Fa anys, abans que el Barça guanyés la primera Champions, estaven amb una colla d'amics esperant per sopar. Eren sopars de dissabte dins els límits que el poble ens oferia ja que encara no ens deixaven sortir fora. Però cap problema, ho arreglàvem sopant plegats.
N'hi havia un que m'agradava especialment i la vetllada prometia ser d'allò més atractiva.
Durant la tarda havíem anat a Ca la Genoveva, el colmado del poble a comprar delicatessen's (poques) i a les 21 la taula ja preparada feia "goig" (sovint se'm critica que usi l'adjectiu "goig" en el menjar però és que a mi, el menjar em fa goig). Tot i que pugui semblar mentida llavors els adolescents gaudíem menjant.
Per començar ens faltaven un parell de persones (entre ells el meu amor platònic) ja que tenien reunió amb el capellà. Encara ara el triangle cacic/església/policia és vigent al poble i potser per això jo he deixat d'anar-hi.
Van començar a fer tard 10 minuts... 20... 40... una hora... hora i mitja... dues hores..... Innocents, nosaltres els vam esperar. Quan ja feia més de dues hores que érem asseguts a taula davant el menjar, van aparèixer amb presses i cara culpabilitat: "ho sentim, ho sentim... mossèn Pere ens ha entretingut". El menjar era pansit, trist, decaigut... igual que nosaltres, que a aquelles hores ja havíem rigut, xerrat, esperat i sols ens quedava avorrir-nos. El que prometia una nit de rialles es va convertir en una lliçó de vida.
I és que a vegades la paciència no és la mare de la ciència i les coses, persones, relacions tenen el seu punt òptim. Si el deixem passar, es floreixen. Com aquesta sanguina, que vaig voler esperar a que estes perfecte i se'm va passar. La maduixa tan bon punt va entrar a casa, va entrar a l'estomac. Com la vida, com les persones.
Les cançons, precioses d'altra banda, van estar durant anys castigades esperant a que es floríssim perquè feien mal escoltar-les. Ara, tot i antigues, tornen a tenir el seu puntet. I ella serà una mica orco però té una veu... mmm...
