Aquesta tarda passejava, una mica massa, per tuiter i va i, veient aquesta imatge m'envaeix una dosis de realitat. I es qui més qui menys hem passat per aquest tràngol i en el pitjor dels casos hem quedat com a idiotes. No passa res: a la cantonada de davant sempre hi ha algú altre disposat a compartir imbecil·litats.
Per aquell món que acaba abans de començar. Un plaer.
 |
| Afegeix la llegenda |
7 comentaris:
Mastegots o pessics dels que fan mal i deixen blau. Però els blaus se'n van i deixen de dir res, com els tuits que no agraden.
T'he de dir, que a mi, la frase de la imatge m'ha fet riure. Potser, estranyament no estic pessimista.
I mira tu que n'és de fàcil estimar.
I mira tu com hauria de ser de fàcil estimar-se prudentment.
I mira tu com acabem d'esgarrinxats per la dolcesa, d'adolorits per la tendresa...
I mira tu...
Amb el teu permís, sempre, uns petonets dolços i petits, dels que es poden portar en qualsevol somriure
La trobo fantàstica, m'encanta.
El fet d'enarmorar-se és un mecanísme químic que té el nostre cos per poder continuar amb l'espècie, però jo no hi entenc gaire i de vegades deixo que el meu cos em traeixi amb aquests processos químics.
En lloc de repassar el post en el moment de penjar-lo (malament!!!) ho he fet ara i crec que l'expressió adient és "una dosis de realitat" més que no pas "mastegot". L'arreglo.
I es que si la cita té un toc d'humor, de fet no deixa de ser el clàssic "arbres més alts han caigut" o "es tira rots i pets com tothom", una frase quea la meva amília usem força.
A mi em va agradar perquè emana realitat
Un placer leerte de nuevo, y más con este texto.
Abrazos
Digui idiota o digui més savi. Vol dir que no?
Alguns especialistes (bé, tampoc tinc clar fins a quin punt es pot ser especialista) diuen que l'enamoramenta ve a ser una mena de malaltia mental.
Em pregunto si alguns no estan (estem?) massa sans.
Publica un comentari a l'entrada