estimant, enyorant, trobant o buscant, equivocant-se o no però seguir necessitant estimar. Sempre. Estimar sempre a les persones.

Moments aturats d'una vida, simplicitats extremes, plaers infinits.

FENT NOTES, ANOTANT

L'altre dia sopant en una taula on m'acabaven de convidar i on feia anys que esperava seure, un amic explicava que fa anys que gasta llibreTetes on anota pensaments que té al cap o històries que li passen durant el dia o feines pendents de fer o senzillament coses. Vaig recordar els meus anys d'usuària de l'Agenda de la Dona (de paper, lligada pel llom i cada any d'un color diferent) i com any rere any les anava guardant un cop velles, a la lleixa pensant que temps després voldria recordar el meu dietari.

No. Fa anys que són dins una caixa pendent de buidar de l'últim trasllat.

Fa res sortia per la tele el cuiner Arzak comentant el mateix: que sempre duu a sobre una llibreTeta on anota pensaments, històries, projectes, feinyes. Això si, les donava al seu secretari i aquest les passava a net.

I vaig pensar que tornava a tenir ganes de deixar de portar paperets per la bossa de mà i que estaria bé dur, de nou, una agenda de paper on escriure amb llapis o bolígraf, mai ploma perque m'embruto moltíssim, no projectes (de moment encara em fa por mirar gaire enllà) però si idees de posts, encàrrecs pendents, pensaments, llocs on anar, trobades amb persones... coses.

De moment les agendes que he vist o són escolars o són en castellà o anglès. I mira, si l'haig de dur tot lo dia sobre, m'agrada més en català i tota la resta d'idiomes que calgui. I lligada pel llom.  I de paper blanc trencat i no excessivament gruixut sinó d'aquell que quan escrius queda marcat en el full de sota. I que la tapa sigui (si pot ser) de roba amb motius orientals. I ja seria "lo más" si tingués solapa i una beta fent les tasques de punt de llibre. I no la vull regalada, la vull triar jo. Si la trobo, us l'ensenyo. 

De moment, i fins que acabi l'any, gastaré una llibreTeta que em van portar un any els Reis d'Orient.

DEFENSANT L'ALEGRIA

Diuen que algú una vegada va dir que la vida és un continu decidir. I confesso que no ho havia entès fins fa ben poc, ara fa gairebé cinc mesos quan em van pegar l'hòstia més gran que em podia imaginar. Va ser llavors quan vam decidir que havíem de viure la vida que ja mai gaudiria el nostre germà, viure la felicitat i tranquil·litat que ell no va poder (ni podria) disfrutar i que la que a ell li havien robat, la recuperàvem nosaltres.

Des de llavors les ganes de viure són més intenses. No ens permetem veure'ns incapaços d'afrontar les proves dures que la (puta) vida ens segueix posant pel davant perquè sabem que podem amb això i més. Perquè (i seré iaiona) amb salut tots hauríem de poder. I podem, de veritat que podem. 

Si ja sabíem que estàvem obligats a viure-la al màxim, fent  front a les dificultats, fracassos, dubtes, derrotes i cabrejos que ens presentava, ara encara més. No deixem que ens prenguin ni un minut mes del necessari perquè no ens ho podem permetre, per ell, per nosaltres... perquè ja posats a decidir, la meva aposta ara i aquí és defensar l'alegria com "...una trinchera / como un principio / como una bandera / como un destino / como una certeza / como un derecho (../..)".

Avui 13 d'octubre és el seu aniversari i també sant. El dia que, quan érem petits, rebia l'uniforme sencer del Barça (segur que la imitació) perquè el seu era regal doble, el dia que celebràvem els sants d'ell i de la mare, l'aniversari d'ell i de l'avi i l'aniversari de casament dels avis... avui a casa era festa gran. I malauradament hem hagut de començar una nova tradició que haguéssim volgut que tardés molt a iniciar-se però malgrat això, dinant junts hem recordat, hem rigut, hem planejat, hem sigut (si es pot dir d'aquesta manera, que encara no ho sé), hem estat feliços.

