LA WEBCAM

Fa més d'un mes que he estrenat ordinador. Volia un portàtil i els déus s'han conjurat per idear els prèstecs "Ciudadania Digital". Sense ells, ara no tindria webcam (imprescindible? què va... però mola!!!).  

Per inaugurar-la aquest cap de setmana he volgut fer un típic webcam-xat. Ell estava preparat, jo també i les promeses són deutes i aquesta n'era una. A la de tres ens hem buscat. Comunicació fallida: el veig i escolto però ell no a mi. De fet, i si em donen a escollir, prefereixo espiar que ser espiada.

I és que, de fet, el físic no és tant important. Cal sentir les emocions de l'altre, les il·lusions i els desitjos. Disfrutar i riure del que diu, desxifrar el que sents i compartir el que  calgui o necessiti. A vegades, en els llocs més inesperats et trobes a persones. Comparteixes lectures, escrits, croquetes d'espinacs, músiques, enyorances,  mojos, alegries, cerveses, menjades de tarro, Fritos barbacoa, filosofies barates, blogs i coques de ceba. I tot creix. I no te n'adones i ara ja és imprescindible. Sense obligacions però ho necessites. El que era un full de paper escrit passa a ser una xerrada i el que era un pantalla ara hi tens un món sencer. 

Diuen que els temps canvien, la comunicació també però les persones continuen sent reparadores d'esperits. I jo aconseguiré veure en Tohuw a través de la webcam.

A MODE DE POEMA NIPÓ

El que cal és atrevir-se a saltar. I tenir què o qui et reculli. 

La resta està xupat.

RAMBLEROS

Aprofitant que avui no ha plogut, he anat a fer un volt per Barcelona. Per la Barcelona que els graciencs diem "anar a Barcelona" és a dir, a les Rambles. M'hi encanta caminar quan la primavera comença a fer gestos d'aparèixer i millor si la marinada bufa cap a la Plaça Catalunya i omple d'olor de mimosa tot el passeig.

Aquesta primavera suposo que serà força dura per molts però cada vegada estem més aprop d'ensortir-nos. 

S'ha fet tard i he parat a Can Culleretes a sopar. Vell però no caspós. Antic, digne i de menjar seriós. A la sortida m'han fet veure la carpa que hi ha tocant a Colom: Rambleros. Sols per l'espai ja val molt la pena  entrar-hi però a sobre el contingut és interessant: la Montserrat Carulla jutjant el moment  quan les Rambles era el centre neuràlgic de l'activitat política i social de Barcelona, defensat per Joan Oller i fiscal·litzat per la Victòria Pagès amb música en directe d'en Toti Soler. Tanca l'espectacle en Paulovsky. D'acord, reivindicatiu i un pèl melacòlic (no m'agrada la paraula melangia) però sincerament curiós i interessant. A més gratuït (almenys avui).  

Fora, amb els toldos impresos d'imatges dels 70, em recordaven els matins de dissabte dibuixant el cartell de Volem l'Estatut.

La banda sonora, per suposat, Gato Perez. Passen els anys i demostren que aquest geni rumbero era, a més, un visionari.

COSETA MACA

A vegades no és tan el que et diuen sinó que amb el pas dels anys, t'ho continuin dient.

(post egocèntric)

ALLÒ TANT GRIS

Fa dies que hi dono voltes: quan arribi el moment de votar, què faré? no vull deixar de votar però d'altra banda, dubto que apareixi cap idea que m'apassioni tant com per anar-hi. El vot en blanc no és visible, el vot nul no em convenç.

Donant volts al tema sempre acabo amb la mateixa conclusió: si no vull votar és perquè no crec en els partits. Com tampoc amb l'esglèsia, ni amb sindicats (per exemple). Me n'adono que no confio en rés que organitzi a la societat. Però d'altra banda si que crec i confio en les persones. Llavors en Tohuw em fa una proposta: i si votèssim a llistes obertes? els poders centrals (partits polítics, sindicats, etc) perdrien força i en guanyarien les persones. Aquesta idea m'agrada però dubto que mai es posi en pràctica.

Davant d'aquesta confusió i incoherència, em pregunto el per què confio tant poc en les estructures. I xerrant amb el Tohuw concloc (això està ben escrit?) que la culpable és La Grisor que tot ho envolta. Sense adonar-nos (o si) per davant sempre puja el més incompetent,  El Trepa Gris de torn, el més llepón, el que sempre diu si, el que deu alguna cosa i per tant, callarà. En definitiva, el que no porta problemes però tampoc decissió, ni imaginació, ni coneixement, ni serà responsable, ni tindrà sentit de l'humor. No. Sols el més còmode pel que mana.

