dilluns, 20 de febrer del 2017

POSTALS D'UN TROÇ DE VIDA


Des que vaig estudiar, així per sobre, Freud i les seves teories de la Psicoanàlisi (dubtoses o si més no, ara controvertides) que vaig deixar de tenir fe en Déu, adoptant la postura racional que l'Humà pot i està capacitat per fer front a totes i cada una de les situacions que ens trobem durant la vida. Any amunt, any avall, trenta anys després segueixo creient-hi fermament... vamos, allò del "Jo sóc jo i les meves circumstàncies".

Però amb aquesta postura tan racional em vaig oblidar de les incongruències, de les sensacions, les olors i els plaers. I és així com arribo a situacions tan lokes com necessitar asseure'm a una església i escoltar missa en dies assenyalats. Conec el ritual, el segueixo i tot i que el respecto, no el comparteixo. I és aquesta estona de ritus la que em dóna una pau i serenor totalment egoista que, amb l'edat, necessito més i més. 

Com treure el tamboret a la terrassa i posar-me a fotografiar la lluna, mil vegades vista i mil vegades descoberta.

Com anar mirant les alçades dels edificis de l'Eixample, identificant els pisos afegits (el dret de volada?)

Com voler anar al cinema, canviant-ho per una expo al Santa Mònica i acabant a una cantonada del (fals) Barri Gòtic escoltant uns músics de carrer intentant, sense poder, marxar. El viatge és anar, no arribar.

Com sentir l'amistat parlant de tu, de mi, del què fem o farem, sense por, sense jutjar-nos, rient sempre dels nostres Homes Muntanya.

Com allargar un volt en moto, aixecant la visera del casc per fer entrar l'aire o recolzant-lo damunt l'espatlla aliena, confiada. Veure les llums de la ciutat ponent-se. Maleir el temps i l'espai passat.

Com discutir asseguts a una taula envoltats de vi i pastís, trenta anys després, retrobant aquelles persones que encara no eren i ja sóm, amb la confiança del que èrem i potser encara som.

Com sortir del cinema cantant, veure la llum dels panells publicitaris reflectida damunt el rostre sempre estimat. Ballar, malament però ballar.

Com estimar, seguir estimant, enyorant, trobant o buscant, equivocant-se o no però seguir necessitant estimar. Sempre. Estimar sempre a les persones.

Moments aturats d'una vida, simplicitats extremes, plaers infinits.