Ahir, mentre estava a la cua del cafè se m'acosta un company i comencem una conversa d'aquelles "d'ascensor", de dir estupideses. Tot i que no és un íntim, ens tenim simpatia. És bona gent. Té un defecte professional: no haver sabut dir NO, no haver pogut /sabut resistir-se al poder i ara no fa la feina que realment li agrada i que sap fer. Té ètica i moral i per això pateix.
Ahir, mentre estàvem a la cua dient tonteries em va deixar knoquejada. Em va dir un "tu si que tens una bona filosofia de vida, has sabut encarar-la bé". No sé reproduir les seves paraules concretes perquè em va sobtar la seva afirmació contudent, tot i qe a la vegada que em va agrada que pensés això de mi. Cal aclarir, però, que sols tinc dues coses clares a la vida: la primera és que cada nit vull poder dormir tranquil·la i la segona és que cada matí vull mirar el mirall i reconèixer la persona que s'hi reflecteix.
Avui, mentre parlava amb una amiga comentàvem que estem preocupades per la feina, que "això" s'acaba, que un anyet més i prou i que interiorment tinc la sensació que no he sabut vendre'm bé. Què si, què d'acord que volem anar de legals per la vida sense trepitjar ningú però que donat el moment, caldrà veure qui sortirà més ben parat de la situació, si el pilota que aparenta saber de tot, que gairebé ha esdevingut imprescindible i que amaga les febleses de l'altre o bé aquella que no gosa, que encara creu en l'equip i que encara creu que hauria de saber més. Potser jo dormiré tranquil·la però, l'altre es quedarà ambla feina?
Però tot final provoca un inici i, donat el cas, per què no millor?
(llàstima que aquesta cançò formi part d'un anunci)
Ens veiem el dia 10!