ELECTRA VII: el cabàs

Els estius de la RaTeta eren dos mesos a la gran ciutat fent carrosses de la Ventafocs amb dues cadires del menjador i una tovallola de bany per sobre, i un al poble. Allà no hi teníem orígens de cap tipus però els pares, agafant una calculadora, un compàs i un planell del país van decidir el nostre cancún familiar.

Hi passàvem les vacances i els caps de setmana d'estiu i hivern i per tant la RaTeta no va tenir "colla" a la ciutat fins entrada l'adolescència quan, seguint el camí marcat per la germana gran, va anar de campaments amb un esplai del barri. Dels franciscans. Bona gent, de mentalitat oberta.

Allà va descobrir dos hits musicals: el Rock&Rios durant les caminades a ple sol pels camins de Berga i les nits escoltant rascar una guitarra amb sons d'uns tals Esquirols o d'en Lluís Llach, tant aprop com podia del noi que li agradava però que (per fidelitat a l'amiga recent) mai va poder anar més enllà d'una mà per ajudar-la a pujar una roca o un apropament de sacs a l'hora de dormir, per saber que ell era aprop.

Si, la RaTeta és (o era) kumba. No cal enganyar-nos, aquesta és la realitat.

Un cop arribada a la gran ciutat i en les nits caloroses de juliol, en ple èxtasi, la RaTeta s'adormia escoltant El Jorn dels Miserables del rereregravat cassette "Lluís Llach a l'Olympia". I (segons diuen) avui en dia ja descreguda de gairebé tot, quan en Llach diserta o opina la RaTeta para a escoltar-lo tot fent si si si amb el cap.

En això que un dia la RaTeta arriba a casa seu i demana per anar-lo a escoltar al Camp del Barça.

- "Sola? ni hablar!"

- "Home papa, sola no. Hi va la Mònica, la Marta, el Joan, el Lluís.......... () .............

- "De cap de les maneres"

- "Ostres papa, no és just, tothom hi va! seré la rara, no hi ha dret!"

- "Si vols t'hi acompanyo però sola, no"

- "......... ................. .............. ............. vale...)

I és així com un sis de juliol el cabàs amb la senyera penjada de la nansa, la RaTeta i el seu pare van enfilar cap el Camp del Barça. Van cantar, cridar i tornar tots tres a casa, satisfets, contents i feliços. I encara ara, quan sent L'Estaca la RaTeta recorda al seu pare cantant-la en veu alta, amb emoció i il·lusió vers el futur. 

Malauradament fa set anys que ja no la podem cantar plegats (cal avisar que tampoc era una activitat que féssim habitualment) i que el cabàs ha canviat d'activitat però què carai, tot això que hem viscut!

PD Per cert, el Google Reader és un xivato.