TREBALL EN EQUIP

Treballo en una cadena de muntatge de panellets. Exactament en el Pas 3 del procés d'elaboració del producte. Si en el Pas 2 algú emprenyat (perquè es veia Cap d'El·laboració i no ha estat L'Escollit i no suporta que L'Escollit el mani) posa sal enlloc de sucre a la massa, la feina que hem fet els que composem el Pas 3, Pas 4 i Pas 5 no serveix de rés. En el millor dels casos ens adonem a temps però això retarda la producció i, en temps de crisi i panellets, un dia de retard suposa un alt cost econòmic.

 Heus aquí uns senzills pouerpoint per desengreixar la conferència:

PROCÉS D'EL·LABORACIÓ

ORGANIGRAMA FUNCIONAL

(cal tenir clar quin és el vostre lloc a l'empresa)

Potser a L'Emprenyat li farà gràcia veure còrrer a la resta dels seus companys. Si jo fos Cap d'Elaboració faria fora del meu equip aquest individu. Sense miraments.  Algú que fa la punyeta a qualsevol membre de la jerarquia laboral per fer mal, no la vull al meu costat. Jo signo un contracte, faig una feina i me la paguen. Vull poca més implicació.

El que deia fa uns dies: sigui quina sigui, vull que es respecti la meva feina.

LA CANÇÓ QUE M'HAGUÉS AGRADAT ESCRIURE (1)

En l'inici dels temps Algú va crear tres mites. Aquest és el meu primer:

 Bilonguis (El Hombre Invisible, 2005) de Kiko Veneno

Bilonguis
Tú y tú y tú, y ya no hay luz
las nubes vienen cuando quieren
en medio de la tormenta
te estoy esperando como una maceta seca.
Dónde, dime dónde
dónde han ido a parar las copas que derramé
los taconeos por las aceras de antes de ayer.
Tu caracola no tiene ola
cuando me dices que estás muy sola
ya no te entiendo no comprendo las señales
que vas dejando por las calles
son extrañas para mí.

[Estribillo]
Sólo te pido por favor
llévatelo todo no me dejes
tus personal bilonguis
ni recibos de compasión.
No me metas en la maleta
trocitos de corazón
ni alitas de cucaracha secas
en los bolsillos del pantalón.

Voy, voy, voy, sin saber por qué
cojo el aire con las manos
sé lo que quiero veo dónde estoy
y cómo te voy perdiendo.
Todo el mundo debe saber ya lo que pasó
lucharon caos contra control
y una llamada de última hora
no logró parar el tiempo y te grité
Ya no me importa que estás pensando
y los anuncios que a ti te gustan
los veo raros es más caro el remedio
que la enfermedad ya no creo
en la receta que me van a dar.
[Estribillo]
Hoy ha venido el de Bofrost
no he pedido nada todavía

tengo el congelador lleno de frases gastadas
sólo te pido por favor llévatelo todo.
[Estribillo]

Ya no te pido más favor.

MUSIC RULES OUR WORLD

La vaig conèixer quan em va descobrir el seu racó de la Provença i es va convertir en la meva guia de viatge un final d'estiu de potser ja fa un parell d'anys. Recordant Saint Rémy... Salons... Les Alpilles... retorna l'olor de l'espígol que, de manera química o natural, omple aquells paisatges.

Ara, com a filla d'Atticus i amb una freqüència de "treure's el barret", segueix oferint el que sap, el que té, sempre interessant i amb una feina darrera. Tot sopant l'acabo de llegir i melancòlicament (serà el dia) m'ha fet recordar els meravellosos The Housemartins. Els nostres records són força semblants (quina discoteca és aquesta de la que parles? encara existeix el Plataforma??) i regirant l'enciclopèdia virtual, he trobat això:

 

És una bona manera de dir adéu al dilluns 26 d'octubre, no? cerveseta, intent de seguir la cançó i el peu anat fent clap, clap... què, balles? vaaa, avui si, no?

(petonets, Marta)

DE TITES I TETES

"En el mundo actual, se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres, que en la cura del Alzheimer. De aquí a algunos años, tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para que sirven". Dr. Drauzio Varella (en algunes informacions apareix que ha estat premiat amb el Nobel de Medicina però no sé l'any)

No és de rabiosa actualitat però és tant, tant bo que volia tenir-ho penjat al blog.

ENYORANCES

Sovint el que més enyores és el més senzill: una conversa, un petó, l'escalfor d'un bonanit, un copa de vi o una truita acabada de fer. De fet, poca cosa més necessito per ser feliç. 

Bé, i per què no... que de quan en quan em cantin això mentres ballem...

Moltes gràcies, Llesca. A la nostra salut!!!