Començo a pensar que en moments díficils com els actuals cal (i seguint el que Tohuw proposa amb els seus "tubus" matinals) o cremar bancs i repartir els seus beneficis o dur a terme iniciatives creatives que gent com El Trepa Gris de torn és incapaç de dissenyar. Caldrà estrujarnos els cervellets replets de John Cobra per impedir que La Grisor ens invaeixi i converteixi el món on vivim en un món de personatges curts i justets. El nostre país petit, el que és una mica més gran o allò a gran escala seria força diferent si aquests no haguessin existit. És això una penitència?

PUBLICITAT 5.0 (reload)

Seguint amb la publicitat i aprofitant un regalet rebut via facebook, aqui us deixo una mostra de la publicitat dels '70 per ajudar a desengreixar la setmana (com molava la Leia, trabuco en mà, matant soldats blancs!). 

Per cert, alguna proposta interessant per als propers dos dies?

HI HAN COSES QUE INSULTEN

Deixant de banda de si una és dona o home, hi ha anuncis que insulten:

No he sentit a cap defensor del menor comentant aquest tipus d'anuncis. M'extranya. En canvi, hi ha maneres de dir les coses que arriben:

Festa de Cap d'any a Blogville (sabates vermelles-sabates negres): Danseu, danseu, maleïts...

-extracte del diari nadalenc  de la RaTeta Miquey-

zzzzz.... hip...zzzzzz.... que dius que què, Violette? zzzzz... que et passi les fotos de la festa.... no, si zzzzz... la càmera me la va deixar El Veí... hip... hip... treu, framiquel, treu el whisky del meu davant.... violette, si no estan sota aquell test, pregunta-li a la Zel... hip... segur que ella en té còpies... zzzzzzz....

... ai, quin mal de cap... zzzzz....

... mmmm.... que fa aquest esclop sota el coixí?... que no és un coixí? què???  què és el pelut de l'Emily??? passa, quisso, passa... té Kika, el teu esclop... preciosos... zzzz... otra ronda de mojitos, por favor... el Trio d'Asos ensenyen a ballar tango.?.. a les 7 del mati? però si la Joana ja va donar classes tota la setmana passada! no, Eli .. jo no em veig capaç... me paso el dia bailando i ara mateix estic bufff..  ostres, si el Francesc i la Mercè encara ballen la conga... no m'ho puc creure!!!: millor seguir hivernant!!!... Xurri, encara vas sobre talons? i la Nimue també? i la Joana? temeràries que sou!!! espera, Gatot, que em giro cap a la dreta i seguim xafardejant la festa... zzzzz.... hip hip... Al tantu, Tarambana!! de poc ens trepitges... si, si, ens hem quedat adormits abraçats als bafles, si...zzzzz.... abans ens ha passat el mateix amb les sabates espectaculars de la Joana... hip... per poc no ens treu una punxa amb la punta de la sabata... hip hip.

Nenaaaaaa... Jaka!!!! m'encanten aquestes sabates... hip!!!... precioses, aquestes si són còmodes... ara què l'Inia no es queda curta... si, si, encara queda ponx, si... bé, no sé si la Duschgel voldrà oblidar-se del jetlag amb una copeta.. hip... que fa dies que ja és aquí...??? hip hip... no sé on tinc el cap, no..

... Veí... trobo a faltar a l'Arare, l'has vist? no? enlloc?... hip hip... noies, al salón que viene un paio!!! rita , saps on s'ha amagat aquesta xicota??? i per cert... algú ha vist la foto de les sabates d'en Tibau.?? alguna noia se l'ha quedat sota l'escot??? doncs que surti ara i així s'estalviarà problemes...

(a risc de semblar aquests, veins quin gust treballar amb vosaltres. Amb uns més directament, d'altres a la distància. Gràcies. I sobretot  amb qui deixa la terrassa per ballar i qui, generosament, ofereix compartir aquesta iniciativa. Voilà, així és molt fàcil treballar. Per això, una abraçada immensa a tots vosaltres)

EL LLIMONER

Avui en aquest petit món que cadascú tenim, en el meu petit món en som un més. Ha pesat set mitjos quilos i la seva primera nit la passarà a l'habitació 707. De regal li compraré un llimoner perquè, quan junts creixin, culli almenys 7 llimones cada vegada. Volia un arbre amb color a l'hivern i tot i que el taronger em recorda al cabell de la seva mare quan ens vem conèixer, crec que serà un llimoner. Àcid i dolç, picant i festiu. Valent. Com la seva mare.

I en aquest petit món que tots tenim, actuo a vegades com no crèia i jutjo quan no hauria. I m'emprenyo amb mi i recordo el que som, el que vem ser i el que seguirem sent. I malgrat sempre he estat més d'aquests, quan escolto aquests altres, escolto a la mare vint anys enrere. Uns cops lluny, d'altres aprop. Però sempre allà. Tranquil·litza.