DEFENSA DE LA ALEGRÍA

Mario Benedetti

Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables

de las ausencias transitorias

y la definitivas

defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias

y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica los paros cardíacos

y de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio

de la obligación de estar alegres

defender la alegría como un certeza

defenderla del óxido y la roña

de la famosa pátina del tiempo

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar

y también de la alegría.

REAPENDRE

Quan algú a qui t'estimes molt decideix que fins aquí ha arribat, se't glaça el cor. Quan és algú a qui t'estimes des d'abans de que nasqués i tots els records que tens són records compartits, no tens ni paraules ni sentiments per expressar el que sents, sols pot repetir-te que ell ho ha decidit i que hauràs d'apendre a respectar-ho i un cop més, reaprendre a viure.

Al principi no ho assumeixes. Passa gent per casa que no coneixes preguntant o donant-te suport. I notes que a l'ambient de casa encara queda el seu fum però ell ja no hi és. Intentes dormir apretant-te fort amb els que quedem sabent que demà serà pitjor perquè hauràs d'explicar el que ha passat i immediatament, descarregar de culpes a qui tens davant perquè no saben que dir-te ni com consolar-te. I sols pots dir que tranquil, que saps que et volen però que certament, no hi ha paraules. Però el pitjor és que ell ja no hi serà.

I per davant teu (i del teu mòbil) passa la gent que t'estima i que l'ha estimat, molts amics són més família que la mateixa família. I tampoc saben que dir-te, sols miren i t'abracen perquè no hi ha res a dir, sols compartir la immensa pena perquè ell ja no hi és. Cada abraçada sentida és única i roman a la memòria per sempre. 

I quan tot això ha acabat, tornes a casa i et falta ell. I esperes que estigui assegut a la taula esperant-te per xerrar o surti de l'habitació perquè t'ha sentit arribar o notis la seva pudor a tabac per la casa o per criticar-lo o per barallar-te o per retreure qualsevol cosa que ara voldries no haver fet. Però ja no hi és. Et diuen una i mil vegades que no et sentis culpable i dius que no per descarregar a la gent que et vol bé però si, ets sents culpable. Molt i per sempre. I també has de reaprendre a viure amb això.

Però el més trist de tot, de tot això que explico és que cap dia dels que estic vivint aquesta pena tan enorme, cap vegada m'he preguntat el perquè ho ha fet. Perquè la resposta és trista però lúcida: per deixar de patir,  per cansament, per extenuació, per impaciència, per impotència de lluitar cada dia contra un putu diagnòstic, perquè ara ja no s'admetia ni un petit fracàs. I aprens a respectar-ho i, un cop més, reaprens a viure. 

Però el trobes molt a faltar.

PD El cas que he viscut no ha estat tan dur com aquest, les circumstàncies no han estat violentes però la dificultat del dia a dia sí. Si visquéssim en un món més just, els diners que des d'abans dels 18 anys pago a manera d'impostos ajudarien a fer molt millor el dia a dia de les persones malaltes i a les seves famílies. Perquè espero amb il·lusió que algun dia proclamem la independència de Catalunya però també que els impostos estiguin ben repartits. I que no em robin. I digueu-me japiflouer, però que tots visquem millor. Per tant a l'hora de votar tinguem en compte la immensa població que queda despenjada del carro quan els de dalt ens estafen, siguin espanyols o catalans. Difícil decissió. 

AI QUINS NERVIS

Que a través de l'amic d'un amic d'un antic company que viu a l'altre metitat del món i no ens coneixem físicament m'he enterat d'una notícia que m'interessa molt, que per més consultes que en el seu moment vaig haver de fer i tot i ser una situació reclamada de fa temps, era tant díficil d'aconseguir que llavors ho vaig deixar còrrer.

Però ara, l'amic d'un amic de l'antic company m'avisa per messanger que mira, potser ara sí és factible, que enviï un mail a la voz de ya. I és el que vaig fer abans d'ahir.

I ara actualitzo el mail cada mitja hora, ves no arribi el missatge esperat.

Un cop més, què grans són les xarxes socials.