dimecres, 2 de novembre del 2016

FENT NOTES, ANOTANT

L'altre dia sopant en una taula on m'acabaven de convidar i on feia anys que esperava seure, un amic explicava que fa anys que gasta llibreTetes on anota pensaments que té al cap o històries que li passen durant el dia o feines pendents de fer o senzillament coses. Vaig recordar els meus anys d'usuària de l'Agenda de la Dona (de paper, lligada pel llom i cada any d'un color diferent) i com any rere any les anava guardant un cop velles, a la lleixa pensant que temps després voldria recordar el meu dietari.

No. Fa anys que són dins una caixa pendent de buidar de l'últim trasllat.

Fa res sortia per la tele el cuiner Arzak comentant el mateix: que sempre duu a sobre una llibreTeta on anota pensaments, històries, projectes, feinyes. Això si, les donava al seu secretari i aquest les passava a net.

I vaig pensar que tornava a tenir gane
s de deixar de portar paperets per la bossa de mà i que estaria bé dur, de nou, una agenda de paper on escriure amb llapis o bolígraf, mai ploma perque m'embruto moltíssim, no projectes (de moment encara em fa por mirar gaire enllà) però si idees de posts, encàrrecs pendents, pensaments, llocs on anar, trobades amb persones... coses.

De moment les agendes que he vist o són escolars o són en castellà o anglès. I mira, si l'haig de dur tot lo dia sobre, m'agrada més en català i tota la resta d'idiomes que calgui. I lligada pel llom.  I de paper blanc trencat i no excessivament gruixut sinó d'aquell que quan escrius queda marcat en el full de sota. I que la tapa sigui (si pot ser) de roba amb motius orientals. I ja seria "lo más" si tingués solapa i una beta fent les tasques de punt de llibre. I no la vull regalada, la vull triar jo. 
Si la trobo, us l'ensenyo. 

De moment, i fins que acabi l'any, gastaré una llibreTeta que em van portar un any els Reis d'Orient.

dijous, 13 d’octubre del 2016

DEFENSANT L'ALEGRIA

Diuen que algú una vegada va dir que la vida és un continu decidir. I confesso que no ho havia entès fins fa ben poc, ara fa gairebé cinc mesos quan em van pegar l'hòstia més gran que em podia imaginar. Va ser llavors quan vam decidir que havíem de viure la vida que ja mai gaudiria el nostre germà, viure la felicitat i tranquil·litat que ell no va poder (ni podria) disfrutar i que la que a ell li havien robat, la recuperàvem nosaltres.

Des de llavors les ganes de viure són més intenses. No ens permetem veure'ns incapaços d'afrontar les proves dures que la (puta) vida ens segueix posant pel davant perquè sabem que podem amb això i més. Perquè (i seré iaiona) amb salut tots hauríem de poder. I podem, de veritat que podem. 

Si ja sabíem que estàvem obligats a viure-la al màxim, fent  front a les dificultats, fracassos, dubtes, derrotes i cabrejos que ens presentava, ara encara més. No deixem que ens prenguin ni un minut mes del necessari perquè no ens ho podem permetre, per ell, per nosaltres... perquè ja posats a decidir, la meva aposta ara i aquí és defensar l'alegria com "...una trinchera / como un principio / como una bandera / como un destino / como una certeza / como un derecho (../..)".

Avui 13 d'octubre és el seu aniversari i també sant. El dia que, quan érem petits, rebia l'uniforme sencer del Barça (segur que la imitació) perquè el seu era regal doble, el dia que celebràvem els sants d'ell i de la mare, l'aniversari d'ell i de l'avi i l'aniversari de casament dels avis... avui a casa era festa gran. I malauradament hem hagut de començar una nova tradició que haguéssim volgut que tardés molt a iniciar-se però malgrat això, dinant junts hem recordat, hem rigut, hem planejat, hem sigut (si es pot dir d'aquesta manera, que encara no ho sé), hem estat feliços.


DEFENSA DE LA ALEGRÍA
Mario Benedetti

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y la definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica los paros cardíacos
y de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como un certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.


dilluns, 9 de maig del 2016

REAPENDRE


Quan algú a qui t'estimes molt decideix que fins aquí ha arribat, se't glaça el cor. Quan és algú a qui t'estimes des d'abans de que nasqués i tots els records que tens són records compartits, no tens ni paraules ni sentiments per expressar el que sents, sols pot repetir-te que ell ho ha decidit i que hauràs d'apendre a respectar-ho i un cop més, reaprendre a viure.

Al principi no ho assumeixes. Passa gent per casa que no coneixes preguntant o donant-te suport. I notes que a l'ambient de casa encara queda el seu fum però ell ja no hi és. Intentes dormir apretant-te fort amb els que quedem sabent que demà serà pitjor perquè hauràs d'explicar el que ha passat i immediatament, descarregar de culpes a qui tens davant perquè no saben que dir-te ni com consolar-te. I sols pots dir que tranquil, que saps que et volen però que certament, no hi ha paraules. Però el pitjor és que ell ja no hi serà.

I per davant teu (i del teu mòbil) passa la gent que t'estima i que l'ha estimat, molts amics són més família que la mateixa família. I tampoc saben que dir-te, sols miren i t'abracen perquè no hi ha res a dir, sols compartir la immensa pena perquè ell ja no hi és. Cada abraçada sentida és única i roman a la memòria per sempre. 

I quan tot això ha acabat, tornes a casa i et falta ell. I esperes que estigui assegut a la taula esperant-te per xerrar o surti de l'habitació perquè t'ha sentit arribar o notis la seva pudor a tabac per la casa o per criticar-lo o per barallar-te o per retreure qualsevol cosa que ara voldries no haver fet. Però ja no hi és. 
Et diuen una i mil vegades que no et sentis culpable i dius que no per descarregar a la gent que et vol bé però si, ets sents culpable. Molt i per sempre. I també has de reaprendre a viure amb això.

Però el més trist de tot, de tot això que explico és que cap dia dels que estic vivint aquesta pena tan enorme, cap vegada m'he preguntat el perquè ho ha fet. Perquè la resposta és trista però lúcida: per deixar de patir,  per cansament, per extenuació, per impaciència, per impotència de lluitar cada dia contra un putu diagnòstic, perquè ara ja no s'admetia ni un petit fracàs. I aprens a respectar-ho i, un cop més, reaprens a viure. 

Però el trobes molt a faltar.



PD El cas que he viscut no ha estat tan dur com aquest, les circumstàncies no han estat violentes però la dificultat del dia a dia sí. Si visquéssim en un món més just, els diners que des d'abans dels 18 anys pago a manera d'impostos ajudarien a fer molt millor el dia a dia de les persones malaltes i a les seves famílies. Perquè espero amb il·lusió que algun dia proclamem la independència de Catalunya però també que els impostos estiguin ben repartits. I que no em robin. I digueu-me japiflouer, però que tots visquem millor. Per tant a l'hora de votar tinguem en compte la immensa població que queda despenjada del carro quan els de dalt ens estafen, siguin espanyols o catalans. Difícil decissió.