Amb dificultats inesperades avui, 7+7 de febrer, és el primer dia de la seva vida. I emociona pensar-hi.

UN GRA DE SAL

Si hi ha alguna cosa a que no em puc resistir és a les galetes salades. Si pot ser, de les petitones, aquelles que omplen un pot de plàstic. Me las puc acabar tant sols obrint el pot. Si d'aquestes no n'hi han, las pioneres, las Ritz, poden ocupar el seu lloc. Directament darrera venen les CrackyLu "chispas de sal". I és precisament aquesta sal el que em "fascina". Unes galetes sempre han de ser dolces, el fet de la sal les transforma en quelcom diferent. Però continuen sent galetes.

Aquesta setmana ha estat especial. Per una banda el pare d'una amiga comença a viure el final de la seva vida. D'altra, el fill d'una amiga està a hores de nèixer. Per acabar he hagut d'actuar en contra de les meves creences. Ho he provat i no m'ha agradat. Ara ho sé.

La vida, la sal, el sucre, és tant petita la diferència i tant poc visible que temo el moment en que seré jo qui començarà a viure el final de la vida. Me n'adonaré? hauré viscut prou? o bé, tot em passa tant depressa que no seré conscient de que se s'acaba vida?. Sovint el poc que medeix un gra de sal és el que diferencia de viure-la intentant ser feliç o no sabent ser feliç. Intentaré que, en aquest petit moment la balança es decanti cap a "Ha Sabut Viure la Vida". És una feina de constància, ni de diners ni d'aparences ni de possessions. És una feina personal, de veure's i sentir-se i per això cal posar-se "manos a la obra".

DISSABTE SENSE FOC

Amb el trasllat de juliol, he perdut l'Utabon. I tinc el nas tapat. I no puc dormir. I no deixo d'estornudar. I a Gràcia els focs cremen.

I jo aqui, costipada (ja ho havia dit, això?).

Aprofitaré per gastar el VicksVaporRub que vaig comprar just marxar de casa els pares. Caduca aquest agost. De petita envejava a la cosina que era la pija i en tenia un pot sencer sols per a ella. En canvi a casa era considerat un producte "de luxe" i mai en vem tenir. Sort que una Nit de Nadal, entre la cosina, la meva germana i jo ens vem acabar el pot de la cosina. Revenja? per suposat.

A Gràcia les àvies encara deuen tocar les simbombes mentre canten jotes mallorquines. Delicadament "verdes". Costen d'entendre als no-entesos. Ja se sap, les coses díficils són las que més ens agraden. M'agraden les simbombes. 

El VicksVaporRub ja efecte. Bona nit.

TROBALLA via FACEBOOK

MOLA!!!

... segueixo gandula a l'hora d'escriure però 
hi han imatges que valen més que mil paraules...

INTENTANT SER ELEGANT

Hi ha moments en la vida d'una RaTeta en que el millor que pot fer és parar, seure, mirar, escoltar i oblidar mentre deixa la seva ment en blanc. Intentar meditar. Si fes el contrari, el que està acostumada, és a dir, actuar, segurament se'n penediria.

Així doncs, em mossego la llengua i em relaxo.

Comença aqui una nova setmana. Serà millor que la passada. I la propera, encara millor.

DESIDIA

Fa dies que dic que no tinc ganes d'escriure i el resultat, a la vista està. Però hi ha dies que no pots deixar d'escriure perquè necessites fer partícip (existeix en català?) als altres del teu estat. I avui és un d'aquests dies. L'estat? positiu.

I és que a vegades descobreixes llocs increïblement evocadors que tens a tocar i mai te n'havies adonat de que existien. I a vegades xerres, mires, coneixes a persones que tot i tenir-les molt a prop, no t'havies trobat. Hi ha dies que reps regals inesperats. Un llibre, unes paraules, uns riures.  El  millor de tot? construir il·lusions.

Fa dies que estic apalancá en quant a escriptura però no en sentiments

ALGÚ VÉ?

I QUÈ I QUÈ...

Ja heu enviat el vostre ball de cap d'any amb sabates vermelles ?(o negres, eh nois!). No us maregeu gaire... va ser una festa boja, boja!!

Recordeu que les imatges las heu d'enviar a la Violette durant aquesta setmana. Hi ha qui ja ho ha fet

AVÍS PEL 2010

Diuen els experts en quiromància i/o astrologia que aquest 2010 m'ha d'arribar un moviment professional. Concretament durant el primer semestre. I que en la vida personal potser també hi haguin moviments positius. Esperats.

