Sempre penso que sóc de petits detalls. Una vegada una cosa (de persona) em feia espectaculars regals però no m'estimava gens. Amb el temps he comprovat que tampoc s'estima a ell però d'allò vaig aprendre que no necessito grans coses sinó que se'm guanyen amb un petit gest, un moviment, una aclucada d'ulls, una complicitat... En sentit negatiu, però, també se'm perd... amb el mateix: un pensament, un gest, una mirada poden fer que tot l'encant s'esquerdi, fins i tot es trenqui.
Fa poc, a partir d'un petit gest temia que s'hagués esquerdat una mica allò que poquet a poquet havia anat creixent. Perquè el fet d'estimar les petites coses no treu que un sigui egoista, o que pensi que sempre té la raó i costi claudicar. Però llavors és el moment de parar a pensar en les vegades que segurament també has (he) fet mal, sense voler, per defensar-te, protegir-te o sentir-te millor... curiós... però, jo també he fet mal? si.
I per sort recordes les persones/la persona que han/ha estat generosa amb mi, que amb constància han volgut continuar al meu costat, que per continuar estant aquí no han volgut tenir en compte els meus detalls "dolents": inseguretat, egoisme, impulsivitat.. irracionalitat... intransigència... I ho agraeixo.
I és que hi han coses que mai es podran trencar i persones bones.
I és que hi han coses que mai es podran trencar i persones bones.
Per tant, deures que sempre tindré pendents o, dit d'una altre manera, coses a no deixar de aprendre MAI: saber passar de les coses que realment no tenen importància.