Dissabte, amb un mocador gris ple de penjolls que dringuen quan es mouen enrotllat al coll, vaig enfilar el Passeig de la Circumval·lació direcció al CCCB amb la bici desmontable (i plegable): cada 200 metres, la cadena es desmonta.
Amb el Tr3sC entrava gratis a l'expo "Per Laberints". El laberint és un lloc inquietant que, en certa manera, encara ara m'aterroritza pensar que no sabré trobar la sortida... com la vida mateixa.
L'exposició és curiosa i em va permetre conèixer tres coses: la diferència en anglès entre Labyrinth i Mazes, el Memorial "El Ojo que Llora" (un grup escultòric preciós construït al Perú i el llibre que li van escriure a Borges a través d'un laberint: de les coses més maques que mai he vist:
L'exposició és curiosa i em va permetre conèixer tres coses: la diferència en anglès entre Labyrinth i Mazes, el Memorial "El Ojo que Llora" (un grup escultòric preciós construït al Perú i el llibre que li van escriure a Borges a través d'un laberint: de les coses més maques que mai he vist:
De tornada vaig comprar pa a un forn de la Barceloneta. És on compro la farina per fer el meu pa però mai havia provat rés ja cuit. I si, és tant bo com diuen.
La nit va ser maca, amb deu dones dins el meu petit recinte de 25 metres quadrats. Vaig obrir la veda del fumar i encara avui tot fa pudor a fum però vam crear el clima adient (dones que fumen i parlen de tu? je je). De fet, ara que treballo en una cova fosca i solitària, em reconforta veure tantes persones juntes.
Avui he collit sis quilos i mig d'arbequines. Tal i com hem van recomenar, esperava que fós la lluna vella de novembre per collir-les però crec que he esperat massa perquè ja començàven a arrugar-se. De totes maneres seràn boníssimes, faltaria més!
I de passada, he votat. I els meus no han guanyat. Sincerament tampoc sé quins ho són. Però crec que aquest tampoc sabran trobar la sortida. I mentrestant, el PP es frega les mans.