I va i un dia et lleves i penses que serà un dia més. Vas cap a la feina, xerres de plans futurs, somnis que potser són l'única sortida viable a aquesta porqueria (merda?) de món on, de cop i volta, tots estem ficats. O potser són errors futurs però que ara et donen alè per seguir.
I va i et truquen i et recorden un error, una situació on acabes de ficar la pota i que algú està preocupat pel que has fet. I no voldries però penses que la vida és així, que a vegades fas mal a algú i d'altres l'ajudes. Sovint t'han fet mal i a vegades et toca a tu carregar amb el pes de ser qui fas mal. I fot.
Però el dia segueix. I et tornen a trucar i et diuen que a la casa sembla que hi siguis però no hi ets. I sents les veus de la gent que t'estimes gaudint d'un lloc que l'has fet teu, seu, nostre. Vas a la platja, amb l'aigua al punt just que t'agrada, el sol cremant i poc soroll , xerres, dorms, recolzen el cap sobre les teves cuixes i penses que, malgrat tot, l'únic que necessites és que mai, mai, deixin de:
5 comentaris:
Tens tota la raó :*
Besar-te...sí, que és d'important! Tot i que em quedo amb les abraçades.
Besades de divendres!!
Però mai de la vida........on aniriem sense això?
:) Guapaaaa!
Vas a la platja? Però si som a la tardor.
Publica un comentari a l'entrada