Ara que m'he fet més gran me n'adono que inconscientment m'agrada dur la contrària. Però no "perquè si" sinó que em costa "formar part de", no m'agrada sentir-me borrego i generalment primer em miro les coses a una certa distància per després, si cal, ficar-m'hi de cap.
Per això quan fa un parell o tres d'anys va sorgir el Fenomen Manel amb en Tohub no enteníem aquest pretés nou fenomen social. D'acord que la música és agradable, les lletres maques, el "look" nostrat, fins i tot en Guardiola hi era present però tot això els feia tant perfectes, tant "d'aquí", tant "de casa" que a mi se'm van travessar. Si, sonen bé, però ja està, no?
No, no estava. Aquella primavera d'entrades esgotades al Palau, col·leccionistes de concerts acumulaven corrandes per a l'endemà poder dir: "jo vaig ser allà", va desembocar en un estiu on una parella de joventut recuperada feia de groupies travessant places de Gràcia buscant on tocaven per festes per després fer-nos-ho saber al respectable públic . Fenomen social.
Ara però, està de moda dir que els Manels cansen. No, senyores i senyors. El Fenomen Manel ja cansava fa dies. Com el Fenomen Bruce: qui no coneix aquell individu que ha anant a tres concerts seguits del Boss per identificar que el mi bemol de la tercera cançó del primer dia no es corresponia amb el del tercer (no sé si ho he dit bé, això: ho he mirat a la wikipedia). I jo que no sóc melòmana perquè tant escolto Pastora com Paquita la del Barrio com MaximaFM considero, però, que els Manel no han enganyat en aquesta 2a entrega, han estat sincers i han intentat millorar.
Resumint: no creem mites ni religions del que només és un entreteniment i menys a les nostres edats (això és extrapolable al futbol, a la droga o al Colin Firth). És música, distensió, relax... i prou.
I si be trobo un pel pretensiós el seu videoclip d'
Aniversari (que coi, els deu fer il·lusió, no?), mentre llegeixen, escoltin si us plau La Cançó del Soldadet: esgarrifa!
PD si, Tohub, estic defensant els Manel... si, si, jo...
