Fa anys, abans que el Barça guanyés la primera Champions, estaven amb una colla d'amics esperant per sopar. Eren sopars de dissabte dins els límits que el poble ens oferia ja que encara no ens deixaven sortir fora. Però cap problema, ho arreglàvem sopant plegats.
N'hi havia un que m'agradava especialment i la vetllada prometia ser d'allò més atractiva.
Durant la tarda havíem anat a Ca la Genoveva, el colmado del poble a comprar delicatessen's (poques) i a les 21 la taula ja preparada feia "goig" (sovint se'm critica que usi l'adjectiu "goig" en el menjar però és que a mi, el menjar em fa goig). Tot i que pugui semblar mentida llavors els adolescents gaudíem menjant.
Per començar ens faltaven un parell de persones (entre ells el meu amor platònic) ja que tenien reunió amb el capellà. Encara ara el triangle cacic/església/policia és vigent al poble i potser per això jo he deixat d'anar-hi.
Van començar a fer tard 10 minuts... 20... 40... una hora... hora i mitja... dues hores..... Innocents, nosaltres els vam esperar. Quan ja feia més de dues hores que érem asseguts a taula davant el menjar, van aparèixer amb presses i cara culpabilitat: "ho sentim, ho sentim... mossèn Pere ens ha entretingut". El menjar era pansit, trist, decaigut... igual que nosaltres, que a aquelles hores ja havíem rigut, xerrat, esperat i sols ens quedava avorrir-nos. El que prometia una nit de rialles es va convertir en una lliçó de vida.
I és que a vegades la paciència no és la mare de la ciència i les coses, persones, relacions tenen el seu punt òptim. Si el deixem passar, es floreixen. Com aquesta sanguina, que vaig voler esperar a que estes perfecte i se'm va passar. La maduixa tan bon punt va entrar a casa, va entrar a l'estomac. Com la vida, com les persones.
Les cançons, precioses d'altra banda, van estar durant anys castigades esperant a que es floríssim perquè feien mal escoltar-les. Ara, tot i antigues, tornen a tenir el seu puntet. I ella serà una mica orco però té una veu... mmm...
12 comentaris:
Li anava a dir que ara com la gent té mòbilT, aquestes coses ja no passen; però sí que passen i de pitjor forma. "En 5 minuts estic aquí!". Compta tres quarts d'hora com a mínim.
totes les coses s'han de fer al moment que convida a fer-les......l'espera sovint desespera.
Ai RaTeta, si que és cert. A vegades de tant esperar... tot es marceix...
Odio la impuntualitat.... Deia una cançó que algú va transformar en una rumbeta estiuenca: Larga es la espera “pa” quien espera, pero más larga es la espera,sin saber lo que se espera…
Doncs això, però si val la pena, no? Mai és massa tard.... Et deixo un petó, feia temps que no passava per casa teva!
Ets bona, RaTeta :)
Anava a dir el que la Emily ...
M'agrada aquest post, RaTeta.
Molt.
Petò
Tens tota la raó del món. El tren s'ha d'agafar quan passa sinó la càrrega passional dels moments, s'esfuma.
Fa dues setmanes vaig deixar passar un "tren" i l'enyoro (sense haver-lo tingut) com si fos irrecuperable (que no ho és). No sé si m'explico...
Si hi ha una veu que considero encara associable en un sentiment que fa molt que vaig enterrar, és sens dubte aquesta.
Té raó, madona RaTeta. Les esperes desgasten i marceixen moments que en altres condicions haurien esdevingut memorables. Com també els minuts de descompte de la permanència. Les coses necessiten de temps en la seva mesura justa. Sortir-se'n és desvirtuar-les.
Cuidi's.
Tants records de sociabilitat m'han fet treure l'empanada gallega del sopar. Quin collons d'amics de pa sucat amb oli. Jo si algú arriba 3 minuts tard el follen amb una canya astellada i no el vull veure mai més. per cert, totes putes, que fa dies que no ho dic...
Això et passa per enamorar-te d'un escolanet, que sempre tenen coses pendents amb Déu i amb el mossèn. T'agraden els homes amb hàbit? Et puc passar l'email d'un jardiner fidel :-)
Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que tot ja s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan llargues les grises esperes
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
;)
joder he de mirar de no voler rebre comentaris de seguiment... així m'evitaré spam com les merdes que penja l'Arumi hostia...
Publica un comentari a l'entrada