dissabte, 21 de gener del 2012

MENJADES DE TARRO DE La RaTeta

Sempre penso que sóc de petits detalls. Una vegada una cosa (de persona) em feia espectaculars regals però no m'estimava gens. Amb el temps he comprovat que tampoc s'estima a ell però d'allò vaig aprendre que no necessito grans coses sinó que se'm guanyen amb un petit gest, un moviment, una aclucada d'ulls, una complicitat... En sentit negatiu, però, també se'm perd... amb el mateix: un pensament, un gest, una mirada poden fer que tot l'encant s'esquerdi, fins i tot es trenqui.

Fa poc, a partir d'un petit gest temia que s'hagués esquerdat una mica allò que poquet a poquet havia anat creixent. Perquè el fet d'estimar les petites coses no treu que un sigui egoista, o que pensi que sempre té la raó i costi claudicar. Però llavors és el moment de parar a pensar en les vegades que segurament també has (he) fet mal, sense voler, per defensar-te, protegir-te o sentir-te millor... curiós... però, jo també he fet mal? si.

I per sort recordes les persones/la persona que han/ha estat generosa amb mi, que amb constància han volgut continuar al meu costat, que per continuar estant aquí no han volgut tenir en compte els meus detalls "dolents": inseguretat, egoisme, impulsivitat.. irracionalitat... intransigència... I ho agraeixo.

I és que hi han coses que mai es podran trencar i persones bones.

Per tant, deures que sempre tindré pendents o, dit d'una altre manera, coses a no deixar de aprendre MAI: saber passar de les coses que realment no tenen importància.

diumenge, 15 de gener del 2012

L'HUILE NOUVELLE EST ARRIVÉE

La setmana dels ponts de desembre vaig passar per davant la cooperativa del poble del costat.

A l'octubre havien estat extremadament cruels passejant l'olor d'oliva premsada per tot els racons del poble i fent-nos esperar als entusiastes de l'oli Siurana, un mes i mig abans de poder tastar.

Així que tant bon punt van entrar les garrafes de cinc litres a casa (encàrrecs, la majoria), vaig posar el drap de la cuina com a caminodemesa, el tovalló a mode de pitet i el plat blanc de porcellana (dels d'abans, aquells de pedra) davant meu. Vaig asseure'm amb l'esquena ben recte i del saler de cuina vaig agafar un polsim de sal que, delicadament, va deixar anar sobre el centre del plat.  I obrint la garrafa amb les dents (juro que no hi ha altre manera de fer-ho), vaig deixar caure un regalim d'oli de primera premsada a l'esquerra del plat i un altre regalim l'oli verge a la dreta. I pessigant el xusco de pa vaig anar sucant-lo ara a la dreta, ara a l'esquerra, intentant decidir quin dels dos m'agrada més. Impossible determinar-ho.

Respecto aquest líquid des que collíem les olives del troç de vinya i el meu pare anava a premsar-les al molí, de nit. Serà perquè sucar el pa amb oli encara calent, acabat d'aixafar, àcid i amargant m'evoca masses records que cada any, poc abans de Nadal, tinc una cita molt especial davant la cooperativa agrària plena, encara, de pagesos. És quan determino que, per fi, l'hivern ha arribat.