Vull avisar que en cas de que qualsevol de les dues succeeixi no serà sols questió de sort. També aviso que si això no passa possiblement torni l'època gris en aquest cau. Però me'n sortiré.

google

I ja posats, també us asseguro que passi el que passi, durant el 2010 em seguirà agradant l'aigua calenta que deixa baf als miralls i gairebé crema la pell. És un dels meus petits plaers.

BLOGAIRE INVISIBLE 2010

Hasse falta desir nada mass???

 

PISTES

És un blog on costa ser indiferent

És un blog amb decissió cromàtica

Uns 426 quilòmetres em separen de la meva / del meu blogaire invisible

Més d'una vegada he llegit, amb admiració, els escrits de la meva / del meu blogaire invisible.

I és que no sols els homes en tenen un parell de ben posats!!!

TOT ESPERANT REGALS

Per una banda crec que he descobert la meva Blogàire Invisible i tot i que no la coneixia, penso que tenim gustos semblants, almenys en quan a disseny de blogs. La seguiré.  M'ha agrada molt com ha fet anar les pistes, molt, molt i molt. Ho deixo aqui, prefereixo que aquesta nit a les 00.00 sigui ella qui ho mostri.

I d'altra banda, en aquest dia plujós, hi ha qui ja espera els Reis. Com la tímida Blanca no es deixa fotografiar gaire, aqui la teniu davant la porta de la terrassa. És pacient i espera, il·lusionada, el moment d'obrir la porta als Reis:

Aquest vespre, abans del tradicional Sopar de Reis amb La Douce Françoise,  aniré a portar un gos tou i pelut. També és tradició. Com ho era perseguir (en una nit com aquesta) al de les ulleres. Després correré a obrir el primer regal de la nit.

Dono per suposat que els Veïns d'Escala hem estat tots prou bons per tenir regals. Així que, a disfrutar!!

missatge d'urgència per a la mama de la RaTeta: mama, en el cas de llegir aquestes línies tingues en compte que si vols seguir amb la teva tradició i fas que els Reis em regalin una dotzena de calces, si us plau, si us plau, que com a mínim siguin tipus biquini. Tot i ser més còmodes i abrigar més, les calces sobaqueres em molesten molt, sobretot la goma. T'estimo.

AUDREY vrs. MARILYN

Amb les sabates que encara ballen arribo al primer dinar de l'any. Sé que la gimnasta-patinadora hi és i el primer que fem és intercanviar-nos el calçat. Ens separen 30 anys. Passo a portar unes botes negres  altes, de bucaner, plenes de farvalants. De cop ella ha crescut uns centimètres i ens parlem de tu a tu. Ha demanat als "Reis" (i ho remarca fent "cometes" a l'alçada dels seus ulls) uns nous patins, "dels que creixen". Perfecte, penso, per fi podré aprendre a patinar sense comprar-me'ls. 

Fem el primer ressopó de l'any quan la gimnasta-patinadora ha reclamat els seus deu minuts. Pregunta què quan falta per Carnestoltes. L'àvia treu l'etern Calendari del Pagès (que n'és d'útil, aquest calendari) i comptem que just dos mesos.

És que vull disfressar-me de Marilyn Monroe (ahí, ahí! con un par de h... penso). Aquesta nena ha sortit amb caràcter.

Si, amb el vestit blanc que l'aire el bufa i els tirants que s'agafen pel coll. Corrobora. "Fa dies que ho diu però al febrer amb tirants..." clama la mare.

"Dona, tant rossa ella i tu tant morena...  l'any passat et feia vergonya posar-te la perruca de la Hanna Montana, i no volies desfil·lar per l'escola perquè hi havien els grans i anaves de rossa" (aquesta nena ha tret la faràndula del seu pare penso)

Si, jo volia anar de Miley Stweart però l'amiga 01 volia que anèssim iguals i com ja haviem quedat... I si no, de qui em puc disfressar?

"I d'Audrey Hepburn?" (idea brillant!). Ah...! s'interessa. Mama, és aquella de la foto que m'agrada de les ulleres grans de l'Ikea? Si, si, si. Guai. En cinc minuts tenim a la gimnasta-patinadora convençuda (i abrigada): uns leggins d'hivern negres, un jersei de llana negre de coll alt, ulleres  grans, perles al coll, polseres i anells brillants, sabates planes i un abric vist al Primark:

Aiii!!!! tinc unes ganes de disfressar-me!!! ... mmm... i em podré maquillar???? una mica els ulls... mmm... i portaré guants llargs??? siiii... mmm... i boquilla, com si fumés? siiiiii (déumeu... farandul·lera del tot)... però, portaré coroneta de princesa??? siiiii Guai. Em puc aixecar per anar a jugar amb la Barbie?

Buuuufff... (respir) encara no ha crescut del tot.