Quan algú a qui t'estimes molt decideix que fins aquí ha arribat, se't glaça el cor. Quan és algú a qui t'estimes des d'abans de que nasqués i tots els records que tens són records compartits, no tens ni paraules ni sentiments per expressar el que sents, sols pot repetir-te que ell ho ha decidit i que hauràs d'apendre a respectar-ho i un cop més, reaprendre a viure.
Al principi no ho assumeixes. Passa gent per casa que no coneixes preguntant o donant-te suport. I notes que a l'ambient de casa encara queda el seu fum però ell ja no hi és. Intentes dormir apretant-te fort amb els que quedem sabent que demà serà pitjor perquè hauràs d'explicar el que ha passat i immediatament, descarregar de culpes a qui tens davant perquè no saben que dir-te ni com consolar-te. I sols pots dir que tranquil, que saps que et volen però que certament, no hi ha paraules. Però el pitjor és que ell ja no hi serà.
I per davant teu (i del teu mòbil) passa la gent que t'estima i que l'ha estimat, molts amics són més família que la mateixa família. I tampoc saben que dir-te, sols miren i t'abracen perquè no hi ha res a dir, sols compartir la immensa pena perquè ell ja no hi és. Cada abraçada sentida és única i roman a la memòria per sempre.
I quan tot això ha acabat, tornes a casa i et falta ell. I esperes que estigui assegut a la taula esperant-te per xerrar o surti de l'habitació perquè t'ha sentit arribar o notis la seva pudor a tabac per la casa o per criticar-lo o per barallar-te o per retreure qualsevol cosa que ara voldries no haver fet. Però ja no hi és. Et diuen una i mil vegades que no et sentis culpable i dius que no per descarregar a la gent que et vol bé però si, ets sents culpable. Molt i per sempre. I també has de reaprendre a viure amb això.
Però el més trist de tot, de tot això que explico és que cap dia dels que estic vivint aquesta pena tan enorme, cap vegada m'he preguntat el perquè ho ha fet. Perquè la resposta és trista però lúcida: per deixar de patir, per cansament, per extenuació, per impaciència, per impotència de lluitar cada dia contra un putu diagnòstic, perquè ara ja no s'admetia ni un petit fracàs. I aprens a respectar-ho i, un cop més, reaprens a viure.
Però el trobes molt a faltar.
PD El cas que he viscut no ha estat tan dur com aquest, les circumstàncies no han estat violentes però la dificultat del dia a dia sí. Si visquéssim en un món més just, els diners que des d'abans dels 18 anys pago a manera d'impostos ajudarien a fer molt millor el dia a dia de les persones malaltes i a les seves famílies. Perquè espero amb il·lusió que algun dia proclamem la independència de Catalunya però també que els impostos estiguin ben repartits. I que no em robin. I digueu-me japiflouer, però que tots visquem millor. Per tant a l'hora de votar tinguem en compte la immensa població que queda despenjada del carro quan els de dalt ens estafen, siguin espanyols o catalans. Difícil decissió.
10 comentaris:
Uf, què dur, Rateta. Ja has fet bé de usar el blog per desfogar-te, molts ànims perquè, sigui el que sigui, puguis anar refent la teva vida. L'absència repentina d'algú molt estimat, siguin les causes que siguin, mai és fàcil i el buit és infinit, i imagino que en un cas com el que deu ser el teu encara més. Estic amb tu amb la reflexió política final, tan japiflauer com necessària, i que en realitat no suposa tanta despesa com creiem.
Un petó molt fort!!
PD: m'alegro de llegir-te, no sé si ho has vist però he reprès l'activitat al meu blog antic per on ens vem conèixer, per si hi vols fer una ullada :-)
Sé que es dur. RaTeta Malauradament també ho he viscut.
Per a mi, que l'Esther decidís marxar, va ser un atac de la malaltia. Un encreuament de cables en el seu cap.
Igual que hi ha qui mor d'un atac al cor, hi ha qui mor per un encreuament de cables. Així ho crec.
Des de llavors, octubre de 2007, que no l'oblido. La tinc al costat quan podo un fruiter i penso "ella em diria que talli per aquí o per allà" (Durant la carrera varem fer les pràctiques junts) o al metro en veure una situació determinada; sé el que faria o diria. Quasi que la veig reaccionant...
Hi també quan algú m'explica casos com el teu. Llavors també la tinc al costat i em refermo en la meva convicció que va marxar per un atac de la malaltia.
El pitjor és aquests primers dies... setmanes.. mesos, potser. De mica en mica s'anirà suavitzant, ja veuràs. Però això no vol dir oblit. No s'oblida mai aquesta persona estimada (Si no és que t'atrapa l'Alzheimer. Una altra malaltia que Déu ni do)
Una forta abraçada RaTeta
petons
PS: També tens raó a la PD. I jo penso: tan cristians i catòlics que són alguns i són els que estan en partits que quan ostenten en el poder, retallen serveis socials. Mentre alguns s'enbutxaquen els diners que podrien servir per ajudar a aquestes persones malaltes.
sap greu tornar-te a llegir amb tanta tristor, estem per això i per el que calgui. Només queda un camí, endavant. Una forta abraçada i espero llegir-te ben aviat més contenta.
Em sap greu que hagis hagut de passar per aquesta experiència, no ho desitjo a ningú. No se què dir a part d’ànims.
Rateta, una abraçada ben gran. Les teves paraules, plenes de sentiment, escrites demostren l'amor que hi havia i que perdura per sempre.
T'estimo Rateta.
Buff! No tinc paraules, només una abraçada per mirar d'anar omplint entre tots aquest buit que no em puc imaginar. Sento molt tornar i trobar aquesta tristesa...
Estigui boneta i endavant!
Les paraules sobren. Una abraçada.
Moltes, moltes gràcies, de veritat. Se us estima a tots MOLT. Us ho agraeixo de tot cor.
Publica un comentari a l'entrada