dimecres, 28 de juny del 2017

JA SÉ TANCAR ETAPES



Ja quan érem nòvios ("ah, però ho érem?" li fa gràcia preguntar per allò de la por a les etiquetes quan el que compta són els sentiments) en Tohub recalcava que jo no sabia tancar etapes i certament va ser ell qui me'n va ensenyar. 

No m'agraden els comiats, no sé dir adéu, em quedo amb el cor encongit quan penso que ja mai més tornaré a veure a algú, que no tornaré a fer una rutina determinada, que alguna cosa no continuarà però ep! ja n'he après.

Ara fa 3 anys vaig començar un taller a un centre cívic. Tenia temps, tenia ganes de compartir coneixements, volia conèixer gent i enfrontar-me a 10 / 12 persones era tot un repte per a mi, persona extremadament tímida i insegura que sap ser bona actriu.

A la primera classe del primer trimestre del primer curs van venir 11 de les 12 persones inscrites. En faltava una que a la següent classe ja va participar i des de llavors mai va fallar. Una noia (ara ja totes són noies per a mi) de mitjana edat, vital, amb iniciativa, directe i molt segura. Quan pensava en el temari del taller, ella era la meva referència "que dirà la Mercè d'aquest projecte? Li semblarà fàcil? Dirà que és cursi? Dirà que fa una altra cosa?" perquè ella, des de l'educació i el saber estar, m'ajudava a definir la personalitat del grup.

Durant els trenta-sis mesos el grup s'ha anat ampliant i comptant així molt per sobre, hauran passat més de 100 persones, algunes s'han quedat, altres han desaparegut i algunes van tornant a saludar. Després d'aquests últims tres anys (massa intensos) a la meva vida, aquest Nadal reflexionava si continuar o aparcar aquí l'experiència. Em costava imaginar que de manera quotidiana ja no continuaria amb la rutina agradable de veure a persones que ja formen part de la meva vida i internament ho vaig deixar a la sort d'una decisió que no depenia de mi: vaig plantejar un repte a la Direcció del centre que si acceptava, continuava i si no, ho deixava aquest any.

I amb això que arriba el final del 2n trimestre i en el últim moment la Mercè ens diu que deixa el taller "ooh quina llàstima! ooh Mercè et trobarem a faltar!". I emocionada, ens explica com ha estat d'important el taller per a ella, que va faltar a la primera classe del primer trimestre del primer curs perquè, malauradament, el seu embaràs no tirava endavant i estava ingressada. I ens va explicar tot el que havia significat per a ella aquest taller, com l'havia i l'havíem ajudat a remuntar, que ara tornava a estar embarassada, que necessitava cuidar-se molt molt i havia decidit deixar de venir. El dimecres van fer el darrer sopar i ella ens va presentar al petit Marc que just ara té mes i mig i mirant-lo i acaronant-lo, tots vam assegurar que ja somriu. És moreno, rodò, amb la mesura justa de melenes i molt simpàtic.

Dimecres passat vaig tancar una etapa. La vaig saber tancar (molt emocionada) guanyant un món plè de persones i (crec) sense perdre res. I ara, aviat, tocarà iniciar nous projectes.