NO TE RINDAS

Us ha passat mai de conèixer a algú que sempre està com a trist o deprimit? i que, a aquestes alçades de la vida, creus que no li pots preguntar "què et passa, dona?" per por al "i tu que n'has de fer?" o a no saber com ajudar a desenteranyinar el batibull de desitjos o sentiments frustrats, però que no per això deixes d'admirar el seu enginy, el seu discurs, la seva capacitat... però sense poder intervenir, t'arrossega per tot aquest fangar. 

A mi sí.

I és que avui, a mesura que ha anat passant el dia i no rebia la trucada desitjada, hagués acabat enviant-ho tot a rodar. Sort de Benedetti. 

Feliç Dia Mundial de la Poesia.

“...no te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se ponga y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños
porque cada día es un comienzo nuevo,
porque esta es la hora y el mejor momento.
porque no estás sol@, porque yo te quiero.”

MIRADES

I no podia fer altra cosa que esperar que els seus ulls el veiessin prop seu, observant els seus fets, llegint els seus pensaments, anhelant la seva mirada, la seva vida, la seva ment, sabent el que sentia, el que volia, el que dolia, el que no tenia, el que envejava. El que l'estimava.

I prou sabia que era inabastable, que ell no cabia a la vida d'ella però tot i així, continuava somniant ser prop seu per escoltar-la riure. 

També podia fer una altra cosa: allunyar-se'n. 

Però no era això el que ell volia.