GRAN HERMANO 11bis

Estava a mig escriure un post, aquest matí, quan han trucat que venien a esmorzar a casa i l'he hagut de deixar. Parlava dels 33 miners i tot el circo que s'ha muntat però a hores d'ara tot està ja dit. Sols conservo el títol que havia escollit i passo a parlar d'una altre cosa. Abans però reconèixer la precisió de l'operació, acostumats com estem aquí (últimament) a que "se lie parda" cada cosa que toquem. I desitjant que, després de donar de menjar a la bèstia mediàtica que han/hem muntat, la vida d'aquests homes sigui la que ells escullin. Segurament, però, gràcies a aquesta bèstia els miners s'han salvat (a diferència de tants altres anònims que moren degut a les absents condicions de treball). Aprofito per destacar la corresponsal de TV3, Isabel Galí que, com sempre, ha estat mesurada i ha informat fent les mínimes concessionsa la bèstia.

Al que anava.

Un cop esmorzada i aprofitant aquest nou horari, he anat a plaça corrents i amb el temps just, que és com em desplaço des que treballo de tardes. He investigat una mica el mercat i m'he parat davant d'una parada que englobava tot tipus de carn. Mentre em despatxaven el formatge, feien les hamburgueses i m'han preparat el pollastre:

- i com el voldrà?

- les cuixes dessosades, les pechugues per fer a la planxa i la resta pel caldo

- voldrà el fetge?

- no gràcies, aprofiti-ho per algú altre

- llavors li posaré una altre ala

- perfecte... sols una cosa... que m'ho podria deixar polidet, si us plau?

- és la meva feina, senyora. Li deixaré preparadet per a que sols hagi de passar una aigua per posar-ho a l'olla.

- no sap com li agraeixo (no li he dit però em fa una mica d'angúnia treure greix i pell del pollastre)

I fent anar el ganivet com si fos un pinzell i les tisores com a paleta, ha anat esquarterant el pollastre amb el Rèquiem de Fauré sonant imaginàriament, creant una obra d'art digne del millor artista plàstic del moment. Un artista, vaja.

I és que si alguna cosa fa temps que tinc clar és que és igual de què treballem a la vida, el que importa és estar orgullós del què fem. Potser per això crec poc en els títols acadèmics i molt en les vocacions.

STRACCIATELLA

Avui, quan tornava de la feina, algú des de la radio del cotxe m'ha desitjat un bon soir: tota la vida batallant  amb l'anglès per adonar-me'n que el que m'agrada és el francès. Per tant, he decidit dedicar el cap de setmana a aprendré a pronunciar "bonsuarg" tal i com ho diu la belga Justine (sóc lenta i ho vull aprendre -ho bé).

Un cop aparcat el cotxe ha reaparegut l'Stracciatella, el gat del carrer. El va batejar l'ex-gimnasta reconvertida en jugadora de volei (espero que quan creixi es dediqui al volei-platja) un dia que tornàvem de la gelateria del carrer Parlament (bcn city), un exemple més que no sempre el més nou és el més bO. Per suposat, el nom prové de la piga que té al nas. Com a bon gat exigeix sense donar rés a canvi i quan torna de les seves excursions  de dos o més dies, em ve a trobar reclamant-me, amb mirada seriosa i inquisitiva, una llauna de menjar: si vull li dono i si no, no... allà jo. Ah, i rés de "pinso". 

I a mi, que aquestes mirades altives em fan sentir petita, li ofereixo la llauna perquè cada nit quan aparco el cotxe, amb la seva mirada inquisitiva (i jo li vull trobar còmplice) em desitja, elegantment el seu bon soir particular.

sssht... HI HA ROBA ESTESA...

La consequència d'estar tancada al cuarto fosc cada tarda, un mínim de set hores, davant un monitor i dues pantalles, és que no dona per a que passin gaires coses. A punt de convertir-me en orco però contenta amb la feina, enyoro el tracte humà. Per això si em trobeu, no deixeu de saludar-me: sóc de tracte fàcil.

I mentres, la vida continua impregnant-se de tardor, tornen els ocres lluny de la monotonia de l'any passat que tant em va agradar. Aïllada no m'arribarà radio macutu, ni xiuxiuejarem "oju, hi ha roba estesa!", ni caldrà fer-nos l'ullet de manera còmplice. 

Això de la tarda, poc a poc, em va deprimint. Però no em queixo. Tinc feina i de moment, sembla que per un temps.

PD: per cert, confessió: he participat en un livdub tot i haver promès no fer-ho mai. És més, crec que participaré en un altre. Cal dir, però, que en ambdós casos ha estat per una bona causa. Però tot i així continuo pensant que són una horterada.